¿Kim Jong-un ja no és l’enemic número u del món?

BarcelonaPrudència. Agafem-ho amb pinces. Kim Jong-un ha enlluernat els sud-coreans i ha sorprès el món amb un acord que el compromet a desfer-se del seu arsenal nuclear, però encara cal veure com es concreta una “desnuclearització” que apareix al text de l’acord (“Confirmem l’objectiu comú”, diu textualment) però que el mateix Kim no va mencionar en cap moment en el seu discurs.

Moon Jae-in -un polític moderat, exadvocat de drets humans, que ha apostat sempre pel diàleg i la reconciliació- va aconseguir ahir una cimera històrica amb resultats també històrics. Però el gran triomfador de la cita va ser Kim Jong-un. I no només perquè ha aconseguit suavitzar la imatge que es tenia d’ell al món -i especialment entre els sud-coreans- amb una actitud distesa, pròxima i fins i tot bromista en moltes ocasions: un èxit diplomàtic i de propaganda. Sinó perquè, a més, ha posat la pilota al camp dels Estats Units, a l’espera de la seva futura reunió amb Donald Trump a finals de maig o principis de juny.

La presència militar dels EUA

“Ara els Estats Units tindran molt difícil imposar la seva opinió i pressionar Corea del Nord perquè faci accions concretes”, perquè les concessions nord-coreanes ja estan fetes, diu l’analista del Cidob Irene Martínez. Martínez destaca encara un altre efecte negatiu per als EUA de l’acord tancat ahir: “La signatura d’un acord de pau que posi fi a l’armistici entre les dues Corees vol dir que la presència militar dels EUA a la península Coreana ja no tindrà sentit”. L’acord fixa també la fi dels “actes hostils” mutus a la zona, cosa que podria incloure les habituals maniobres militars conjuntes de Washington i Seül, que ja es van congelar al febrer com a gest cap al Nord per la seva participació als Jocs Olímpics.

“Si les pròximes maniobres previstes es cancel·len serà molt significatiu”, adverteix Martínez. Seria un senyal negatiu per a la influència dels EUA a la zona, i a qui més beneficiaria, de fet, seria la Xina. “Potser la visita recent de Kim Jong-un a la Xina per entrevistar-se amb Xi Jinping està darrere d’això”, apunta l’analista. L’escut antimíssils dels EUA a Corea del Sud, que la Xina veu com una amenaça i que ha aixecat força oposició dins del mateix país, podria perdre també la justificació si Kim Jong-un deixa de ser l’enemic número u del món.

“Aquesta és una de les línies vermelles dels Estats Units”, diu l’analista de la UOC i la Universitat de Qingdao a la Xina Just Castillo, en referència a la cooperació militar amb Seül. Castillo també crida a la prudència i apunta que Kim podria estar fent servir aquest “acord de màxims” com a estratègia per després plantejar a Trump algunes condicions inacceptables per als EUA, com seria eliminar la presència militar a la zona. “Així podria tornar a la retòrica clàssica que presenta els Estats Units com la força d’ocupació que impedeix la pau entre les dues Corees”, diu l’expert.

De fet, segons Castillo si el desacord amb els EUA fa que Kim faci marxa enrere d’alguns dels acords assumits ahir en matèria de desnuclearització, encara es podria mantenir vigent la part que fa referència a les relacions bilaterals culturals i econòmiques. A la declaració de Panmunjom, el Nord ha aconseguit també concessions per alleugerir una economia molt malmesa per les sancions internacionals, com la zona segura de pesca i el complex industrial de Kaesong.

Després de crear-se una imatge de líder fort i despietat, amb una purga interna i una escalada nuclear que l’ha dotat de l’arma atòmica i de míssils capaços d’arribar als EUA sense que “ningú no li hagi pogut parar els peus” -diu Martínez-, Kim ha decidit oferir diàleg quan ha vist que Corea del Sud tenia un líder procliu a la reconciliació (Moon va ser escollit fa un any). Falta veure com encaixarà la peça dels EUA al tauler, i de retruc el Japó i la Xina.

La supervivència del seu règim està en joc, i aquest líder de només 34 anys s’enfronta a un món molt diferent del del seu pare i el seu avi, en què l’hermetisme i l’aïllament són cada cop més difícils. Potser l’estratègia del règim, al final, sí que haurà de canviar de debò per adaptar-se als nous temps.