La justícia torna a perseguir l'exdona de Mandela

JohannesburgSi hi ha un fet del qual Sud-Àfrica se sent orgullosa és la transició que va conduir el país del règim racista de l'apartheid a un sistema democràtic sense gaire violència. El 2014 farà 20 anys que Nelson Mandela va arribar a la presidència del país, però cada cop surten més veus que diuen que potser no tot ha estat tan idíl·lic. Enmig de la polèmica hi ha Winnie Mandela, carismàtica i polèmica exdona del vell president. Als 76 anys continua activa al Parlament i manté una gran influència entre la població negra, que li reconeix la seva lluita i radicalitat intacta. Malgrat tot, la seva figura sempre ha estat controvertida, lluny de la immaculada imatge de l'exmarit.

L'activista torna a situar-se sota el focus de la justícia, que l'amenaça d'imputar-la per la mort de dos joves negres de Soweto, desapareguts el novembre del 1989. El cas ja la va portar a declarar el 1997 en la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, presidida per l'arquebisbe Desmond Tutu. En va sortir només amb l'avís que havia "d'acceptar la responsabilitat". Res més.

Però 25 anys més tard, els forenses acaben de trobar dues fosses en un cementiri de Soweto i, encara sense les proves d'ADN, la fiscalia ja ha dit que tots els indicis apunten que els cadàvers són de Sibuniso Tshabalala, de 19 anys, i Lolo Sono, de 21, que, com els Mandela, eren activistes del llavors il·legal ANC. Les famílies dels joves no s'han cansat d'assenyalar Winnie i el Mandela Football Club, una tapadora esportiva per reclutar nois negres en la lluitar contra l'apartheid i per castigar els delators.

Els dos nois van ser acusats de col·laboracionistes i l'últim cop que se'ls va veure vius estaven amb els futbolistes, segons van explicar els seus pares a Tutu. A un d'ells, fins i tot, el van veure amb la cara plena de blaus a casa de Winnie Mandela. Dels cossos no se n'ha sabut res fins ara perquè quan els van trobar, el 1989, els van enterrar sense identificar-los en unes tombes per a pobres.

No és la primera vegada que Winnie Mandela té problemes amb la justícia. El 2001 va ser condemnada a sis anys de presó pel segrest de Stompie Moektesi, un nen de Soweto de 14 anys a qui els del club de futbol també havien titllat de traïdor, també el 1989. El mateix tribunal va acabar condemnant l'entrenador de l'equip per la mort a ganivetades del xicot i Winnie Mandela va ser castigada pel segrest però li van permutar la presó per una multa. El 2003 va sumar una altra condemna per frau. Cap la va apartar de la política.

Fa poc, un altre cas ha sacsejat consciències. El protagonista actuava a l'altra banda de la trinxera durant la segregació. El seu nom: Dirk Coetzee. A la dècada dels 80 va crear un esquadró de la mort per liquidar activistes antiapartheid. Va morir a principis d'aquest mes de març sense haver declarat on va enterrar una de les seves víctimes i després que el 1996 la comissió de Tutu li concedís l'amnistia perquè havia confessat i delatat altres botxins.

L'ombra de l'apartheid

Fa deu anys que la Comissió de la Veritat i la Reconciliació va lliurar el seu informe final amb el compromís i l'encàrrec que s'investiguessin les atrocitats dels dos bàndols que no havien rebut l'amnistia. Però en aquesta dècada s'ha fet poca cosa per complir aquests designis, reconeixen activistes pels drets humans.

La Fiscalia conserva mig miler d'expedients de ciutadans desapareguts i encara hi ha en algun calaix uns 350 assassinats que esperen ser resolts. De fet, la policia només ha aconseguit tancar el crim de tres joves negres assassinats el 1985. Un trist balanç. "Hi ha hagut un esforç conscient i deliberat de no perseguir els crims, i el procés de reparació de danys està sent molt discutible", admet Piers Pigou, que va ser membre de la Comissió i ara dirigeix el Grup Internacional de Crisi per a l'Àfrica Austral. Per això, sosté, si hi ha noves proves que permetin reobrir casos cal tirar pel dret.

Comparteix el mateix parer Marjorie Jobson, coordinadora del Khulumani Support Group, per a qui l'oblit de perseguir els culpables no deixa de ser "un insult addicional a les víctimes". Molt gràfic ha estat Vusi Pikoli, exfiscal en cap sud-africà, que en una columna al diari local The Sunday va resumir el paper de la Comissió amb aquesta equació: "Plena amnistia, mitges veritats i un quart de reparacions".