L’OTAN es reforça a Europa
La guerra d’Ucraïna està transformant el paisatge geopolític europeu. Primer ho va fer alimentant la idea d’una necessitat de rearmar-se davant l’amenaça russa i ara reforçant la capacitat d’atracció d’una OTAN que fa només mig any buscava la manera de redefinir el seu sentit estratègic. L’est d’Europa està, en aquests moments, més militaritzat del que ho ha estat mai des que va acabar la Guerra Freda. La sol·licitud d’adhesió de Finlàndia i Suècia a l’Aliança Atlàntica demostra com és d'estructural aquest canvi.
La neutralitat formava part de l’ADN d’aquests dos països. Potser de manera imposada a Finlàndia, per la necessitat de desincentivar qualsevol episodi que, en plena Guerra Freda, es pogués interpretar com un desafiament a l’altra banda dels 1.340 km de frontera compartida amb Rússia. Però Suècia vivia amb orgull el seu rècord de més de 200 anys sense involucrar-se en un conflicte, al marge fins i tot de les dues guerres mundials.
En només tres mesos, des que Rússia va llançar la seva guerra a gran escala contra Ucraïna, la situació ha canviat tan dràsticament que Suècia i Finlàndia avancen cap a l'OTAN amb el suport explícit de grans majories, tant als seus parlaments com en l’opinió pública.
El president dels Estats Units, Joe Biden, i el primer ministre britànic, Boris Johnson, sortien aquesta setmana a oferir públicament suport als dos països nòrdics davant qualsevol possible amenaça per la seva seguretat que pugui comportar l’aposta per l’OTAN. Per a Biden, les sol·licituds de Hèlsinki i Estocolm són una oportunitat per enfortir l’Aliança Atlàntica, que va sumant membres de la UE al paraigua transatlàntic. Això fa que les veritables conseqüències d’aquesta decisió siguin més polítiques que militars. Els exèrcits suecs i finlandesos ja cooperaven, fins ara, amb els seus veïns noruecs en el marc de l’OTAN, i la indústria militar sueca està en diversos projectes de fabricació d’avions de guerra amb altres països de la UE i el Regne Unit. Però l’adhesió de suecs i finlandesos faria que les fronteres europees de la UE i de l’Aliança Atlàntica es vagin assemblant cada vegada més. Només Àustria, Xipre, Irlanda i Malta en quedarien fora.
El somni d’Emmanuel Macron de crear una veritable defensa europea s’afebleix quan els socis comunitaris es van encaminant un rere l’altra cap al paraigua atlantista; per tant, sota el lideratge de Washington. Així ho reconeixen, en privat, fons diplomàtiques franceses. De moment, la UE també espera el resultat del referèndum anunciat a Dinamarca per al dia 1 de juny, en què els danesos han de votar si revoquen o no la seva decisió de quedar-se al marge de la política de defensa comuna de la UE.
Mentrestant, i com més s’allarga la guerra, el perill d’una escalada bèl·lica es va consolidant. És en aquest context que cal llegir l’amenaça de veto del president turc, Recep Tayyip Erdogan, a les adhesions dels nòrdics. El que de veritat preocupa a Erdogan és l’impacte del conflicte en la seva pròpia supervivència política. El govern d’Ankara ha apostat per vendre drons armats a Kíiv i defensar públicament la sobirania d'Ucraïna, mentre manté les relacions amb el Kremlin al mateix nivell i es nega a sumar-se a les sancions econòmiques occidentals.
Europa i l’OTAN han tornat a un escenari que creien superat, confrontació nuclear inclosa.