L’esquerra francesa, en procés de descomposició
Els sondejos apunten a una caiguda històrica dels suports al Partit Socialista i als Verds en l'elecció presidencial de diumenge
ParísD’aquí a poques setmanes es compliran 42 anys de la victòria de François Mitterrand, primer president socialista de la Cinquena República francesa. El maig del 1981 Mitterrand va vèncer a les eleccions, gairebé per sorpresa, Valéry Giscard d’Estaing en un moment en què l’extrema dreta de Jean-Marie Le Pen –pare de l’actual candidata de Reagrupament Nacional (RN)– començava a treure el cap. Per a molts, un dels mèrits de Mitterrand va ser aconseguir aglutinar el vot d’esquerres. Quatre dècades després, l’esquerra francesa es presenta a l’elecció presidencial més fragmentada que mai i sense opcions d'aconseguir la presidència. Es consolida la seva descomposició.
França celebra la primera volta de les eleccions presidencials aquest diumenge i les enquestes atorguen un raquític 2,5% a la candidata socialista, l’alcaldessa de París d’origen espanyol Anne Hidalgo, figura que havia de suposar un revulsiu per al partit. El líder dels ecologistes, Yannick Jadot, obtindria també un percentatge de vots molt baix, del 4,5%. Ni l’un ni l’altre es troben entre els cinc candidats que, previsiblement, obtindran més vots, i evidentment no tenen cap opció de passar a la segona volta. La situació és similar a la de les últimes presidencials, el 2017, quan el candidat ecologista ni tan sols es va presentar per un acord signat amb el candidat socialista, Benoît Hamon, que va obtenir poc més d'un 6% dels vots. “L’esquerra no ha aconseguit refer-se en un context de pandèmia. I la guerra a Ucraïna sens dubte ha dificultat la remuntada dels Verds, que a més segueixen sent un partit poc organitzat”, explica Emiliano Grossman, politòleg i investigador del Centre d’Estudis Europeus SciencePo de París.
La deriva de l’esquerra francesa fa anys que dura i es va eixamplant amb el temps. L’època gloriosa de Mitterrand i la França de gauche queda lluny. A la crisi de la socialdemocràcia que han viscut altres països europeus, a França s’hi suma també “un balanç molt dolent, a ulls dels electors, del mandat de François Hollande, que va afeblir profundament l’esquerra”, sosté Grossman. “La campanya electoral posterior va dividir encara més l'electorat d'esquerres entre Macron i les altres formacions d'esquerra”, afirma.
Crisi dels partits tradicionals
Per a Dorian Dreuil, politòleg associat a la Fundació Jean Jaurès, “és una crisi que afecta no només l’esquerra sinó gairebé tots els partits tradicionals, d’esquerres i de dretes. Si mirem qui fracassarà a les eleccions veiem que són els partits històrics: socialistes, ecologistes i també republicans”, apunta. De fet, els Republicans, el partit que va fundar l’expresident Nicolas Sarkozy i que representa la dreta tradicional, tampoc aixeca el cap. La seva candidata, Valérie Pécresse, escollida pel partit en unes primàries fa només quatre mesos, tampoc té opcions de colar-se a la segona volta. Als sondejos va cinquena amb un 9,5%.
Dreuil considera que el problema és que els partits tradicionals no s’han adaptat “al moviment de plaques tectòniques” que ha suposat el sorgiment de moviments sense un partit polític al darrere que giren al voltant d’un líder. És el cas d’En Marxa, d’Emmanuel Macron; de La França Insubmisa, de Jean-Luc Mélenchon o de la Reconquesta de l’ultradretà Éric Zemmour. “El 2017 tothom parlava d’un nou món i de la recomposició del paisatge polític, considerant que el 2017 marcava aquesta ruptura i aquesta recomposició. I el que observem avui és que la recomposició està lluny d’haver-se acabat”, sosté el politòleg francès.
Al costat dels grans partits han sorgit o han guanyat suports formacions radicals com el Nou Partit Anticapitalista, liderat per Philippe Potou, sindicalista de la CGT –que proposa l’expropiació de grans empreses i limitar la jubilació als 60 anys–, o Lluita Obrera (LO), un partit comunista històric a França –sempre minoritari– amb Nathalie Arthaud com a candidata. LO proposa fixar els salaris i les pensions a un mínim de 2.000 euros nets i permetre als migrants viure i treballar lliurement a França. Els sondejos els atorguen un 0,5% dels vots a cadascú.
Gran fragmentació de l'esquerra
Un altre dels problemes de l’esquerra francesa és aquesta enorme fragmentació política i la incapacitat de pactar. Una iniciativa ciutadana, la Primària Popular, va fracassar estrepitosament. Havien demanat als partits d’esquerres un reagrupament per presentar un sol candidat a l’elecció presencial sorgit de la votació de militants i simpatitzants celebrada al gener. La crida va tenir el seu efecte –van anar a votar 400.000 persones–, però la majoria de líders d’esquerra van donar l’esquena a la iniciativa i la fractura es va aprofundir.
En la crisi de l’esquerra només resisteix Mélenchon, candidat de l’esquerra radical. És l’únic que podria protagonitzar la sorpresa aquest diumenge i avançar Le Pen, ara per ara la més ben posicionada per acompanyar Macron a la segona volta. Però Mélenchon, exsocialista, ho té molt complicat, sobretot perquè la líder d’extrema dreta s’està enfilant als sondejos en els últims dies de campanya. El Reagrupament Nacional, abans Front Nacional, és l’únic dels partits històrics que aguanta l’embat de les noves formacions.
Amb tot, que socialistes i ecologistes se situïn per sota del 5% pot fer perillar la seva viabilitat econòmica: només els partits amb vots per sobre del llindar del 5% rebran reemborsaments per pagar la seva campanya. I després de l’elecció presidencial vindran les legislatives, al juny. Les formacions polítiques rebran finançament tenint en compte el nombre de diputats. “Pels partits d’esquerres el resultat és important perquè condiciona l’existència política d’un partit a l’Assemblea Nacional. I això determina el seu finançament públic”, adverteix Dorian Dreuil. La situació d’alguns partits d’esquerres pot ser crítica a partir de diumenge. S’hi juguen el futur.