L’angoixant viatge d’un traductor afganès per tenir plaça en un avió espanyol

BarcelonaFa tan sols set dies el bitllet d’autobús per anar de la ciutat d’Herat, a l’oest de l’Afganistan, fins a la capital, Kabul, valia 1.000 afganis, uns 7,7 euros. Aquesta setmana, en canvi, ja costava 1.500 afganis (11 euros). Malgrat això, el Javad va pagar de bona gana per quatre seients, encara que només eren tres persones les que viatjaven: la seva dona, el seu fill de 5 anys i ell mateix. Així almenys estarien més còmodes per emprendre un viatge de 24 hores recorrent bona part de l’Afganistan. El seu objectiu era arribar a Kabul perquè el govern espanyol els evacuï. És l’únic que volen: fugir del país al més aviat possible.

El Javad ha sigut durant anys traductor de diferents periodistes espanyols. El seu anglès és impecable. Fa un mes ja es va començar a inquietar davant del ràpid avanç dels talibans perquè, a més d’haver treballat per a estrangers, ell i la seva família pertanyen a l’ètnia hazara. Els talibans els tenen una mania especial, perquè els hazara són musulmans xiïtes -els fonamentalistes són sunnites-. I són molt fàcils d’identificar perquè tenen els ulls allargats com els xinesos.

“Vam sortir d’Herat diumenge a les sis de la tarda”, explica per telèfon el Javad. Van haver de reduir tota la seva vida a tres petites maletes i una bossa de mà. Ell, a més, va esborrar del seu mòbil totes les fotografies i les aplicacions de WhatsApp, Telegram, Facebook, Twitter, Messanger i Viber per si de cas els talibans el revisaven. No volia tenir res que l’identifiqués. Va amagar el mòbil i el seu ordinador portàtil en una maleta, i només va portar a mà un vell mòbil Nokia, d’aquells que només serveixen per trucar.

La seva dona, per la seva banda, es va encarregar d’amagar els passaports i els dòlars que havien aconseguit recopilar. Se’ls va guardar al sostenidor, perquè, si alguna cosa bona tenen els talibans, és que no escorcollen les dones, i encara menys si porten burca.

“Vaig pactar amb la meva dona que, si els talibans ens preguntaven per què viatjàvem a Kabul, contestaríem que el meu pare està malalt”, declara el Javad. El més difícil, admet, va ser convèncer el seu fill perquè no digués la veritat. Li va replicar: “Però, papa, si l’avi és a Herat i no està malalt”.

Herat és a 800 quilòmetres de Kabul, però això és només la teoria. La carretera que enllaçaria aquesta ciutat amb la capital pel camí més curt mai es va arribar a arreglar durant les dues dècades de presència internacional a l’Afganistan. Els atacs dels talibans ho van fer impossible. Així que cal recórrer més de mig país pel sud i passar per algunes de les zones més perilloses -com ara Helmand i Qandahar- per arribar a la capital. En total, 1.200 quilòmetres per una carretera que en bona part no està asfaltada.

A l’autobús, un vehicle atrotinat, hi viatjaven 60 persones. “Cada pocs quilòmetres hi havia controls dels talibans a la carretera”, explica el Javad, que detalla que en el trajecte els radicals sempre actuaven de la mateixa manera: paraven l’autobús, preguntaven al conductor si entre els passatgers hi havia soldats o persones que haguessin treballat per als estrangers, i després pujaven al vehicle per comprovar-ho per ells mateixos. “Les famílies viatjàvem a la part davantera de l’autobús, i a nosaltres no ens molestaven. Però als homes que viatjaven sols, que anaven a la part del darrere, els feien obrir l’equipatge i mostrar la documentació”, detalla.

El viatge va ser un horror. Per la tensió, per la calor i pels sots que feien tremolar l’autobús com si s’hagués de desmuntar. El Javad admet que ell va acabar vomitant en una bossa de plàstic i molts altres passatgers també, perquè allò era insuportable. Només van parar dues vegades per descansar, i malgrat això el conductor va fer el viatge sense immutar-se. Això sí, anava fumant opi, diu el Javad.

El traductor afirma que el que més el va sorprendre al camí va ser la gran quantitat de talibans que hi havia per totes bandes. “Era impressionant, em pregunto d’on han sortit”. Fins i tot en totes les antigues bases de l’exèrcit afganès ara hi onejava la bandera blanca dels extremistes.

Va arribar a Kabul amb la seva família a les sis de la tarda de dilluns. A l’entrada de la capital, l’escorcoll encara va ser més exhaustiu. Tres talibans armats amb Kalàixnikovs van pujar al vehicle i van demanar la documentació a molts dels passatgers. També van revisar el maleter, i fins i tot les bosses que anaven lligades amb cordes a la part superior del vehicle. “Durant bona part del viatge vaig anar parlant amb un dels passatgers. En cap moment em va explicar per què viatjava a Kabul, però, quan vam arribar, em va confessar que havia treballat per a les tropes italianes a Herat i que també esperava ser evacuat”, relata el Javad. És evident que ell no és l’únic que recorre mig país per intentar fugir.

Ara el Javad i la seva família estan allotjats en un hotel a Kote Sangi, a l’oest de Kabul. Paguen 500 afganis al dia (uns 3,8 euros) per una habitació amb lavabo compartit i no tenen ni idea de quant de temps s’hauran d’esperar. Creuen que són a la llista de persones que seran evacuades pel govern espanyol. Almenys això els han assegurat, però de moment no els han trucat de l’ambaixada espanyola a Kabul per confirmar-los que podran pujar a l’avió. Viuen dia i nit pendents que soni el telèfon.