Quan l’aigua t’escurça la vida
Els pesticides fan que la insuficiència renal crònica esdevingui la malaltia més letal al Salvador
San SalvadorPer a Wilfredo Ordóñez gronxar-se a l’hamaca és un esforç. Ho fa lentament, amb una cadència d’elefant, que contrasta amb el seu cos minso, d’uns 40 quilos. La desnutrició se li marca a la cara i en els últims temps s’ha anat encongint. Amb 53 anys sembla un vell. Des dels 35 pateix insuficiència renal crònica, una malaltia que afecta un de cada quatre homes salvadorencs i que és la més mortífera al país.
A la badia de Jiquilisco, al Bajo Lempa, on el Wilfredo viu, el percentatge de morts augmenta. És una àrea d’aiguamolls prop del delta que forma el riu més llarg de l’Amèrica Central, el Lempa. Allà gairebé la meitat dels homes pateixen aquesta malaltia. Si hi comptem també dones i infants, la patologia afecta un terç de la població, segons dades de la Unitat de Salut Monseñor Romero, el primer centre d’atenció primària del país que té un departament especialitzat en nefrologia, atesa l’alta incidència de casos al municipi.
La insuficiència renal és una malaltia en què els ronyons perden progressivament la seva capacitat fins a deixar de funcionar. Als països desenvolupats la causen altres mals com la diabetis, la hipertensió i l’obesitat, i rarament afecta algú de menys de 60 anys. A l’Amèrica Central, en canvi, és tan comuna que la situació es va debatre en una assemblea de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el 2013. L’informe que en va sortir la qualificava d’“epidèmia”, especialment greu a la costa pacífica de Nicaragua i el Salvador, una regió agrícola de terres baixes on les plantacions de canya de sucre han substituït les de cotó, però on es perpetua un model de monocultiu amb greus conseqüències per a la salut. L’OMS també va destacar l’ús d’agroquímics sense regular com un tret diferencial de la regió. O sigui, de pesticides. “Ja sigui per exposició directa i prolongada en el temps o com a contaminació residual a llarg termini a la terra, a les aigües i als cultius, agreujada per les dures condicions de treball, l’exposició a altes temperatures i la ingesta insuficient d’aigua”, detallava l’OMS.
Sense aigua potable
El Wilfredo ja no pot beure gaire, perquè des de fa dos anys els seus ronyons han deixat de funcionar i ni tan sols aconsegueix orinar. L’esforç més gran que fa és viatjar una hora en transport públic fins a l’hospital regional, a Usulután, a fer-se l’hemodiàlisi. El director del centre, Alfredo Enrique González, explica que no només atenen treballadors agrícoles, sinó també dones i pescadors que no tenen contacte directe amb pesticides. “No hi ha les condicions adequades perquè la gent visqui en aquestes àrees: l’aigua pot estar contaminada, pot no ser potable en alguns moments i, a més, si comptem que aquesta gent treballa sota el sol amb una situació d’estrès tèrmic, no tenen prou accés a l’aigua”, resumeix contundent.
Al Salvador hi plou tres vegades més que a Londres, però l’aigua potable i el clavegueram no estan garantits. Un 10% de la població no en té segons el ministeri de Medi Ambient, i aquesta xifra arriba al 30% a les zones rurals. Ara bé, disposar d’aigua canalitzada no significa que sigui de qualitat. “Tenim aigua, però la perdem perquè el país està tremendament desforestat a causa de l’alta explotació agrícola i perquè l’aigua dels rius és de tan baixa qualitat que no l’aprofitem”, reconeix la ministra de Medi Ambient i Recursos Naturals, Lina Pohl.
El Pla Nacional de Gestió dels Recursos Hídrics, publicat enguany pel seu ministeri, assenyala que només el 5% de les aigües superficials són aptes per al consum, perquè no hi ha un sistema de tractament de residus i les aigües negres i els abocaments industrials i agrícoles acaben als rius. L’estudi és clar respecte a les causes de la malaltia d’Ordóñez. “Els fertilitzants i agroquímics s’apliquen de manera no adequada, contaminen les aigües superficials, subterrànies i sediments, i afavoreixen l’augment de casos de malalties renals cròniques”, especifica.
El problema de fons és que l’aigua no és un bé públic al Salvador. “Necessitem una llei d’aigües que sancioni la contaminació dels aqüífers. La indústria i els agronegocis tenen massa poder i han calat en els camperols independents, a qui també s’ha de conscienciar perquè canviïn el model i evitin l’ús d’agroquímics”, exigeix David Marroquín, que treballa per impulsar la sobirania alimentària i l’agricultura sostenible des de la Coordinadora del Bajo Lempa.
Però en un país que té el trist títol de ser el més violent del món -sense una guerra declarada-, el dret a l’aigua no és a l’agenda pública. Malgrat això, la insuficiència renal mata al Salvador tres vegades més persones que a la veïna Guatemala i 17 vegades més que a Cuba. A l’hospital d’Usulután hi ha sis màquines per fer diàlisi, i almenys una seixantena de pacients en llista d’espera.
El Wilfredo hi va dues vegades a la setmana. El tractament és gratuït però no sempre hi ha les medecines bàsiques i aquest cop les haurà de comprar. Per mantenir la pressió en ordre ha de pagar 25 dòlars (uns 20 euros) al mes, una cinquena part del sou d’un treballador agrícola. Massa per a algú que no rep cap pensió. Fa 18 anys que li van diagnosticar la malaltia, i diu que no treballa una jornada completa. El 2011, després de retenir tant de líquid que no podia ni aixecar-se del llit, va començar la diàlisi. La feia ell mateix a casa però ara ha d’anar a l’hospital. Per suportar els dies que no el dialitzen, viu amb una fístula al braç que li dilata les venes perquè la sang pugui córrer. “T’acostumes fins i tot al vòmit. El pitjor és que els turmells no m’aguantin”, diu amb la mirada perduda. La seva esperança de vida s’exhaureix i l’única cura possible, un trasplantament de ronyó, és gairebé impossible al Salvador.
* Aquest reportatge ha estat possible gràcies a la beca Dev Reporter atorgada per La Fede en col·laboració amb Enginyeria Sense Fronteres.