Kim Jong-un, un líder que no tolera burles

XangaiRecorríem els passadissos del Palau dels Nens de Mangyongdae, el luxós edifici de Pyongyang on els nens nord-coreans reben classes extraescolars per afinar els seus talents, amb l’espectacle musical protagonitzat per les joves promeses encara ressonant-me a les orelles: “Oh, Kim, si agita les mans al cel els satèl·lits volen, i si dona un cop de peu a terra, el món tremola i els enemics també”. Aleshores vaig preguntar a la funcionària que m’havien assignat per a la meva custòdia: “¿Té fills, el Gran Líder?” Per primera i única vegada en deu dies, l’expressió altiva de la jove, ferma defensora de Kim Jong-un, va esdevenir entusiasme. “No ho sé. En té?”, em va respondre amb fervor gairebé adolescent. Així vaig comprendre que la figura del Gran Líder, el totpoderós Kim Jong-un, és -encara que resulti paradoxal- tan desconeguda com omnipresent per a la seva població.

Revelació

Nascut el 1983 fruit del tercer matrimoni de l’Estimat Líder, Kim Jong-il, i la seva tercera esposa, Ko Yong-hui, Kim Jong-un es va consagrar com un dels dirigents més joves del món el desembre del 2011, després de la mort del seu pare. Això li va suposar ser objecte de mofes internacionals, però no va trigar a demostrar dots de comandament. Així, va purgar bona part de la vella guàrdia davant la més mínima sospita de dissensió o debilitat dels seus lloctinents: tots els que van carregar el fèretre del seu pare durant el seu últim adeu han desaparegut, per causes naturals o no. També ha demostrat que té un pla concret, que està duent a terme malgrat les amenaces, les sancions i l’aïllament internacional: aconseguir que el seu país sigui reconegut com a potència nuclear i dissuadir així els seus enemics d’intentar acabar amb la dinastia totalitària comunista que va iniciar el seu avi, l’Amat Líder Kim Il-sung.

L’obert somriure que caracteritza els Kim no és un signe de bogeria sinó una política estatal. El règim fa anys que afirma que Corea del Nord és un dels països més feliços de la Terra i els seus líders ho recorden insistentment als seus ciutadans expressant felicitat en cada imatge oficial. En la seva competició per demostrar als ciutadans la seva superioritat davant de la “decadent i capitalista” Corea del Sud, que “s’ha venut” a l’imperi nord-americà, Corea del Nord considera que no té “res a envejar” a la resta del món. I així mateix es llegeix en els bitllets nord-coreans.

Kim Jong-un ha treballat aquesta política des que va accedir al poder. En el seu primer discurs públic com a governant, l’abril del 2012, amb motiu del centenari del naixement del seu avi, va definir les línies que caracteritzarien la seva gestió: la va batejar amb el nom Byungjin, un concepte que combina el desenvolupament nuclear per fer que el país “no sigui amenaçat mai més” amb un creixement econòmic que deixi enrere el record de la fam que va caracteritzar el país asiàtic.

I ho ha aconseguit. Des de llavors, el seu entusiasme per la cultura occidental es veu reflectit en el canvi arquitectònic que ha impulsat en la seva nació: des de parcs aquàtics fins a pistes d’esquí, complexos turístics, museus, parcs d’atraccions, gratacels i centres comercials omplen les grans avingudes construïdes sota la ideologia Juche o autosuficient, inventada pel seu avi, segons la qual els nord-coreans no necessiten l’exterior per emular la resta del món.

Això no impedeix mantenir una sinistra estructura de delació, treballs forçosos i espionatge intern que aniquila qualsevol indici de dissidència abans que es consolidi. Com relatava l’expert rus Andrei Lankov -especialista en el conflicte coreà de la Universitat de Kookmin- en el seu llibre The Real North Korea [La Corea del Nord real], la fórmula màgica del regne totalitari consisteix a condemnar no només el dissident, sinó també tots els seus familiars vius i les seves generacions futures a la penúria més extrema i l’ostracisme social.

Desenvolupament incipient

Kim Jong-un és impredictible, megalòman -tradició de família- i totalitari, però no es pot afirmar que sigui erràtic, excèntric ni llunàtic, com assegura la intel·ligència sud-coreana, la principal font d’informació a Occident malgrat la seva parcialitat. No sabem com és perquè amb prou feines coneixem res d’ell -ni tan sols quantes criatures té-, ni dels nord-coreans, obligats al silenci i a participar en un experiment social del qual no transcendeix res.

Kim Jong-un està aconseguint portar al seu país un tímid desenvolupament que no volem veure des de l’exterior. L’expansió dels mòbils -encara que la xarxa estigui vigilada- i d’internet -d’accés restringit-, del seu propi Netflix o de les targetes de dèbit, d’ús comú a les principals ciutats, revela que intenta congraciar-se amb una classe mitjana i alta -sí, n’hi ha, en aquest aïllat regne d’aires soviètics- per garantir-se un cert suport intern. A les purgues s’hi suma la seva capacitat per acaparar el poder: concentra el títol de líder suprem, primer secretari del partit, president de la comissió militar, comandant suprem de l’exèrcit... Però això no és suficient. A l’exterior, vol legitimitat i reconeixement i, davant de les nostres burles, ha optat per la loquacitat del poder nuclear.