Keir Starmer acaba amb l'oasi estival dels britànics i confirma un "pressupost dolorós" per a l'octubre

LondresLa felicitat completa és impossible al Regne Unit. Ni tan sols per als seguidors d'Oasis. Perquè el mateix dia en què els malavinguts germans Gallagher de Manchester han anunciat el retorn als escenaris per al 2025 quinze anys després que es llancessin els plats pel cap, el primer ministre, Keir Starmer, ha advertit als britànics que "les coses aniran molt pitjor abans de millorar". Starmer els ha fet aterrar en la dura realitat amb un discurs molt teatralitzat, des d'un indret especialment simbòlic: el Jardí de la Rosa de Downing Street, escenari de les festes del Partygate durant els confinaments de la covid, però també el mateix decorat en què David Cameron i Nick Clegg van inaugurar el seu govern de coalició la primavera del 2010. També va ser allà on Cameron, Clegg i Barack Obama van servir hamburgueses en mànigues de camisa i davantals a un selecte grup de convidats en una de les primeres visites del llavors president dels Estats Units a Londres.

Eren altres temps, però, quan tot i les dificultats i l'austeritat, la memòria de la cool Britannia –la d'Oasis, Pulp i tants altres–, i el Nou Laborisme de Tony Blair no havia quedat enterrada completament per la crazy Britannia del Brexit, de Boris Johnson, de Liz Truss i de tants altres, també.

Starmer, en tot cas, l'ha esborrada d'una tacada amb unes poques frases, en especial quan ha advertit que l'imminent "pressupost de l'octubre serà dolorós", i que aquells amb més possibilitats –"amb unes espatlles més amples"– hauran de pagar més per equilibrar els comptes. "No tenim més remei, donada la situació en què ens trobem", ha insistit.

Els conservadors, encara sense líder, acusen Downing Street de trair les promeses electorals, entre altres, de no apujar impostos, i més amb una economia que, tot i que molt poc, mostra símptomes de creixement. Fins ara, tothom havia jugat al gat i la rata. Perquè les paraules de Starmer són la confirmació del que ja se sabia abans de les eleccions, però que ningú no gosava confessar. Deshonestedat? Realisme? Política ficció? És difícil acceptar el que ha dit el premier, que "les coses no seran com abans", justament perquè ha fet el mateix que feien i han fet fins ara els d'abans.

Quina és, exactament, la situació econòmica del país? Starmer ha tornat a denunciar un forat als comptes públics amb què s'ha trobat el seu executiu en el moment de prendre el poder, a primers de juliol. Un forat de 22.000 milions de lliures, del qual "ni tan sols tenia coneixement l'Oficina de Responsabilitat Pressupostària [que s'ocupa de fiscalitzar els llibres del Tresor] perquè el govern [conservador] ho havia ocultat".

El llenguatge emprat ha sigut molt directe i dur. I ha utilitzat la paraula "podrit" en nombroses ocasions. Una podridura que no només afecta l'economia –després de catorze anys de gestió tory–, sinó també la societat, "profundament insalubre". Es referia en aquest punt als disturbis viscuts durant els primers dies d'agost, quan "una minoria insensata de pinxos" pensava que podria sortir-se amb la seva a causa d'un "sistema de justícia trencat". Una altra referència a l'herència de l'anterior govern, amb un col·lapse pràcticament total de les presons, que ha obligat a l'excarceració de convictes abans que complissin la totalitat de la pena, sempre que haguessin superat el 40%.

En poc més de vint minuts, Keir Starmer ha preparat aquest dimarts el terreny per a les impopulars decisions que haurà de prendre en les setmanes vinents. I ho fa a l'inici del seu mandat perquè confia a revertir la situació i que en cinc anys l'opinió pública hagi perdonat la seva traïció. Falta molt per aclarir, però. Qui i com entomarà una factura impositiva molt més elevada?

Perquè la ministra del Tresor, Rachel Reeves, ha descartat l'augment de l'impost sobre la renda, de l'IVA i de la seguretat social. Com aconseguir més diners sense destruir encara més els serveis públics, és una de les grans preguntes que sobrevolarà l'aldea de Westminster els mesos vinents.

Starmer, doncs, s'ha tret els guants i amb la mà plana ha despertat la població. D'alguna manera, com Noel Gallagher descrivia la lluita contra les promeses incomplertes a la cançó Cast No Shadow, de l'àlbum (What's the Story) Morning Glory?, del 1995, un homenatge al seu amic Richard Ashcroft, cantant de The Verve. Una lletra que sembla que recull l'estat d'ànim d'algú enfonsat sota el pes de la indefugible realitat.

Oasis, sí, retorna l'estiu del 2025. Starmer en té fins al del 2029 per complir la seva paraula i que el creixement econòmic sigui una certesa, i no una il·lusió. De moment, però, cap gran diferència amb els tories, ni tan sols en la música. Perquè el 2010 David Cameron també va pintar un paisatge dramàtic i també va dir que "tots estem junts en això". Si fa no fa, com el nou primer ministre laborista.