L’extraordinària impunitat saudita
Recordo cada detall de la mort de Jamal Khashoggi com si hagués sigut ahir. El seu últim viatge al consolat saudita a Istanbul, de la mà de la seva promesa, Hatice Cengiz, i l’expressió de desconcert d’ella, enmig del carrer, que es va convertir en horror a mesura que passaven les hores sense que el periodista sortís amb el document que els permetria casar-se.
I després, l’espant. Les filtracions turques dels micròfons que havien gravat el seu desmembrament quan encara era viu, el bast muntatge del doble que va sortir del consolat amb la roba del periodista del Washington Post per fer-se passar per ell, la contractació d’un equip de neteja per esborrar proves de l’escena del crim, les imatges de l’esquadró de la mort arribant a Turquia a bord de dos avions privats d’una companyia del príncep hereu saudita, Mohamed bin Salman, o el viatge del comboi dels esquarteradors, després de complir la seva missió, cap a la residència del cònsol. També el forn construït a l’habitatge, on es van cremar quilos i quilos de carn, i la cara d’estupefacció del fill de Jamal, Saleh, quan va ser traslladat davant la presència del rei Salman i del príncep Mohamed bin Salman, que havia donat l’ordre d’executar-lo, sense haver-li donat temps ni de canviar-se de dishdasha : es podien apreciar taques a la túnica arrugada.
No obstant això, la pel·lícula The dissident, que s’estrena aquests dies, ho fa tot pitjor. El relat mesurat i pausat dels fets és una concatenació d’atrocitats que, perfectament encaixades, fan la realitat encara més intolerable. Observar l’horror en les cares dels que van haver d’indagar, des del fiscal general turc fins a la investigadora de les Nacions Unides Agnes Callamard, quan relaten els enregistraments del crim et deixa un nus a la gola. També fa mal llegir les transcripcions: “No puc respirar”, deia Khashoggi.
Comprovar la col·laboració necessària d’agents externs -el programari espia utilitzat pels saudites per hackejar Jeff Bezos, propietari del Washington Post, és de creació israeliana- i d’agents interns -el missatge que va piratejar el mòbil de Bezos provenia del príncep Bin Salman- resulta desolador davant la magnitud de la conspiració, en la qual tots van col·laborar com si intentessin obtenir rèdits de l’atrocitat: des de diners fins a aliances. Ho va fer Donald Trump, quan va evitar criticar Bin Salman per la seva implicació, i ho fan ara Netflix i Amazon quan rebutgen distribuir la pel·lícula a les seves plataformes per no molestar la teocràcia saudita.
lmpunitat i petroli
La pel·lícula revela la figura del supervivent, l’activista Omar Abdulaziz, estret col·laborador de Khashoggi i exiliat al Canadà. Des que va començar la seva campanya contra el règim saudita, li plouen les amenaces. La intel·ligència canadenca l’ha advertit del risc i per això mesura els seus moviments per minimitzar errors, però això no impedeix que posi els seus éssers propers en perill. Dos germans i desenes d’amics han estat arrestats a Riad per intentar silenciar-lo. Però han tingut poc èxit: fa temps va comprendre que només vencent la por serà viable el canvi que demanava Khashoggi i, ara, dirigeix una campanya massiva a les xarxes socials que ataca la milícia cibernètica de Bin Salman, encarregada de blanquejar la imatge del regne saudita a les xarxes.
A Jamal no el van assassinar perquè fos crític amb el règim de què ell mateix va formar part. No demanava democràcia, ni un canvi de sistema de govern: gairebé fa mal sentir-lo demanar “un mínim”, com clama en la pel·lícula, en forma de llibertat d’expressió. A Jamal el van esquarterar perquè representava una alternativa moderada i islàmica a la teocràcia wahhabita, perquè defensava una altra via -la dels Germans Musulmans- repudiada per l’Aràbia Saudita i per Occident, com va quedar demostrat quan el president electe Mohamed Mursi va ser deposat a Egipte per un cop militar que ningú va condemnar. A Jamal el van desmembrar viu en un consolat perquè sabien -saben- que fins i tot un crim d’aquesta magnitud no tindria conseqüències perquè el petroli els protegeix.
El risc de no rendir comptes
Si hagués sigut per Trump, l’informe de la CIA que conclou que el seu soci saudita, el sinistre príncep hereu, va autoritzar, probablement va ordenar i potser fins i tot presenciar per streaming el desmembrament de Khashoggi amb una serra òssia, mai hauria vist la llum. Però siguem sincers: la crida de Joe Biden al rei saudita Salman amb la qual relegava el príncep hereu -interlocutor de Trump- a un segon pla no equival a “tractar els saudites com els pàries que són”, com va prometre el demòcrata en la seva campanya.
Difondre l’informe no equival a res, llevat que vagi acompanyat de mesures legals. Decretar sancions contra els individus que van participar en el crim o el van autoritzar -amb el príncep hereu al capdavant- sí que seria un gest, com ho seria incloure’ls en llistes negres, promoure ordres de captura o donar suport a la investigació internacional d’un crim d’estat, com el va definir Callamard. Si ningú rendeix comptes per l’esquarterament del periodista, hem de preparar-nos perquè el príncep esquarterador governi l’Aràbia Saudita aviat i, per tant, també hem de preparar-nos per ser testimonis de més éssers humans esquarterats. Si guanya la impunitat, no només hi perdran els activistes: tots serem susceptibles, si canvien les circumstàncies, de convertir-nos en el proper Khashoggi.