L’art com a fugida de la repressió de les dones de l‘Iran

TeheranQuin és el preu de la llibertat? A l’Iran, pot ser molt alt. El delicte que va cometre Masha Amini va ser portar el hijab massa enrere, deixant a la vista part del seu cabell. El final de la història ha donat la volta al món els últims dies. La jove kurda estava visitant la seva família quan va ser arrestada per la policia de la moral a Teheran. Va sortir sense constants vitals de comissaria i va morir a l’hospital. Suposadament, a causa de les contusions cerebrals patides mentre estava sota custòdia policial.

En un excés de zel per complaure el president Hassan Rouhani durant el seu viatge a Roma per reunir-se amb el primer ministre Mateo Renzi, les autoritats italianes van decidir cobrir les majestuoses escultures clàssiques dels Museus Capitolins. Amb això pretenien aplacar el rubor sexual del mandatari persa durant el passeig entre cossos nus de marbre de l'Antiguitat grecoromana. La decisió va enfurismar els responsables del patrimoni artístic de Roma, que van considerar l'ocultació de les estàtues un acte de submissió. Però des de l'oficina del premier italià es va declarar que amb això pretenien “no ofendre” el president iranià.

Les lleis de la República Islàmica, basades en la xaria, estableixen que les dones, a partir dels 9 anys, han de cobrir-se el cabell i vestir de manera púdica en públic. Incomplir aquesta llei és un delicte que pot comportar conseqüències greus per a la integritat de les iranianes. Això ha estat així des del 1979. Durant quatre dècades, les dones a l’Iran han patit la repressió exercida per un règim que les considera inferiors i les tracta com a tals. La llista de circumstàncies en les quals les dones estan subjugades és llarga. Però la mort de Masha Amini, de tal sols 22 anys, ha provocat un esclat d’indignació sense precedents contra el vel islàmic que ha fet palès que les dones iranianes han perdut la por. Mai abans els carrers de les principals ciutats del país havien aplegat tants homes i dones units en un únic clam: llibertat. Un crit de llibertat que té rostre de dona. 

Des de fa uns mesos, la República Islàmica de l’Iran ha augmentat la pressió sobre les dones perquè mantinguin un comportament modest al carrer. L’arribada de l’ultraconservador Ebrahim Raisi al poder el 21 d’agost ha augmentat la repressió i la policia de la moral ha intensificat les batudes al carrer, perseguint i humiliant les dones que no porten la indumentària rigorista islàmica.

En aquest clima d’asfíxia, les artistes iranianes han trobat en el seu ofici un catalitzador de l’anhel de llibertat a través del qual expressar tot el que altrament queda silenciat.

L'artista visual Parnian Omidi crea les seves obres sobre una base de cordes, centenars de fils entrellaçats que deixen espais buits infinits. Per a ella, el llenç és una tela sencera i segura, justament tot el contrari de com s'ha sentit tota la vida: inestable, plena de forats. Per això, puntualitza, “si volia expressar-me de forma sincera havia de començar pel suport”. Els seus buits emocionals són les cavitats que queden entre els fils, creuats de manera accidental. La pintura s'incorpora als pocs espais consistents que queden, com les experiències de vida.

En la seva última sèrie, Parnian s'ha centrat en el cos femení nu i, en algunes de les obres, un dels pits no hi és. Hi ha un buit. Només s'endevina el mugró, incrustat entre les cordes. “Crec que l'ànima femenina no té lloc en la societat iraniana. No hi ha espai per a ella, per això el pit no existeix”. També a causa de la relació tòxica que hi ha entre els pits femenins i els homes. “Des d'adolescent els meus pits m'han fet sentir humiliada. El pit és el símbol de la feminitat i ser dona a l'Iran em fa sentir insegura. Hem d'amagar sempre la nostra feminitat per no posar-nos en perill”. Rostres de dona d'aspecte ombrívol amb una cara de nadó al darrere. Retalls de cossos femenins amb fletxes clavades a l'esquena. Les principals galeries de Teheran voldrien mostrar les seves obres, però els seus quadres mai passarien la censura.

Negin Ehtesabian és il·lustradora i dissenyadora. Exhibeix amb orgull el seu projecte artístic Medusa, en al·lusió a la figura mitològica grega. És l'obra a través de la qual sent que ha expressat millor els desafiaments a què s'enfronta com a dona a l'Iran. “L'arquetip de Medusa és una dona poderosa però reprimida. Una dona seduïda i victimitzada i després convertida en un monstre”. Se la considera una icona de la ràbia i de la venjança femenina i és un dels símbols clàssics del feminisme. El projecte Medusa va viatjar al Canadà i a Colòmbia i l'artista hi explora les pors de la maternitat.

#MeToo, decisiu a l’Iran

L'esclat a tot el món el 2017 del moviment #MeToo va ser decisiu a l'Iran. Va fer trontollar les creences de milers de dones, que no havien comprès fins aleshores que allò que patien era assetjament i era denunciable. El moviment va ser clau perquè sortissin a la llum casos d'assetjament a estudiants a les universitats. Alguns professors van ser denunciats perquè pressionaven alumnes a tenir un acostament amb ells. Abans del #MeToo, aquestes estudiants no s'haurien atrevit mai a parlar.

Dones atrapades, sotmeses a un domini masculí, que criden desesperades mentre diverses mans els tapen la boca. Les obres angoixants i inquietants d'Anahita Shams no deixen indiferent. D'origen àzeri, es va traslladar de molt petita del nord del país a Shiraz, la ciutat de Hafez. El seu pare escrivia poesia, literatura i era traductor del francès al farsi. Ella va heretar l'amor per les humanitats. “La meva família era oberta i moderna. Només quan vaig créixer vaig descobrir la repressió que patim les iranianes”, explica al menjador de casa seva.

Al fons de l'estança, hi té un petit estudi on el seu marit fotografia els seus treballs i és allà on guarda Fading out, una obra que denuncia la censura en l'art a l’Iran: un llenç de grans dimensions embolicat com un regal. "La idea és que quan un comprador adquireix el quadre, fins que arriba a casa no sap què s'amaga sota l'embolcall".

En una altra obra penjada a la paret apareix dibuixat el cap d'una dona dins d'un televisor amb un gall a sobre. “El gall representa l'home dominant i la dona crida però ningú la sent”, explica l’artista. La cadena BBC, enemiga històrica del règim de l'Iran, li va demanar que triés una pintura que simbolitzés el #MeToo, i ella va triar aquesta.

En la majoria de les seves pintures hi apareixen dones en posicions incòmodes, assegudes a la vora d'un llit davant d'una silueta masculina en posició intimidatòria o directament estirades davant d'un home que s'està cordant cinturó després de perpetrar una violació. “Només a través de l'art puc fugir de la repressió i el dolor. Als meus quadres soc lliure, fora no”.

Al cafè on ens reunim al nord de la capital, Farnoosh Doroudgar parla molt fluixet, gairebé xiuxiueja. Al seu projecte Toxic Love, the modern slavery, Farnoosh dibuixa la submissió femenina al costat d’homes amb cos humà i cap de gos. Reflexiona sobre la dificultat de sortir d'una relació tòxica i mostra dones tristes que tracten de complaure un home tot i saber que això les portarà de cap a l'infern. Els dibuixa un cap animal perquè creu que els homes anteposen els seus instints més animals per sotmetre les dones.

Parlem i reflexionem sobre l’art que fa ella i les seves companyes artistes, dones amb un talent extraordinari que lluiten per no sucumbir a la voluntat d’una elit repressora que fa 40 anys que no els dona treva.