Resulta impossible comprendre la ment megalòmana dels dictadors, perquè els seus interessos estratègics superen amb escreix la importància que per a ells té la vida dels seus ciutadans. Per això és impossible saber què va empènyer Saddam Hussein a la decisió més errònia de la seva vida, la invasió de Kuwait. L’acció va desembocar en una coalició internacional orquestrada per parar-li els peus, la Guerra de Golf del 1991, reeditada el 2003 -aquesta vegada, sense cap excusa en un flagrant cas d’ocupació il·legal blanquejat per la comunitat internacional-, que va acabar derrocant el règim de Saddam i va abocar l’Iraq i tot el Pròxim Orient a la lluita sectària que ha acabat consumint anímicament i econòmicament tota la regió.
Excuses per a la invasió
L’origen de la invasió de l’emirat, una antiga província iraquiana reclamada per dirigents anteriors des del final del colonialisme britànic i la creació del modern estat de l’Iraq el 1923, va ser en el seu moment objecte de diverses justificacions. Es va atribuir a l’explotació kuwaitiana de pous petroliers situats a la frontera amb Bàssora, al sud de l’antiga Mesopotàmia. L’Iraq també va adduir que Kuwait, al costat dels Emirats Àrabs Units, havia augmentat la producció i abaixat els preus del petroli, una mesura que havia impactat negativament en els ingressos petroliers de Bagdad. L’emirat reclamava a Saddam deutes contrets durant la guerra contra l’Iran, quan havia posat els seus recursos a disposició del règim baasista.
Saddam vivia aclaparat pels deutes i la reconstrucció, i depenia de la venda del petroli, per la qual cosa és possible que els factors esmentats influïssin en la fanfarronada. Darrere de totes aquestes raons hi havia l’ambició il·limitada d’un líder que havia acaparat un poder preocupant.
Després del final de la guerra contra l’Iran -vuit anys de conflicte devastador amb gairebé un milió de morts, en què Saddam va arribar a ser acompanyat per uns EUA amb ganes de parar els peus als nouvinguts i amenaçadors aiatol·làs-, el líder iraquià se sentia capaç d’empreses ambicioses, de convertir-se en el nou Saladí al capdavant del Pròxim Orient, indiferent al fet que la resta de països de la regió no coincidien gens amb ell. No només no ho feien, sinó que s’acabarien sumant a la coalició que va derivar en el final de la invasió de Kuwait, durant la qual les forces nord-americanes van llançar bombes revestides d’urani empobrit que van causar un preocupant augment de les malalties i les malformacions congènites entre la població del sud de l’Iraq. A aquesta mort lenta d’iraquians s’hi van sumar deu anys de sancions internacionals que van portar la fam i la necessitat a la castigada població, a més d’una repressió ferotge dels que gosaven qüestionar la política del règim dictatorial, construït sobre el terror i la por i temorós de perdre tot el seu poder.
Pantalles de fum
Les tropes iraquianes no van defensar el dictador perquè després de vuit anys de brutal conflicte amb l’Iran no tenien ni les forces, ni els mitjans ni la motivació per enfrontar-se a una coalició encapçalada pels Estats Units. L’Iraq, amb la dictadura trontollant però encara viva, es va convertir en un sac de boxa sempre a punt per rebre els cops dels nord-americans, l’administració dels quals eludia els seus problemes interns creant pantalles de fum: amb un oportú atac d’aviació contra l’antiga Mesopotàmia. I l’Iran, que sempre va ser la nèmesi iraquiana i albergava l’ambició de liderar els xiïtes del món, va esperar el seu torn, que li arribaria el 2003 quan la invasió il·legal llançada per tres dirigents que mai van pagar pels seus crims va desencadenar els odis sectaris i va sumir l’Iraq en un buit de poder que els Estats Units no van saber recompondre sinó afavorint la majoria més discriminada, encara que el preu fos lliurar el país a Teheran.
La història s’escriu no només amb els encerts, sinó també amb els errors, i els iraquians fa trenta anys que en paguen un d’un líder egòlatra que va calcular malament el seu pas a la història.