L'home que entra a robar als museus d'Europa

BarcelonaA 500 metres de la Torre Eiffel i a la vora del riu Sena, hi ha el Musée du quai Branly-Jacques Chirac. Es va inaugurar el 2006 i està ple de tresors. S’hi exposa bona part de l’art i el patrimoni de les antigues colònies franceses: objectes originaris d’Oceania, Àsia, Amèrica i, sobretot, de l’Àfrica. S’hi poden trobar, per exemple, setanta mil peces de col·lecció provinents de l’Àfrica subsahariana. Des d’escultures i màscares de l’actual Burkina Faso o el Senegal fins a pintures que algun dia van decorar murs d’esglésies al Camerun o Etiòpia. Prop d’un milió i mig de persones entren cada any al museu, un dels més visitats del món en la seva categoria.

El 12 de juny del 2020, Mwazulu Diyabanza, activista congolès de 42 anys, va arribar al museu i va comprar una entrada. Acompanyat de quatre homes més, va estar uns minuts observant i estudiant les obres exposades. I, de sobte, va començar a cridar: “Aquesta riquesa ens pertany i ha de ser retornada. Portaré a l’Àfrica allò que ens vau robar”. Seguidament, va agafar un dels objectes –una estaca funerària del segle XIX originària d’alguna zona entre el Sudan i el Txad– i va intentar emportar-se-la. Els guàrdies del museu el van aturar, però un dels companys de l’activista ja tenia el mòbil preparat per retransmetre-ho en directe a través de Facebook. “Els museus d’Europa es fan rics amb objectes que van ser arrabassats amb violència durant l’època del colonialisme i l’esclavitud”, deia mentre forcejava amb els guàrdies.

L’escena es repetiria en els pròxims mesos. Al juliol, Mwazulu Diyabanza va anar a Marsella per visitar el Musée d’Arts Africains, Océaniens et Amérindiens, on també va agafar un dels objectes africans exposats fins que va ser aturat pels guàrdies abans que aconseguís abandonar les instal·lacions. El vídeo a Facebook no hi va faltar. I, al setembre, l’escenari va ser el museu africà del municipi de Berg en Dal, als Països Baixos. En aquest cas sí que va aconseguir sortir al carrer amb una estàtua congolesa fins que va ser detingut per la policia. “No som delinqüents, només lluitem contra aquells que ens van robar”, es justificava davant els agents. Un argument que no l’ha salvat de ser portat a judici i, fins i tot, condemnat a pagar una multa de 1.000 euros pel seu “intent de robatori” al Musée du quai Branly-Jacques Chirac de París.

I és que a Mwazulu Diyabanza, que va néixer a la República Democràtica del Congo però que va arribar a França com a refugiat polític, hi ha una dada que li fa molt de mal: es calcula que prop del 90% de l’art africà es troba, actualment, fora del continent. I la majoria d’aquest patrimoni descansa en prestigiosos museus europeus o en col·leccions privades, també de propietat europea. En les seves reivindicacions, l’activista sovint es fa, en veu alta, dues preguntes: “per què he de pagar l’entrada d’un museu a l’altra punta de món per veure un art que pertany al nostre poble?” i “per què la immensa majoria d’africans mai podran veure l’art dels seus avantpassats?”.

Un debat històric

El debat sobre la restitució de l’art i el patrimoni africà, saquejat i descontextualitzat durant l’època del colonialisme, no és nou. Però en els últims anys ha agafat força. En primer lloc, gràcies al creixent nombre d’entitats africanistes –com la que lidera el mateix Mwazulu Diyabanza–, que exigeixen el retorn d’aquests objectes als seus països d’origen. I, en segon lloc, arran d’una investigació que va encarregar el president francès, Emmanuel Macron, el març del 2018. L’estudi va ser liderat per la historiadora francesa Bénédicte Savoy i per l’economista senegalès Felwine Sarr, i les conclusions que en van treure van ser prou contundents: van documentar centenars de milers d’obres i objectes “arrencats de les seves cultures d’origen a través de la violència colonial”. 

El treball fa un repàs històric per recordar que aquest saqueig es va dur a terme principalment durant el segle XIX a través d’expedicions militars realitzades per França, Bèlgica, Anglaterra, els Països Baixos o Alemanya que van derivar en l’adquisició per la força de bona part del patrimoni cultural d’aquells pobles. Segons l’informe, les obres més espectaculars van passar a formar part de les grans sales nacionals, com el Museu del Louvre o el Britànic. També es van construir galeries específiques per a aquest tipus d’art. Altres objectes, en canvi, van ser subhastats i van quedar sota custòdia de famílies acabalades o de militars que, amb els anys, els van cedir a museus estatals.

Les xifres resultants impacten: al Museu Reial de l’Àfrica Central a Bèlgica es calcula que hi ha 180.000 peces procedents del continent africà; al Humboldt Forum de Berlín, 75.000; al Museu Britànic, prop de 70.000. Són només alguns exemples. Com a conseqüència, i tal com va advertir el 2007 l’especialista en museus africans Alain Godonou, “en general els museus nacionals dels països africans mai superen els 3.000 objectes culturals”. Alguns governs, com el del Senegal, Nigèria o Benín, han reclamat la restitució del seu patrimoni, però malgrat les bones paraules el botí no arriba. I, si ho fa, és amb comptagotes.

La factura de l'espoli

“Tot plegat ha tingut una factura molt important per als països africans”, es lamenta el mateix Mwazulu Diyabanza en una conversa amb l’ARA. I ell mateix destaca dos aspectes: “Robar la cultura dels pobles africans era una manera més de destruir l’home i la dona africans, el seu esperit, la seva identitat”, assegura l’activista, segons el qual l’espoli cultural, sumat a l’espoli econòmic i polític fruit de la colonització, ha impedit que la població africana recuperi la confiança en si mateixa per poder mirar de tu a tu les societats europees. “La cultura i el patrimoni són clau perquè una societat avanci”.

Ell, com altres activistes africanistes, també denuncia que s'ha atacat la veritat històrica. “Les persones que van portar aquestes obres als museus europees han sigut sempre tractats com a grans herois, filantrops defensors de la cultura”, diu. “Els museus, que s'han fet rics amb el nostre patrimoni, no expliquen que aquests objectes van arribar aquí gràcies a la violència i el saqueig”. I refusa totalment l'argument que sovint s'utilitza des del Vell Continent per defensar que els museus d'aquí alberguin el patrimoni d'allà (ha estat la manera de preservar amb condicions i mesures de seguretat totes aquestes obres d'art): "Fa dècades que els museus africans estan preparats per fer-ho de la mateixa manera". També recorda que, sovint, la inestabilitat política que ho hauria pogut posar en risc ve derivada, precisament, de l'època de la colonització.

Sigui com sigui, Mwazulu Diyabanza no amaga que continuarà entrant als museus europeus per recuperar “allò que ens va ser robat”. Fins quan? “Fins que els governs d’Europa entrin en raó i decideixen retornar tots aquests objectes al seu lloc d’origen i, a la vegada, recompensin tots els perjudicats per tants anys d’explotació i mentides”. El procés s'augura difícil. I lent.