Juan Guaidó: “Veneçuela no val una vida, però estem disposats a fer el que calgui”

CaracasAviat farà quatre mesos que Juan Guaidó es va autoproclamar president interí de Veneçuela i va ser reconegut per una cinquantena de països, entre els quals Espanya. Aquells dies de gener semblava que el final del chavisme era imminent i que l’anomalia de tenir dos presidents no duraria gaire. Ara la situació està tan encallada que tothom parla d’una intervenció militar com l’única solució, encara que no s’atreveixin a verbalitzar-ho clarament. Després de l’intent fallit d’aixecament militar del 30 d’abril encara hi ha més confusió. És difícil determinar la gravetat real de les esquerdes que es van evidenciar dins el chavisme o si bé, per contra, serà l’oposició qui pagarà cara aquella precipitació. El chavisme ha engegat una ofensiva en múltiples fronts amb la persecució dels diputats implicats, el tancament del Parlament i el relleu a la cúpula de les forces de seguretat responsables d’evitar la revolta militar. Guaidó ens rep a la seu del seu partit, Voluntat Popular, amb les persianes abaixades i abans d’atendre una de les seves múltiples reunions per coordinar el seu “govern legítim”. El líder opositor aguanta la pressió de veure com es van detenint persones del seu cercle més pròxim, però sembla cremat pel paper assumit el 23 de gener.

Després de gairebé quatre mesos la situació sembla estancada.

Per als veneçolans normals i corrents la situació avui és molt pitjor perquè continuen sense menjar i sense medicines. Però les forces que fem oposició estem millor perquè ara estem més unides que abans. Fa poc es deia que l’oposició estava dividida, que no tenia força. Avui estem forts, units, tenim reconeixement internacional i de la gent.

Però comencen a sorgir veus que el critiquen. Realment continua unida l’oposició?

Absolutament. L’oposició ha transcendit: de ser una unitat electoral ha passat a una unitat de causa.

Per què creu que el chavisme no l’ha detingut?

Té por. De la reacció internacional i de la reacció interna. Si avui ens detenen a tots, ¿llavors què farà demà Maduro?

¿Creu que el règim està provant la seva força amb la detenció del seu número dos, Edgar Zambrano, i després anirà contra vostè?

Més que provar la seva força, Maduro s’ha de mostrar fort davant els seus, que cada vegada són menys. Perquè ja saben que són minoria.

Si sabés que van a buscar-lo, què triaria: exili o presó?

Triaria servir Veneçuela. Com ho he fet sempre. Em van amenaçar amb la presó quan vaig estar de gira per Sud-amèrica [setmanes després d’haver-se proclamat president]. A la televisió, el mateix Maduro va dir que m’empresonaria, em va dir colpista. Però nosaltres continuem donant la cara.

Fins on està disposat a arribar amb la seva causa? Al vessament de sang?

Fa molt que vam decidir dedicar la nostra vida al servei públic.Ningú vol que es vessi ni una gota de sang. Ara, jo he vessat la meva sang per Veneçuela quan em van disparar el 2017. No li demanaria a ningú que faci allò que jo no estic disposat a fer. Veneçuela s’ho val tot, però no val una vida. És paradoxal perquè hem de sacrificar vides innocents tot i que el que volem és una cosa justa i noble. Però estem tots disposats a fer el que calgui.

Ha demanat ajuda al comandament sud de l’exèrcit dels Estats Units. Què passa si els EUA decideixen no intervenir-hi militarment?

Hi ha alternatives fins i tot a això. Hi ha el Grup de Contacte treballant, amb la participació recent de la Xina, el Grup de Lima o iniciatives com la de Noruega.

¿Però pot continuar pressionant Maduro sense l’amenaça d’una intervenció militar dels EUA?

No hi ha cap raó perquè la força hagi de ser internacional. Pot ser interna. Per als veneçolans hi ha moltes alternatives i el problema és només un, la dictadura. Per a la dictadura no hi ha alternatives, i els problemes són milers.

En l’aixecament militar del 30 d’abril, ¿considera que es va precipitar? Se sent enganyat?

Per a mi no hi va haver precipitació, va sobrar temps. S’hauria d’haver fet abans. És a dir, és increïble que les forces armades hagin esperat a arribar fins a aquest punt per pronunciar-se [amb un aixecament]. Des del 2018 hi ha gairebé 160 militars actius empresonats. Hi ha els militars a Cúcuta, Christopher Figuera [exdirector del servei d’intel·ligència de Maduro fins aquell dia 30, des de llavors en parador desconegut], Hugo Carvajal [general també exdirector d’intel·ligència del chavisme que ha donat suport a Guaidó], el general de divisió…

Però al final l’aixecament va fracassar. Com s’ho explica?

Caldrà buscar més informació.

Considera que Leopoldo López està millor ara, a l’ambaixada espanyola?

Sens dubte. Malgrat que l’asil és un altre tipus de presó, però ja no està sotmès a la fustigació diària, al bloqueig de les comunicacions… Si fan el que fan a l’ambaixada, que és territori diplomàtic, assetjant-la amb funcionaris [del Sebin] amb armes llargues, imagini’s què feien a les presons i als arrestos domiciliaris.

Continua sent bona la seva relació?

Sí, molt. És el líder fundador de Voluntat Popular i el coordinador del partit on milito.

Què en pensa del paper de Cuba com a suport del règim chavista?

Hi va haver uns quants convenis signats amb Cuba que parlaven de metges i professors. Això amagava tot un tema d’intel·ligència i contraintel·ligència. Fa poc Maduro “es va confondre” quan va parlar de 500 militars cubans en una graduació de metges. No es va confondre, estan parlant al seu públic intern. Maduro depèn molt d’ells, no només en termes d’intel·ligència, sinó també emocionals, com a suport, i d’estratègia política.

Cuba busca la seva pròpia sortida a la crisi?

La lògica em diu que si ja no tenen el subsidi que tenien, per la via dels fets hauran de retirar una bona part del seu personal.

Què troba a faltar de la seva vida abans de proclamar-se president?

Trobo a faltar la Veneçuela normal. Era molt divertida, molt alegre. Voldria tornar a viure en aquella Veneçuela que ja no existeix.