L'ultra Éric Zemmour entra en campanya

ParísÉric Zemmour, el nou aspirant a president de l’extrema dreta francesa, sempre havia somiat en formar part de l’elit política i social de París. De jove ho va intentar per la porta gran, a través de l’Escola Nacional d’Administració (ENA), la prestigiosa escola d’Estrasburg que forma les elits del país –hi han passat tots els presidents que ha tingut França en els últims 25 anys, a excepció de Nicolas Sarkozy–, però no va aconseguir entrar-hi. És una espina que sempre tindrà clavada, però la seva reconversió a periodista el va catapultar a estrella mediàtica i li va posar en safata el pas a la política que acaba de fer. 

“La seva història és la d’una ascensió social com n’hi ha moltes d’altres en l’esport o en la música. Però hi ha molt pocs casos equivalents en el món intel·lectual”, afirma el periodista de L'Express Etienne Girard en la biografia (no autoritzada) de Zemmour, Le Radicalisé. El candidat xenòfob, conegut pel seu discurs antiimmigració, prové d’una família modesta de jueus algerians emigrada a França als anys 50. El seu ascens intel·lectual i, sobretot, el seu salt a la política, no s’entén sense la figura del magnat de la comunicació Vincent Bolloré, president del grup Vivendi, que integra mitjans de comunicació com Canal+, CNews, Europe 1 i Paris Match. Éric Zemmour va començar a fer-se conegut com a editorialista del diari Le Figaro, però es va fer realment popular en la seva etapa a CNews, on tenia un programa que disparava les audiències, amb prop d’un milió d’espectadors. Des del 2019, quan Zemmour va aterrar a la cadena, CNews ha triplicat els seus espectadors. “Bolloré el va fer el seu home de confiança”, explica Girard. La premsa francesa assegura que el periodista i l’empresari parlen cada dia per telèfon i dinen junts una vegada al mes. 

Declaració de guerra a Macron

Zemmour va dubtar durant molt de temps si presentar-se o no a les eleccions. Poc se sap dels motius que el van empènyer finalment a fer el pas, més enllà de la suposada decadència de França, però Bolloré n’és la clau. L’empresari, a punt de complir els 70 anys, fa mesos que planeja expandir el seu imperi comunicatiu abans de cedir el regnat, però alguns dels seus plans empresarials s’han vist truncats. Bolloré creu que el president de França, Emmanuel Macron, està al darrere dels seus fracassos. Fa pocs dies, Le Monde publicava un reportatge que explicava un tens dinar a l’Elisi entre el president de la República i Bolloré el juny passat. Durant la trobada, Macron hauria retret al magnat que estigués intentant quedar-se amb tots els mitjans de comunicació. “El que passa aquell dia a l'Elisi és molt més que un simple desacord: és una declaració de guerra” de Bolloré al president francès, assegura el diari. Dos mesos després esclaten els rumors que apuntaven que l’estrella de CNews es presentaria a les eleccions presidencials.

“"Zemmour és el candidat d'un grup audiovisual”, assegurava l’expresident François Hollande en una entrevista al Corriere della Sera. “Vam retreure a Silvio Berlusconi que hagués posat les seves televisions al servei de la seva carrera política, però ara hi ha un grup privat, el de Bolloré, que ha escollit Zemmour com a portaveu dels seus interessos”, lamentava Hollande. 

Bolloré no només té la mirada posada en els mitjans de comunicació a França. Vivendi forma part de l’accionariat de la italiana Mediaset, d’Universal Music i Telecom Italia. A Espanya participa de l’accionariat de Prisa –propietària del diari El País i la Cadena SER, entre altres– amb un 9,9% i Bolloré aspira a obtenir el 29,9%, el límit que obligaria el grup a llançar una opa per al 100% de Prisa. L’operació està pendent de l’aval del govern espanyol, a qui Vivendi ja ha demanat que autoritzi l’adquisició d’accions.

Envoltat de joves

Si Vincent Bolloré ha empès Zemmour a la candidatura per fer fora Macron de l’Elisi i tenir via lliure per als seus plans de negoci, el cert és que l’experiodista ha sabut treure rèdit de les seves obsessions contra l’Islam i ha aconseguit grups de suport que han sorgit majoritàriament a les xarxes, com la Generació Z, un grup de joves d’extrema dreta que s’ha bolcat en la seva carrera a l’Elisi. El seu president, Stanislas Rigault, és un jove de 22 anys que des de fa setmanes es passeja pels platós de televisió i els micròfons de ràdio per defensar les idees del periodista. També tenen un paper important, sobretot a l’hora de buscar suports al territori, els anomenats Amics de Zemmour, l’associació que està darrere de la seva campanya electoral i que busca el finançament necessari per pagar-la. Es tracta també de gent molt jove que veu en Zemmour el candidat ultraconservador intel·lectual que li faltava a França. 

Darrere de Zemmour no hi ha cap partit, ni polítics coneguts. Només els seus fans, alguns homes de negocis que l’ajuden a finançar-se i el seu nucli dur, amb qui està començant a dissenyar una estructura de partit. La seva principal assessora és Sarah Knafo, una brillant i ambiciosa enarca –ella sí que ha passat per l’ENA– de 28 anys que s’ha convertit en la seva mà dreta. Knafo ha presentat a Zemmour la majoria de les persones que formaran part del seu equip. Totes tenen en comú que són joves i sense pràcticament experiència en el món de la política. És una de les principals debilitats de la candidatura d’Éric Zemmour, que aquest diumenge s'ha estrenat en el seu primer acte de campanya.