L'abocador (de roba que ja no utilitzes) que es veu des de l'espai

BarcelonaAl desert d'Atacama, a Xile, a prop de la localitat d'Alto Hospicio, s'acumulen més de 126.000 milions de tones de roba i residus. Tanta és la magnitud de les piles de roba que un satèl·lit les va captar des de l'espai i la imatge va recórrer el món. Un 40% dels productes tèxtils que arriben a Xile travessen la zona lliure de taxes de la província xilena d'Iquique, al nord del desert, i es venen als mercats de segona mà. La roba que no aconsegueix trobar comprador en aquests mercats acaba cremada –ja que és una bona font de combustible– o abocada al desert. La roba de baix cost que s'exporta des dels països del nord cap als del sud surt molt cara: el seu impacte ecològic contamina el planeta.

Res no s'entén sense la fast fashion, el model de moda ràpida que impera cada cop més al mapa global. Segons aquesta dinàmica, la producció de roba de baixa qualitat a baix cost implica la necessitat de renovar constantment l'armari. L'Agència Europea del Medi Ambient ho il·lustra amb dades: una peça de roba de baix cost es fa servir set o vuit cops abans de llençar-la. És un model lineal que no preveu què fer amb l'excés de producció; per tant, es converteix en rebuig.

El 2021, la Unió Europea va enviar més de 112 milions de peces de roba de segona mà a Kènia. Al país africà és tan habitual l'acumulació de roba que fins i tot tenen una paraula per referir-se'n: fagia, roba brossa. A la ciutat d'Accra, a Ghana, també tenen una expressió especial: obroni wawu, “roba d'home blanc mort”. Cada setmana, el país compra 15.000 peces de roba de segona mà i el 2021 es va convertir en el principal importador mundial. El suburbi d'Old Fadama és la part més afectada d'Accra, on l'abocador eclipsa la vida dels seus habitants. El govern és cec als problemes ja existents del suburbi i encara més a l'acumulació de residus. Però no és l'única part de la ciutat. El riu Korle Lagoon està completament contaminat i la població no s'hi pot ni acostar. La situació empitjora quan hi ha pluges torrencials i el riu es desborda, com explica Matilda Lartey. Ella és la creadora de Matilda Flow Inclusion Foundation (MFI). "Ens vam encarregar nosaltres de posar-hi una solució i vam decidir reciclar la roba que arribava a Accra", explica Lartey. La missió de l'equip és recollir les peces de roba que estan destinades a acabar a l'abocador i crear nous dissenys a partir de les peces. Donen feina a dones excloses del món laboral i a persones discapacitades. "L'abocador s'ha convertit en un perill per a nosaltres i per a la nostra salut". Al preguntar-li si el govern havia fet res al respecte o si havia donat suport a la fundació, Lartey respon rotundament: "En absolut".

El mateix passa a Xile. Rosario Hevia, propietària d'Ecocitex, una empresa que porta a terme un paper semblant al de la fundació MFI, denuncia que les institucions no volen destinar diners a solucionar el problema dels residus tèxtils, tot i que hi hagi iniciatives com la seva. "La resposta és políticament correcta: «Lamentablement, no hi ha pressupost per a això»", denuncia Hevia. El negoci no els surt rendible, però continuen treballant amb les donacions que reben per millorar la situació de la comunitat a prop de l'abocador.

Primeres lleis sobre el rebuig tèxtil

Segons Enric Carreras de l'Institut d'Indústria Tèxtil de la UPC de Terrassa, el cas dels abocadors massius de Ghana, Atacama o Kènia són casos molt concrets, i "no significa que tot vagi cap a aquests punts". L'expert descriu la situació com "una mala gestió" dels països en qüestió, tot i que admet que les exportacions al Sud Global solen ser la via per estalviar costos de les empreses occidentals.

Tot i que el reciclatge mecànic –el que reaprofita la roba– "s'ha fet tota la vida", és econòmicament costós per a les empreses i els països, aclareix Clara Mallart, experta en sostenibilitat i economia circular del sector tèxtil. Segons la fundació d'economia circular Ellen McArthur, menys d'un 1% dels productes tèxtils mundials es reciclen en nous productes. I és que reciclar el polièster (el teixit més comú en la roba de baix cost) o fer servir materials naturals és molt més car que no pas fabricar peces noves.

Entre el 60 i el 70% dels productes tèxtils estan produïts amb aquest material derivat del plàstic, però també amb niló. Mallart explica que la roba d'avui dia "no està dissenyada perquè pugui ser redissenyada i per recircular, igual que el sistema", però cada vegada es desenvolupen més tecnologies per ajudar el reciclatge dels residus tèxtils, com ara màquines per classificar les peces de roba segons la fibra.

El rebuig tèxtil mai ha estat regulat i per primer cop la Unió Europea ara promou polítiques per abordar aquest problema. El 2025, el panorama començarà a canviar per lleis com la de la responsabilitat ampliada del productor (RAP). Aquesta llei s'emmarca dins de l'estratègia de la UE per als tèxtils sostenibles i circulars amb l'objectiu d'accelerar el desenvolupament de la recollida separada, la classificació i el reciclatge dels productes de la UE. La RAP, que s'ha de fer complir el 31 de desembre del 2024, vol fer responsables els productors des de la fabricació fins al final de vida del producte. "Qui contamina paga", explica Mallart. Exigirà la recollida separada dels residus tèxtils per part de les empreses i les entitats locals. Empreses com Inditex, Decathlon, Ikea o Mango ja s’han agrupat en l’Associació per la Gestió del Residu Tèxtil, per gestionar els residus que es creen dins el mercat espanyol. Una altra iniciativa seria la creació del Passaport Digital de Productes, en el qual les marques hauran de recopilar i compartir les dades de tot el cicle de vida d'un producte.

Tant Mallart com Carreras afirmen que són bones iniciatives i que en els pròxims deu anys hi haurà canvis notables, però que encara hi ha un llarg camí per recórrer. Caldrà veure qui tindrà la responsabilitat final de controlar, sobretot, quina roba s'importa i quina s'exporta als països del sud, que ja estan al límit.