Les festes de l'elit colombiana, al marge de la protesta i del covid

BogotàColòmbia és el segon país més desigual de l'Amèrica Llatina, que ja és per si mateixa la regió més desigual del planeta. El principal factor és la falta de correcció dels desajustos a través de la política impositiva. Va ser el descontentament amb la proposta de reforma tributària del govern del president Iván Duque el que va desencadenar el Paro Nacional el 28 d'abril, convocat pel que s'ha anomenat Comitè Nacional de l'Aturada. Un mes de mobilitzacions després i amb desenes de morts a mans de la forca pública, les manifestacions han aconseguit la retirada de la reforma econòmica.

Més enllà d'això, els manifestants busquen un canvi sistèmic en un país amb el 42% de pobresa, concentrada a la capital, Bogotà, i agreujada per la pandèmia. Tot i així en zones exclusives de la ciutat, una elit viu al marge de les restriccions sanitàries i de la mobilització més llarga de la història recent del país.

A una vintena de quilòmetres del Portal de Las Américas, rebatejat Portal de la Resistencia, on els barris del sud mantenen de nit el pols a l’estat, cotxes d’alta gamma i sabates de taló omplen els carrers il·luminats del carrer 85. Façanes de colors uniformes, d’expressió burgesa, sense pintades, segellades per jardins d’orquídies tropicals i guàrdies de seguretat privada. De dia, pastisseries franceses, boutiques italianes, Inditex i restaurants de cuina fusió. De nit, bombolla de la festa, la rumba, de les classes altes. “El noi que acaba d’entrar en aquest cotxàs no tenia més de 18 anys”, comenta un estranger desubicat. 

Desenes de joves s’acumulen davant dels locals nocturns. Una desena de decebuts reculen després de ser rebutjats. La porta del night club El Salvador és oberta, però no per a tothom. Per entrar-hi s'ha de travessar un passadís estret i fosc. “Cap arma, suposo?” “No”, tots alhora. Abans de pujar, un membre de la seguretat ens registra. Toqueteja tronc i cames, fa buidar les butxaques i obrir les bosses. “Gràcies, passeu-ho bé”. S’obren les portes. La realitat es torna eixordadora. A part de la seguretat i la treballadora de la neteja, ningú porta mascareta. La sala rebenta de moviments de maluc i de narcoestètica. Homes grassos amb camises amples i noies primes, escotades i operades s’acumulen a la barra, frec a frec amb funcionaris d’ambaixades estrangeres. Dos gintònics, cent mil pesos (22,7 euros), més del 10% del sou mínim. No importa.

“Aquest home guanya milions!”, exclama el Daniel, mentre amb una mà aguanta un whisky i amb l’altra agafa l'amic milionari pel coll. “Guanya en un dia el que no guanya un colombià en anys!” L’amic milionari, camisa ratllada taronja i blanca, riu. Es dedica “a les vendes” i parlar del Paro, la lluita social que va esclatar a finals d'abril, li fa mandra. “Me da mamera. No m’afecta”, repeteix. “Tinc 36 anys i mai de la vida he votat un hijoeputa político”, continua, mentre demana un ronda de xopets de tequila a gairebé deu euros la unitat. Diu que entén que hi ha injustícies i “etcètera”, però que el Paro no canviarà res. “Tu et penses que a la gent d’aquesta festa l’afecta?”, riu.

“Tot té gust de merda, no m’importa”, assegura amb cara de fàstic el Saul, un advocat espatarrat en un dels sofàs vermells. “Jo em presentaria a president i faria que la gent ballés, ballés per a mi”. Un amic s’aixeca i s’aparta del grup per comentar: “Això és una bombolla que impedeix que el país avanci”. Es diu David, també és advocat, però de Medellín. Du una camisa blanca amb el logo blau fosc de Ralph Lauren. “Jo estic a favor del moviment al mil per cent. He sortit a manifestar-me, perquè a mi m’ha faltat de tot”. Ve al local una vegada a la setmana amb els seus socis del bufet de Bogotà. “Cal canviar aquest país, però ¿tu creus que a algú d’aquí, que ho té tot, li importa un pelao que no té cap oportunitat?”, demana. “Això sí, que estigui a favor d’una ideologia no significa que no vulgui passar-ho bé”, aclareix.

Suborns i policia

La zona de fumadors és tota l’última planta. Un cor gegant de purpurina daurada penja del sostre sobre la barra ovalada al mig de la sala. Contra les columnes, parelles es magregenfins a tocar el terra. “Ui, el Paro, deixa, deixa, estem de festa!”, diu un altre client. Amb cabell, boina i minifaldilla negra, una model comenta: “Ens està afectant ja massa, els bloquejos, el que fa el govern... A veure, sí que hi ha violència de la policia, però també dels manifestants, tot és molt complicat”, afirma.

A la una de la matinada, tres hores més tard del tancament oficial imposat per les restriccions sanitàries, s’apaga de cop la música i s’encenen els llums. Al fons de la sala comença una temptativa de càntic de l'aniversari feliç, però no acaba. D’un altre punt, sonen veus: “Tombo [policia] qui no salti”. Ningú ho segueix. El guàrdia de seguretat es planta davant de la porta, la bloqueja i crida: “Tapabocas [Mascaretes], la policia és a baix!” Uniformada de vermell, la treballadora de la neteja reparteix mascaretes quirúrgiques per a tothom.

Passen uns minuts de silenci i incertesa, però ningú surt de la sala. D’un moment a l’altre, la llum es torna a apagar i la festa s'anima de nou. Sona Tusa, de Karol G i Nicki Minaj: “Pero dices todo este llanto por nada/ Ahora soy una chica mala” . I la policia? “L’encarregat ha baixat, ha parlat amb ells i han marxat”, respon el guarda de seguretat de la planta. Els han pagat gaire? “Imagino”, conclou.