Els kurds de Síria desconfien de l’acord entre Trump i Erdogan

Qamixli (síria)A cop de retroexcavadora i sota l’atenta mirada de soldats nord-americans, treballadors de l’autogovern de facto kurd del nord de Síria s’afanyen a desmantellar les defenses de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) a prop de Ras al-Ain, una població siriana de majoria kurda situada a tocar de la frontera amb Turquia. La retirada de les fortificacions de les milícies de majoria kurda i les patrulles frontereres conjuntes d’helicòpters turcs i dels Estats Units és la demostració que la primera fase de la “zona segura” pactada per Ankara i Washington ha començat a caminar al nord de Síria.

A pocs quilòmetres d’allà, l’escena és just la contrària. Obrers de l’administració autònoma kurda construeixen búnquers i túnels sense descans a la perifèria de Qamixli, la capital del Kurdistan sirià (Rojava per als kurds), que de moment ha quedat fora d’aquesta franja de seguretat. “Ens preparem no només contra una possible ofensiva turca, sinó contra qualsevol atac dels actors que lliuren la guerra a Síria. Hem d’estar preparats per defensar la població civil”, explica a l’ARA Kino Gabriel, portaveu de les FDS, la milícia kurdo-àrab aliada de la Coalició Internacional en la Lluita contra el Daeix, a qui Ankara considera una extensió del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a Síria.

En la mateixa línia de desconfiança cap a les intencions de Turquia es mostra Aldar Khalil, un dels polítics kurds amb més pes dins de l’autogovern. “Tot i l’acord per a la zona segura, l’objectiu d’Erdogan continua sent la destrucció del projecte democràtic que estem desenvolupant aquí al nord de Síria”, destaca Khalil.

“A Afrin vam aprendre la lliçó. Quan va esclatar la guerra no hi havia prou túnels i fortificacions preparades, així que les nostres tropes i els civils van convertir-se en un blanc fàcil dels atacs de l’aviació turca”, assenyala el líder kurd en referència a l’enclavament kurdosirià ocupat per Ankara i faccions sirianes islamistes des del març del 2018.

“Zona segura” com a mal menor

Després de fer marxa enrere en l’anunciada retirada de les seves tropes que han donat suport aeri als kurds en els últims anys en la lluita contra l’Estat Islàmic, la Casa Blanca segueix fent complicats equilibris per mantenir bones relacions amb dos dels seus principals aliats a la regió, que estan enfrontats entre ells. La “zona segura” és la solució momentània que Washington sembla haver trobat per realinear-se amb Turquia, el seu soci de l’OTAN, que en els últims mesos havia accelerat la cooperació amb el govern rus en la guerra de Síria. L’acord sembla allunyar, de moment, la possibilitat d’un atac turc contra les posicions kurdes, aliats de Washington sobre el terreny en el combat contra els jihadistes.

Mentre les negociacions entre els governs de Recep Tayyip Erdogan i Donald Trump continuen, el centre conjunt d’operacions creat pels dos països ha acordat patrullar conjuntament un tram fronterer d’uns 125 quilòmetres de llarg entre les ciutats sirianes de Tel Abiad i Ras al-Ain. Malgrat que es parla d’una franja de 5 quilòmetres d’ample, les fonts consultades afirmen que aquest punt encara s’està discutint i que pot variar en funció de la zona.

Per la seva banda, les Unitats Kurdes de Protecció Popular (YPG/YPJ), la principal facció de les FDS, han anunciat que es retiraran d’aquesta franja fronterera i cediran el control a consells militars locals també fidels a l’autogovern. “La seva implantació és també una demanda per defensar les nostres fronteres septentrionals contra qualsevol tipus d’atac, mantenir la situació d’estabilitat que tenim ara i focalitzar-nos encara més en la lluita contra l’Estat Islàmic”, subratlla Kino Gabriel.

Dubtes sobre les patrulles

Els xeics de les tribus àrabs de la regió que donen suport a l’autogovern kurd també creuen que l’acord és necessari per evitar un atac de Turquia, però el seu escenari ideal dista molt de les mesures pactades. “Ens agradaria la declaració d’una zona d’exclusió aèria i que qui patrullés aquesta franja fossin tropes internacionals de països neutrals com Suècia i Holanda. Estats que no tinguin antecedents d’ocupacions d’altres països com els Estats Units i Turquia”, indica Hussein al-Sada, xeic de la tribu Bani Sabaa.“La nostra prioritat és el diàleg i la cooperació, però si ens empenyen a un camí que no volem o l’acord s’estanca, estem preparats”, va declarar el president turc, Erdogan, dilluns passat a la província kurdoturca de Mus.

Unes paraules que no han fet més que reforçar la desconfiança i la preocupació existent entre els habitants de Rojava. Especialment sensibles es mostren els cristians després que la seva població a la zona de Jazira (el cantó més oriental dels tres de l’administració kurda autoproclamada) hagi disminuït de manera notable des de l’esclat de la guerra a Síria el 2011. S’estima que entre 150.000 i 200.000 cristians han emigrat d’aquesta regió principalment cap a Europa i els Estats Units, i que només hi queden unes 100.000 persones. “Si esclata una nova guerra, serà el final per als assiris i tota la població cristiana a la regió”, assegura contundent Sergon Slivo, un assiri de 50 anys resident a Tel Nasri, una petita vila a la vora del riu Khabur.

Una opinió que comparteix l’Athra, una jove de 19 anys que milita a la Unió de Dones Siríaques. “Coneixem molt bé el règim turc i les massacres que va perpetrar fa un segle contra els armenis i els cristians de la regió. Un atac també suposaria un seriós perill per als drets de les dones”, destaca aquesta noia de Derik. A la mateixa ciutat, Rafi Watan, un armeni de 42 anys que té una botiga de queviures, també desconfia: “El meu avi va fugir del que avui és Turquia i va arribar a Alep quan tenia 5 anys. No m’agradaria tornar a passar pel mateix”.