L’Àfrica que encara lluita per la independència

BarcelonaEl 9 de juliol del 2011 naixia el Sudan del Sud, l'últim país africà a ser reconegut per la comunitat internacional, poc amiga de donar carta de naturalesa política als independentistes. Els sud-sudanesos es convertien així en ciutadans de ple dret de l'estat 54 d'un continent que només han redibuixat tres fronteres des de la descolonització: als sud-sudanesos els van precedir Eritrea i Namíbia, independitzats als 90 amb referèndums després d'anys de guerres civils. Cap altre sembla que pugui aconseguir un nou passaport en els pròxims anys. Ni tan sols els saharauis, tot i el paraigua de les incomptables resolucions de l'ONU i el compromís marroquí d'una consulta legal. De moment, el Marroc actua com l'administrador de la regió i en comercialitza el peix, el fosfat o la sorra del desert, tot i que ho té prohibit pel Tribunal d'Estrasburg. "Els trets identitaris ens donen la raó i accentuen la lluita", subratlla Mah Yahdih, delegat adjunt del Front Polisario a Catalunya, que titlla de "nefastes" tant la colonització com la descolonitació espanyola.

Actualment, hi ha uns 25 moviments independentistes en actiu. Són molts però, tenint en compte els milers de grups ètnics i lingüístics i els mil milions de persones que poblen l'Àfrica, la xifra fa miques el tòpic del colonialisme com el responsable de trencar comunitats històriques, assenyala David Forniès, coordinador de Nationalia, diari digital del CIEMEN. "Abans de la colonització els estats africans eren multiètnics i ara també", subratlla aquest periodista, que apunta que sovint les elits o autoritats tradicionals "animen" les sublevacions. L'antropòleg Jordi Tomàs matisa que sovint "l'estratègia" dels moviments secessionistes passa per apel·lar a un tracte diferenciat o estructures pròpies durant el colonialisme, un dels criteris per ser reconeguts per la Unió Africana. No tots, assenyala, tenen aspiracions "de nou estat" sinó que "conviuen amb l'estat".

Segona colonització

No hi ha una única foto dels moviments però Tomàs, autor de Secesionismo en África, assenyala com a "factor important" la "sensació de traïció per part de l'estat", el greuge de sentir-se regions desfavorides per un govern que inverteix poc o redistribueix malament els recursos. En resum, es desperta un sentiment de "segona colonització" per part de la nova administració "centralista" que tendeix a la uniformitat i l'assimilació, malgrat que en moltes de les constitucions nacionals es fa referència explícita a la diversitat. Això crea desafecció i fins i tot violència, assenyala l'antropòleg, ja que molts moviments pacífics i cívics prenen les armes en no trobar cap altra sortida per reivindicar-se.

A Algèria, els amazics de la Cabília prefereixen relacionar-se en francès i no en algerià, explica Soraya Sough. En una conferència organitzada pel Grup de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya, aquesta portaveu del govern cabilià a l'exili es lamenta que la descolonització va ignorar la història i les institucions. "El sabotatge del règim algerià és evident i avui no hi ha gas ni aigua" a les cases, denuncia l'activista. Omar Diatta és membre de la Internacional Casamancesa per la Llibertat, un moviment pacífic que aspira a la independència del Senegal. "La nostra és una lluita antiga, que ha aconseguit callar el moviment armat" des de fa més de dues dècades però no ha aconseguit una resposta a les reclamacions, malgrat que Dakar va acceptar un referèndum als 60. França, sempre tan present com a gendarme i comercial al continent, s'hi ha negat sempre, així que el moviment no té suport internacional.

CASAMANCE

La franja incòmoda amb el Senegal

La història colonial al Senegal arrenca amb l'ocupació portuguesa i la posterior cessió a França cap a finals del segle XIX. El 1914 la regió reclama per primer cop la seva independència, quan encara el domini de París és total. El separatisme s'ha mantingut viu i constant per la via pacífica i també armada amb el Moviment de les Forces Democràtiques de Casamance, actualment en alto el foc. La regió, on viuen més de tres milions de persones, té una gran varietat ètnica, molt dividida en el desig del divorci.

AZAWAD

Els rebels tuaregs del nord de Mali

Les revoltes dels clans tuaregs són gairebé cícliques i encara estan pendents de resoldre's, malgrat les guerres, rebel·lions i correccions militars. L'abril del 2012 el Moviment Nacional per a l'Alliberament d'Azawad proclama unilateralment la independència de Mali, sense obtenir el reconeixement internacional. Però la insurrecció de grups jihadistes i la posterior operació militar de França per protegir els interessos de les companyies mineres dificulten la posterior aplicació dels acords de pau del 2015.

BIAFRA

El regust de la gran tragèdia nigeriana

El de Biafra és un clar exemple que el malestar d'una regió no s'apaga ni tan sols després d'una guerra que va provocar un milió de morts i una situació d'emergència i fam de dimensions bíbliques cap a finals dels 60. Cinc dècades després que les tropes nigerianes acabessin amb la sublevació, tornen a aparèixer les aspiracions separatistes aglutinades al voltant del Poble Indígena de Biafra, que lidera Nnamdi Kanu, desaparegut des de mitjans de setembre i acusat de conspiració. El grup responsabilitza directament el govern de Buhari, que recentment ha tornat a negar el permís d'un referèndum per a la regió del sud-est, al riquíssim delta del Níger.

AMBAZÒNIA

La identitat de les fronteres colonials

La descolonització del Camerun a la dècada dels 60 va fer que dues regions d'arrels colonials britànica i francesa del Camerun apostessin per un estat federal. La minoria anglòfona ha vist incomplertes en aquests anys les seves demandes de més autonomia i reconeixement, i la sensació de marginalització i la frustració ha fet gran el moviment separatista. El federalisme és un sistema caducat en aquest país, poc sensible amb una minoria de 20 milions d'anglòfons i les seves elits.

CABÍLIA

Els amazics rebels

Els amazics de la Cabília són un dels cinc pobles amb ànsies independentistes d'Algèria. Una comunitat que gràcies a una orografia muntanyosa ha conservat una forta identitat col·lectiva, amb cultura, costums i institucions antigues que no han sobreviscut a les diferents invasions. El colonialisme francès va deixar la regió en mans del nou estat algerià, que no va tenir en compte la lluita amaziga per descolonitzar el país i l'ha intentat assimilar per la força de la repressió política i social i l'escanyament econòmic i la falta d'infraestructures.

ORANIA

L'experiència d'un poble-cooperativa

A Sud-àfrica, un minúscul grup de blancs afrikaans han comprat un terreny per instal·lar una cooperativa que els permet legalment permetre la instal·lació de socis-veïns, i han vetat l'entrada a ciutadans aliens a la seva cultura, pensant en els negres.

ORÒMIA

El moviment per la terra

Els braços plegats de l'atleta Feyisa Lilesa en creuar la línia d'arribada a l'Estadi Olímpic de Rio de Janeiro va situar al mapa mundial el moviment dels oromos, l'ètnia més gran d'Etiòpia que reclama la independència. A mitjans dels anys 90 van callar les armes que brandava el Front Islàmic d'Alliberament d'Oròmia però les aspiracions secessionistes encara es defensen. En els últims dos anys, el govern d'Addis Abeba ha reprimit durament les protestes i ha provocat un autèntic bany de sang. El moviment havia començat reclamant una millor distribució de la terra i ha girat cap a demandes de llibertat.

BAROTSELÀNDIA

El regne autònom

El regne de Barotselàndia ja tenia certa autonomia amb la vella Rhodèsia del Nord, que el 1964, el mateix any que obtenia la carta de llibertat dels colons britànics, signava un acord amb la monaquia per consolidar la seva diferenciació. Però el sentiment identitari continua viu i la societat reclama l'incompliment del tractat. El 2013 l'Aliança Nacional de la Llibertat de Barotselàndia va reclamar empara a la Comissió Africana de Drets Humans.

SOMALILÀNDIA

La República no reconeguda

El maig del 1991, fa 26 anys, clans del nord de la fallida Somàlia van proclamar la República de Somalilàndia però encara espera el reconeixement de la comunitat internacional, tot i que en aquest temps la regió funciona de manera independent dels veïns somalis, amb institucions, sistema polític, Constitució i fins i tot moneda propis. En aquest país sense fronteres als mapes convencionals hi viuen 3,5 milions de persones i han sigut capaces d'organitzar-se per celebrar eleccions multipartidistes que els observadors han qualificat de democràtiques.