Juncker, el líder que ha esquivat trontollant els sotracs de la UE

EstrasburgMarxa avançant a un ritme cada cop més lent i inestable. Jean-Claude Juncker (Luxemburg, 1954) trontolla a cada petita passa que fa, però s'aguanta, com s'aguanten els fràgils equilibris del trencaclosques de la Unió Europea després dels seus cinc anys al capdavant de la Comissió Europea.

Va arribar a l'anomenat govern de la UE després de passar per la presidència de l'Eurogrup i amb la innegable experiència que li conferia haver governat el Gran Ducat de Luxemburg durant dues dècades. I després de la votació d'aquest dimecres, que ratificarà Ursula von der Leyen com la seva successora a partir de l'1 de desembre, Juncker pot dir que se'n va havent superat els sotracs de la crisi econòmica i financera del 2007, que ha aguantat la tensió comercial amb els Estats Units de Donald Trump i que no ha permès que el Regne Unit deixi la Unió Europea amb el terrabastall que suposaria un Brexit abrupte. I trontollant.

Però també deixa una UE més precària i desigual; més endeutada i polaritzada; més euroescèptica i xenòfoba; i més sola defensant el multilateralisme entre els Estats Units, Rússia i la Xina. Però com si el luxemburguès hi hagués deixat la seva empremta, la Unió s'aguanta trontollant enmig d'aquest mosaic de riscos i amenaces.

Juncker va arribar amb la polèmica sota el braç. És el primer (i de moment únic) spitzenkandidat que ha aconseguit ser president de la Comissió Europea. És a dir, que és el candidat oficial que va presentar la família conservadora del Partit Popular Europeu a les eleccions del 2014. Els tractats de la Unió diuen que són els líders dels estats els que proposen al Parlament un nom per presidir la Comissió, un sistema opac que l'Eurocambra va voler substituir pel del candidat oficial per acostar-se a una ciutadania ressentida amb la Brussel·les de les retallades. Ningú comptava que sortís bé, però la campanya de Juncker, ja aleshores liderada per la seva polèmica mà dreta, Martin Selmayr, va fer-ho inevitable.

Des d'aleshores, va dir que volia que la seva Comissió fos menys tècnica i més "política" i que no volia ser el secretari dels caps d'estat, i ha posat fins i tot sobre la taula la polèmica idea de suprimir la presidència del Consell Europeu i unificar-la amb la de la Comissió. Una idea que sembla inconcebible tenint en compte el fràgil equilibri entre institucions i que l'alinea més al costat de l'Eurocambra que dels líders europeus i que ataca directament la figura de qui considera el seu "amic malgrat les diferències", Donald Tusk. Al mateix temps, però, se li ha retret que convertís Martin Selmayr en el temut funcionari amb més poder de Brussel·les.

Luxleaks. El fracàs de la reforma del sistema d'asil i la política migratòria mentre s'enforteixen les fronteres i s'externalitza el seu control en països que vulneren els drets humans. La impossibilitat de dissenyar un gran impost a les tecnològiques o fins i tot de garantir que la pròxima legislatura continuaria el sistema de l'spitzenkandidat. Tots aquests són retrets que es poden fer a una figura controvertida però que també desperta afecte.

Polítics amb els quals s'ha enfrontat obertament, com el mateix eurodiputat del Brexit, Nigel Farage, admeten que la seva és una bona companyia, i potser per això va endur-se aplaudiments de gairebé tots els grups de l'Eurocambra en un últim discurs en què va cridar a lluitar contra els "estúpids" nacionalismes. Se'l coneix com una persona amb gran capacitat per escoltar i arribar a consensos. I també per un particular sentit de l'humor. Capaç de fer broma després d'haver-se tallat afaitant-se el mateix dia en què negociava el Brexit amb Theresa May o d'oferir una cigarreta a Farage quan aquest mateix li recorda que té fama de ser un gran bevedor.