Karlos Zurutuza: “Líbia és la vergonya d’Europa”

BarcelonaKarlos Zurutuza (Sant Sebastià, 1971) és un d’aquells periodistes que només parlen del que coneixen bé. Dels que trepitgen terreny i se n’amaren, es documenten i només escriuen quan tenen històries interessants a explicar. Hi va anar amb la “manada” d’informadors -en expressió de Ryszard Kapuscinski- que van cobrir la revolució que va portar a la caiguda i el linxament del rais Muammar al-Gaddafi. Però després ha sigut dels pocs que hi han tornat. Amb el fotoperiodista català Ricard Garcia Vilanova han trepitjat de nou Líbia per explicar, també a les pàgines de l’ARA, què passa en el que s’ha convertit en el gran forat negre del Mediterrani. Acaba de publicar Tierra adentro (Libros del KO) gràcies a la beca de Photographic Social Vision. La Líbia d’avui explicada en 140 pàgines molt recomanables. El llibre recull la feina de set anys sobre el terreny amb el mateix fotògraf.

Per què et vas interessar per Líbia?

Vaig anar a Líbia el 2011 com tothom, com un paracaigudista que no en sabia res. Hi vaig anar perquè no hi havia manera de vendre temes des de Bagdad, on jo vivia quan van començar les Primaveres Àrabs. Em vaig adonar que era tot un món per descobrir, molt a prop d’Europa. Em va resultar fascinant. Després de l’explosió inicial, quan esmorzàvem, dinàvem i sopàvem amb Líbia a tots els telenotícies; d’un dia per l’altre van matar Gaddafi i va desaparèixer del radar. Però jo m’havia passat molt temps allà, hi havia fet amics i havia creat vincles amb algunes històries, que havia descobert i tenia ganes de seguir. Allà vaig conèixer el Ricard, també estava enganxat a Líbia i hi vam continuar viatjant.

Però set anys després encara no sabem gairebé res de Líbia, un país tan pròxim i tan important.

Són inèrcies pròpies de la premsa: ¿Qui decideix què és important i què no? I també perquè és la vergonya d’Europa. Els libis tenien tot el dret del món a alçar-se contra Gaddafi, però [el president francès] Nicolas Sarkozy va decidir intervenir, per unes motivacions que no tenien res a veure amb el benestar del poble libi: set anys després Sarkozy és investigat pel finançament il·legal de la seva campanya electoral per part de Gaddafi. Avui Líbia és un desastre, un país en descomposició que cada cop està pitjor. Tinc la impressió que és una història que no es vol explicar.

I un lloc difícil per als periodistes.

A Líbia hi ha tres governs, unes 140 tribus i uns 2.000 grups armats. I cada any era més difícil aconseguir visats de premsa. D’una banda, per la crisi migratòria i de l’altra per les mentides d’alguns col·legues, que portaven els titulars escrits abans de veure res. I els libis se n’han cansat i han tancat l’entrada a la premsa estrangera. I, pel que fa a la seguretat, quan hi vas assumeixes que has de fer vida de libi, i això vol dir tenir una milícia al darrere. Després de tants anys, el Ricard i jo tenim els nostres col·legues i ens movem amb ells i en els seus cercles.

I en aquest estat fallit, les màfies fan l’agost traficant amb gasolina, aliments... i persones. La periodista maltesa que va ser assassinada a l’octubre, Daphne Caruana, investigava precisament els vincles de partits polítics de Malta amb una xarxa libioitaliana de contraban de gasolina.

No se sap on acaba la màfia, on comença la milícia i on el govern, la policia o els guardacostes. Trafiquen amb persones o amb el que sigui. En un país sense llei, tot està interconnectat. No podem pensar en els paràmetres europeus, de desmuntar màfies que operen en la clandestinitat, perquè en el cas de Líbia les màfies són a les més altes instàncies.

¿Què ha passat amb el Daeix després que van perdre Sirte?

Se’n van anar de la costa i s’han replegat al desert del Sahel, on no hi ha cap mena de control. I l’espectre islamista és cada cop més gran a Líbia, perquè no hi ha diners i la gent ha de fer les feines que abans feien els negres. Els diners provenen de l’Aràbia Saudita i arriben directes a l’aeroport de Trípoli. El que compta és si hi ha alguna manera d’evitar que Líbia caigui en mans del rigor islamista.

Abans els migrants anaven a Líbia a treballar, el 2011 i el 2014 es van trobar enmig d’una guerra que no era la seva i ara van a Líbia en el seu trànsit cap a Europa.

Els libis estan intentant superar no una postguerra sinó dues, i estan saltant a les pasteres per primer cop a la seva vida, quan fa només uns anys podien viatjar a qualsevol país del món sense problemes. I en aquestes condicions, una població de sis milions de persones ha d’assumir un milió de refugiats. També n’hi ha que donen el que no tenen als refugiats i d’això no se’n parla. O nigerians i sudanesos que treballen a Misurata amb els seus negocis per enviar diners a casa... el problema és que ara la moneda líbia no val res. I marxen, no per un problema de seguretat: han de tornar a casa o intentar arribar a Europa.

¿I els centres de detenció clandestins? ¿Quanta gent hi ha atrapada?

Ningú ho sap. El problema és que hem reconstruït aquesta història només a través dels testimonis de la pobra gent rescatada al Mediterrani central. I aquesta pobra gent no sap ni per on ha passat. Ni si han sigut en un centre oficial o un de gestionat per una màfia. A Espanya també hi ha màfies i nenes en clubs de carretera. Entendre la complexitat del que passa a Líbia en un vaixell a través del testimoni d’un nigerià és impossible. És una veritat explicada a mitges. I el que hem fet és demonitzar els libis.

El govern de Trípoli: sense legitimitat i sostingut pels salafistes

Líba té ara tres governs rivals: dos són a Trípoli -un de reconegut per l’ONU, que lidera Fayez al-Sarraj, i l’altre que té el suport de Qatar, Turquia i el Sudan, conegut com el Congrés Nacional General- i el tercer a Tobruk a l’est, amb el mariscal Khalifa Haftar, que té el suport d’Egipte, els Emirats Àrabs i l’Aràbia Saudita. Zurutuza alerta que la UE està signant acords per al control migratori amb el govern de Sarraj, “un govern titella que no ha sigut elegit per ningú, sinó posat a dit i que se sosté sobre la milícia salafista de Rada perquè els libis no el reconeixen i cada cop està més indefens”. Al llibre, Zurutuza recorda l’episodi dels e-mails del diplomàtic espanyol Bernardino León filtrats pel Guardian, missatges que el van obligar a deixar el càrrec d’enviat especial de l’ONU a Líbia. León és ara el director de l’Acadèmia Diplomàtica dels Emirats Àrabs.