Gilles Lipovetsky: “L’elector ha esdevingut consumista i ara provarà el partit de Le Pen”

BarcelonaGilles Lipovetsky (Millau, 1944), professor de filosofia i de sociologia, molt vinculat a Grenoble, on viu a distància de la cort política i cultural parisenca, al llarg de la seva vida intel·lectual ha construït, amb un seguit d’assajos, un relat sobre les mutacions de les societats europees en uns anys de canvis cada cop més accelerats, com han estat els de la segona meitat del segle XX i els que portem del segle XXI. Posant la mirada en diferents conceptes, ha recorregut les construccions culturals, socials i morals europees des d’un pensament propi en què nocions com efímer, buidor, consumisme, individualisme, desconfiança i por, entre d’altres, han jugat un paper important per a la desmitificació de les grans ideologies contemporànies.

Aquesta conversa reflecteix la seva visió de la crisi francesa i europea, de la qual les eleccions al Parlament de la Unió acaben d’aixecar acta. La seva és, doncs, una mirada que contribueix, amb els elements propis de la seva singular experiència intel·lectual, al debat sobre aquest moment en què la guerra ha tornat a Europa i les pors creixen en el marc d’un nou sistema de comunicació en què la polarització i la banalització van trobant espai per expandir-se sense límits. El consum, vector de frustració, segons el seu pensament, ha arribat també a la política. Deia Lipovetsky fa uns anys que “ja no hi ha antagonisme entre hedonisme i desinterès, individualisme i altruisme, idealisme i espectacle, consumisme i generositat”. ¿La crisi europea actual com a expressió del caràcter paradoxal de l’individu hipermodern? El nostre convidat ho concreta amb una categoria: dégagisme (liquidació). La era del vacío, El imperio de lo efímero i Los tiempos hipermodernos són alguns dels seus llibres més coneguts.

Aquests dies em venen sovint al cap els quatre minuts de desfilada en solitari pels passadissos del Louvre d’Emmanuel Macron arribant a la cerimònia de la seva proclamació com a president, un espectacle que semblava emfatitzar la dimensió transcendental –d’arrel gaullista– de la institució republicana. D’això ja fa set anys. Vostè, que ha escrit llibres sobre l’efímer i sobre la liquiditat, com pot explicar una derrota com la que ha sofert el president davant de Marine Le Pen i els seus?

— Les causes són múltiples. Hi ha, primer, un fenomen global que no es vincula forçosament a Macron: l’enfonsament de les grans ideologies polítiques que durant dècades han canalitzat les opinions. Avui, en l’onada ascendent de la individualització, hi ha un escepticisme respecte a la vida política, una desideologització que ens allunya de les grans ideologies, com ara el comunisme redemptor i el nacionalisme conqueridor. A això s’hi afegeix el gran fenomen de la desconfiança. Avui la gent no té confiança ni en el Parlament, ni en els partits, ni tan sols en la ciència. Aquesta desconfiança creixent no és deguda a Macron. De fet, els anteriors presidents, pel pes del que anomenem dégagisme, ja la patien. Des que un governant està en el càrrec, la gent se’l mira de manera crítica i escèptica. I de seguida vol canviar. Macron no ha aconseguit trencar aquesta inèrcia. Un segon fenomen és la irresistible pujada de l’extrema dreta, que als anys 80 era molt limitada. El Front Nacional es veia com un fenomen circumscrit i limitat, que ens pensàvem que seria escombrat. Ens vam equivocar. 

De fet, el president Chirac, l’any 2002, va guanyar a la segona volta de les presidencials Jean-Marie Le Pen amb un 82% dels vots contra un 17,78%.

— I tanmateix, ara l’extrema dreta progressa a tot Europa. Espanya inclosa, on ja governen en algunes regions amb la dreta. Es consolida als Països Baixos, marcats per la tolerància. I a Itàlia, on ja governen amb Meloni. Per què l’extrema dreta capitalitza el moment? Perquè hi ha una crisi d’identitat, una por del fet de la immigració. La immigració connecta amb la gent perquè li dona la possibilitat de donar sentit o explicació a les pròpies desgràcies. La típica tendència que afavoreix l’adhesió simple: la culpa és de l’altre. Si les coses no funcionen és perquè hi ha massa població africana i de l’Orient Mitjà. I les amenaces reals de l’islamisme radical extremadament violent i contrari a la laïcitat, que no són fantasies, es projecten sobre la ciutadania i fan que la violència i la delinqüència s’atribueixin a immigrants que no en tenen cap culpa. Creix el sentiment que no tenim el control del nostre destí. I la gent es pregunta "Què fa l’estat?" Com si els que travessen el Mediterrani amb vaixell fossin invasors. Una inquietud, una inseguretat, lligades a una immigració que no és igual que la d’abans, perquè està fundada sobre poblacions culturalment molt diferents. Hi ha un sentiment molt negatiu de pèrdua d’identitat, com si les nostres poblacions haguessin de ser reemplaçades per altres.

¿El canvi accelerat de model de comunicació pot tenir a veure amb aquesta crisi? Hem passat de la democràcia teixida a partir de la premsa escrita, la ràdio i la televisió en el marc del capitalisme industrial a la comunicació digital i el capitalisme financer i global. I tot plegat a un ritme molt accelerat.

— Sí, penso que és important, en efecte. Ara molta gent s’informa per TikTok, Facebook, les xarxes socials, mentre que els grans òrgans de premsa tradicional decauen. I les fake news, les propostes falses, es propaguen sense cap control, sense cap mediació. A Nord-amèrica s’han vist prou els desperfectes. I Trump encara podria tornar a ser elegit. Les xarxes socials són devastadores perquè hi ha una mena d’impunitat. Es pot dir qualsevol cosa i la gent va a buscar només allò que va en el seu sentit. La freqüentació de les xarxes socials s’ha convertit en una manera de confirmar-se en el que un mateix pensa. I a la política li costa entrar en aquest territori. Però, tornant a la teva pregunta inicial, hi ha hagut una sèrie d’errors polítics del president Macron molt determinants que l’han dut a prendre mesures extremadament impopulars i que fan que tingui una manera de governar un punt excessiva. Allà on s’esperava un president pacificador de l’espai públic, no és exactament el que hi hem trobat. En una democràcia, cadascú ha de posar aigua al vi, fer compromisos. I crec que és un error fonamental d’aquest país que tot pacte es tendeixi a veure com una claudicació. En democràcies tan complexes com les actuals, cal arribar a compromisos per governar. 

Què pensa de la decisió de Macron de convocar eleccions a correcuita, abans fins i tot que es tanquessin les urnes?

— En la línia del que acabo de dir, em pregunto si no torna a ser una decisió brutal. ¿És que no tenia altres vies? Està jugant amb foc. On ens portarà? És coratjós, no ho nego. Però potser la prudència hauria estat una elecció millor. ¿No es podia plantejar un govern amb la dreta? Hauria estat millor explorar-ho, però ha preferit donar gas. I no sé cap a on anem. És probable que el Reagrupament Nacional de Le Pen guanyi les eleccions. I amb un primer ministre de les seves files segur que viurem moments intensos d’agitació. Per a un debat de fons, tres setmanes és massa de pressa. Podria haver esperat més a convocar i mentrestant posar un primer ministre de consens. Estem ficats en la precipitació. 

En la seva opinió, què ha de fer la dreta amb l’extrema dreta: refusar qualsevol aliança, denunciar-la, negociar-hi?

— Éric Chiotti s’ha quedat sol volent pactar amb Le Pen. Segurament en el tema migració hi ha passarel·les entre ells, però els Republicans són un partit liberal. I el Reagrupament Nacional n’està molt lluny. Crec que els Republicans han fet bé de marcar-hi distàncies. 

La por a una guerra, després de l’ocupació d’Ucraïna per part de Putin, és una altra vegada a l’escena europea. ¿Creu que aquest fet ha tingut un paper important en les eleccions o que està present en l’esperit dels ciutadans?

— Crec que ha provocat ansietat en un cert nombre de ciutadans. ¿Pot explicar la pujada de l’extrema dreta? No ho sé. De moment, celebro que Europa, encara que amb retard, ajudi substancialment Ucraïna.

¿I a l’horitzó tenim el perill de Trump?

— Per als europeus és un vertader problema, però espero que sigui a fi de bé. Hem d’esperar a veure què passa. En tot cas, hauria de ser un estímul perquè Europa fes un pas endavant: una Europa capaç de defensar-se. Hem viscut des de la reconstrucció europea sota el paraigua americà, però era un estat una mica infantil. Ja tocaria que ens ocupéssim nosaltres mateixos de la nostra seguretat. L’OTAN? Si no es va en la direcció de la defensa d’un estat agredit sempre farem tard. Crec que el pensament europeu hauria de contribuir a la defensa d’un estat atacat. La prudència, fa temps que ho sabem, és que, si vols la pau, prepara’t per a la guerra. I crec que aquest precepte torna a estar d’actualitat. Havia quedat obsolet perquè ens pensàvem que l’arma nuclear ens protegia de la guerra. Però ara sabem que una potència nuclear pot fer la guerra i a més tenim dubtes sobre el compromís incondicional dels Estats Units. 

¿Creu que els ciutadans europeus pateixen ara una certa malenconia dels estats nació?

— Sí, d’una certa manera. Aquests vots populistes defensen –i per això jo hi soc hostil– una ideologia nacionalista que no és la d’abans i que porta arreu aquest despertar de l’extrema dreta. La globalització condueix al ressorgiment d’un nacionalisme de la por que creix amb la mentida. No ho oblidem: el Brexit va triomfar en l’estela de les fake news i, de fet, no fa gaire temps Marine Le Pen era partidària del Frexit, és a dir, que proposava sortir d’Europa (i tornar al franc). Per sort, això està superat. Ara bé: el que està passant és igualment greu. Però crec que els francesos no tenen una confiança acrítica en el Reagrupament Nacional. Els francesos són consumidors de política. Abans hi havia posicions polítiques fortes, ara la gent diu “Anem a veure què passa”. Hi va haver l’esquerra, que amb Hollande no va funcionar. Es van passar a la dreta. Tampoc va funcionar. Llavors va aparèixer Macron. Malament. Es va provant i es va canviant de producte. Ara provaran el Reagrupament Nacional. Per què no? Són els que encara no han tingut el poder. És a la vegada inquietant i tranquil·litzador. No estem en les adhesions d’entreguerres. Són ideologies febles. Segurament i desgraciadament, el Reagrupament guanyarà les eleccions. I l’electorat passarà per ells com ha fet amb els altres. És el que anomenem dégagisme (liquidació): l’impacte de l’individualisme sobre la vida política. L’elector ha esdevingut consumista. És insuportable per a una consciència política, per a qui la cosa pública no és pas un producte comercial. Però els electors no tenen fe política com al principi del segle XX.