L'acollida a la UE dels refugiats ucraïnesos que no entenen afganesos i sirians

El CaireL’inici de l’ofensiva de Moscou sobre Ucraïna el 24 de febrer a la matinada va provocar en molta gent una certa sensació de déjà vu. Les cues infinites de vehicles abandonant la capital, Kíiv, estacions de tren a vessar de gent, persones fugint a peu amb les poques pertinences que havien pogut arreplegar, comiats esgarrifosos... Estampes que començaven a capturar els milions d’ucraïnesos en camí cap a les fronteres del seu país, en una fugida massiva que s’ha convertit ben aviat en el principal èxode de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. La immensa majoria van arribar a les portes de països veïns de la Unió Europea com Polònia i Hongria, on el déjà vu es va transformar en un cert xoc. Països amb governs ultranacionalistes que durant anys han mantingut una política obertament combativa contra la rebuda de refugiats, sovint vulnerant el dret internacional, obrien ara els braços a l’arribada sobtada de centenars de milers d’ucraïnesos. I els missatges de suport incondicional de les autoritats coincidia amb les mostres de solidaritat d’una ciutadana que s’ha bolcat a rebre’ls i donar-los roba, preparar menjar, oferir allotjament o ajudar en trasllats.

En bona part de l’Orient Mitjà, que en l'última dècada ha presenciat dosis de devastació i moviments de refugiats semblants en països com Síria, l’Iraq i Líbia, la fugida massiva d’ucraïnesos i la càlida rebuda d'ara a la Unió Europea ha generat una complexa barreja d’empatia i de respir, però també de dolor i ràbia. I, sobretot a les xarxes socials, molts usuaris han compartit imatges i missatges que retreuen la doble moral europea en l'acollida de refugiats, sostinguda en gran part en al·legats obertament racistes.

“Entenc [que es qüestioni] per què tot això funciona ara quan abans no funcionava. Veiem que tot és molt més fluid, malgrat que l’arribada de persones que fugen [d’Ucraïna] és ara molt més gran”, apunta Leila Hadj-Abdou, politòloga i investigadora de migracions. “Però no s’ha d’ignorar que també hi ha molta empatia per part d’altres refugiats, perquè saben el que se sent estar en aquesta situació”, afegeix en una conversa amb l’ARA.

Absència de vies segures

Les diferències han estat palmàries. Al llarg de tot el 2015 van ser 1,3 milions de persones, sobretot de Síria, les que van entrar en territori de la Unió Europea, i diversos milers van morir en l’intent per l’absència de vies segures. Fins i tot l’any passat, l’intent d’entrar en territori comunitari d’uns pocs milers de persones a través de Bielorússia va degenerar en una encesa disputa entre Brussel·les i Minsk. Ara, en canvi, la Unió Europea ha donat la benvinguda en menys d’un mes a tres milions d’ucraïnesos. I Brussel·les ha invocat per primer cop la Directiva de Protecció Temporal perquè els seus ciutadans puguin romandre tres anys en territori comunitari, desplaçar-s'hi i tenir dret de treball i prestacions socials.

Tot i que la reacció de la Unió Europea davant l’arribada de milions d’ucraïnesos també s’ha explicat com a part d’una batalla moral i ideològica enfront de Moscou, molts líders polítics no han amagat idees profundament racistes per justificar-se. El primer ministre de Bulgària, Kiril Petkov, ha assegurat: “No és l’onada de refugiats a la qual estàvem acostumats, gent de qui no estàvem segurs de la identitat, amb passat poc clar i que podrien haver estat fins i tot terroristes”. I el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, ha assenyalat que el cas dels ucraïnesos és “molt diferent del 2015”: “Som capaços de distingir entre migrants i refugiats”, recorrent a una distinció del tot infundada.

Molts mitjans de comunicació tampoc han ofert una imatge diferent. Una convidada a la cadena CNN, per exemple, va dir que no seria el mateix utilitzar armes químiques a Ucraïna que gas sarín a Síria, “que són musulmans i d’una cultura diferent”. I un corresponsal de la nord-americana CBS va declarar que Ucraïna no era “com l’Iraq o l'Afganistan, que ha viscut un conflicte durant dècades; és relativament civilitzat”.

Trobar punts en comú

“Part del problema de la narrativa ha sigut sempre victimitzar o menysprear la gent, perquè resulta molt més difícil trobar punts en comú”, apunta Hadj-Abdou. “[El 2015] el viatge es va fer molt difícil per a la gent i se la va mantenir en condicions molt dures que van portar a la deshumanització, de manera que ja la manera com es percep els refugiats és totalment diferent de la d’algú amb una entrada més fàcil, on s’emfatitza la humanitat i la dignitat”.

La doble moral europea en el tracte de refugiats i migrants, a més, no s’ha aturat ni durant l’èxode ucraïnès. Tres dies abans de començar l’ofensiva russa, l’agència de l’ONU per als refugiats ja va expressar preocupació pel nombre de vulneracions de drets humans contra refugiats i migrants en diverses fronteres europees. I des d’aleshores s’han continuat registrant desenes de morts i desaparicions al Mediterrani de persones que intenten arribar a Europa des de Líbia, a més d'imatges de brutalitat de la policia espanyola a la tanca de Melilla. Fins i tot enmig de la massiva fugida d’Ucraïna s’han documentat múltiples casos de pràctiques discriminatòries i d’abusos contra persones no europees a la frontera.

Malgrat això, Hadj-Abdou apunta que l’actual èxode ucraïnès ofereix una oportunitat: “Crec que hauríem de posar èmfasi en la solidaritat entre grups, i prendre-la com a mostra del que també és possible en el futur per a altres comunitats de refugiats”. “Hauríem d’intentar veure què és possible i reforçar la protecció dels refugiats en el futur”.