Lampedusa: l’esperança d’un futur sense violència

LampedusaEl centre d’acollida d’immigrants de Lampedusa reunia ahir 667 persones: 531 homes, 51 dones i 85 menors, dels quals 43 han arribat sols. D’on ve aquesta gent? Qui són? Quina és la situació als seus països? I, sobretot, ¿per què han decidit abandonar-los? Respondre a aquestes preguntes és complex, no es pot generalitzar, però el relat de les ONG que treballen sobre el terreny i conviuen dia a dia amb els immigrants permet fer-hi una aproximació. “La majoria dels que hi ha a Lampedusa són sirians, eritreus i somalis. Però últimament ha crescut el nombre de nigerians”, diu la Valeria, de Save the Children. Tot i no parlar amb xifres oficials, coneix molt bé la situació, ja que la seva organització és de les poques que tenen accés al centre d’acollida. Només cal caminar pels carrerons de la petita illa italiana per corroborar les seves paraules.

Recolzat en una paret del carrer principal hi ha un home d’aspecte elegant. Vestit amb pantalons texans i polo i protegint-se del sol amb una gorra, no deixa de consultar el telèfon mòbil. Es diu Mohammed, té 30 anys, és enginyer mecànic i fa sis dies quasi perd la vida en alta mar. Ell és un dels molts immigrants procedents de Síria que hi ha a Lampedusa, i explica per què va decidir marxar. “Hi ha una gran guerra, la vida és molt dura i és molt difícil menjar”, diu amb tristesa, i afegeix que va ser una decisió a contracor: “Ningú vol marxar de Síria, però el que hi està passant és una tercera guerra mundial”.

I aquí s’hi afegeix el Xadi, dissenyador de moda infantil de 34 anys. “Ja fa 4 anys que estem en guerra. I el problema és que són sirians que maten altres sirians”, diu. Nascut a Damasc, explica que una de les grans amenaces és el terror imposat per l’Estat Islàmic. “Si no estàs amb ells, et maten. I pensen que això és el que diu l’islam, però el profeta no va dir que matessis ni els cristians ni els teus germans”, es queixa.

Famílies sirianes i joves eritreus

Però la violència no només ve del jihadisme, sinó també del govern. Sense anar més lluny, el Mohammed refusa sortir en cap foto pel risc que el règim de Baixar al-Assad sàpiga que ha fugit a Europa. “La meva família, que segueix a Síria, podria tenir problemes”. Probablement per evitar aquesta situació, cada cop són més les famílies d’aquest país que viatgen juntes. La de la Nur, de només 10 anys, n’és una. Amb un anglès perfecte que els seus pares i germans no parlen, explica que en total van viatjar juntes 22 persones de la mateixa família.

Mentre ho explica, passen pel costat un grup d’eritreus. La majoria són joves i, a diferència dels sirians, han vingut a l’illa sols. “Normalment els seus pares paguen als traficants amb l’esperança que els fills puguin arribar a Europa”, diu la Valeria, i explica que això passa perquè la dictadura que es viu a Eritrea no permet a la gent sortir del país de manera legal. “El règim que s’ha imposat no permet a la població fer una vida normal”, afegeix. L’Enza, eritreu de 25 anys, recorda que tant homes com dones estan obligats a fer-se soldats quan compleixen la majoria d’edat, cosa que els impedeix seguir estudiant i iniciar una carrera professional. “Ara vull anar al Regne Unit. Vull aprendre anglès i estudiar”, reivindica.

Estudiar és, precisament, el que li agradaria estar fent al Saïd, un noi somali de 15 anys. En lloc d’això també ha hagut de fugir de la seva terra després de perdre la pista a tots els membres de la seva família. “No sé si estan vius o no”, diu. Tant poden haver mort ofegats intentant travessar el Mediterrani -com una de les persones amb qui va compartir pastera-, com poden haver sigut assassinats pel grup jihadista Al-Shabaab. “No paren de matar gent”, lamenta, i assegura que la situació al seu país només millorarà quan Al-Shabaab desaparegui. El Farahan, també de Somàlia, matisa que -com a Síria- al seu país no s’està segur ni pel terrorisme ni pel govern. “Et maten igual, molts cops perquè es pensen que ets un d’ells [jihadista]”, diu. Quan se li pregunta què en pensa d’Al-Shabaab, encara és més contundent: “Es pensen que són musulmans però no ho són, només s’autoanomenen així. Si ens veuen ens mataran, i som musulmans”.

És la mateixa opinió que té el Petro, un nigerià de 30 anys, sobre Boko Haram. Però ell té clar que el problema al seu país és “polític”. “Hi ha molts problemes amb Boko Haram, sí. Però al govern li és igual que ens morim. Ells són rics i no els importa res més”. Com la majoria dels entrevistats, no pensa que les coses canviïn a curt termini. “Potser la pròxima generació viurà en un país millor”, diu. I afegeix: “ In-xa-Al·lah ”. Si Déu vol.