¿Juan Guaidó és un president interí legítim o un simple colpista?

Barcelona“¿Que l’únic que els Estats Units volen de Veneçuela és el petroli? Deu ser que a Rússia, la Xina i Turquia els interessen Lila Morillo [la mítica cantant veneçolana], els nostres tapissos i la recepta dels tamales ”, ironitzaven ahir molts veneçolans a les xarxes socials sobre el diferent posicionament dels països després que dimecres el president de l’Assemblea Nacional veneçolana (Parlament), Juan Guaidó, es declarés president interí del país sud-americà.

L’Associació de Periodistes Veneçolans a Espanya es va queixar dimecres a través d’un comunicat que la premsa internacional -inclosa l’espanyola- es referís a Guaidó com a “president autoproclamat”. “Fem una crida als nostres companys periodistes a precisar i contextualitzar les peces informatives”, deia el comunicat, deixant entendre que qualificar Guaidó d’haver-se “autoproclamat” era simplement erroni. ¿Això vol dir, doncs, que Guaidó és un president interí legítim?

El director de l’Observatori Electoral Veneçolà, Luis Lander, que és una de les persones que hi entén més de la Constitució veneçolana, respon a aquesta pregunta de la següent manera: “El nomenament de Nicolás Maduro com a president de Veneçuela el 10 de gener passat va ser il·legal perquè va ser escollit en unes eleccions completament irregulars”, comença explicant l’expert per telèfon des de Caracas. “Els comicis van ser convocats per l’Assemblea Nacional Constituent i no pas pel Consell Nacional Electoral, com marca la Constitució, i amb només 80 dies d’antelació en lloc dels sis mesos tradicionals. Alguns dels partits més votats de l’oposició van ser anul·lats, i potencials candidats, inhabilitats. A més, el govern va oferir ajudes econòmiques a qui votés Maduro”, explica Lander. “En definitiva, Maduro va usurpar la presidència”, conclou. Però, i Juan Guaidó?

Què diu la Constitució?

El president de l’Assemblea Nacional va recórrer a l’article 233 de la Constitució per declarar-se president interí. Aquest article diu que, efectivament, el president del Parlament ha d’agafar les regnes del país en cas de mort, renúncia o destitució del president de Veneçuela pel Tribunal Suprem, de la seva incapacitat física o mental o en cas que abandoni del càrrec. O sigui, quan hi hagi “la falta absoluta del president”, diu textualment aquest article de la carta magna. Però a Veneçuela no hi ha una absència “absoluta” de president, recorda Luis Lander. “Tenim un president, però és un usurpador -destaca- i la Constitució no especifica què cal fer ni quin camí cal seguir per desfer-se d’un president usurpador”, precisa.

En conseqüència, els veneçolans han optat pel que anomenen “ambigüitat creativa”. Nicolás Maduro ha interpretat la Constitució com li ha donat la gana durant els últims anys per perpetuar-se en el poder malgrat el descontentament popular. I Juan Guaidó juga ara al mateix joc aprofitant les llacunes de la carta magna, mentre la comunitat internacional s’ha col·locat ràpidament al costat de l’un o de l’altre com si fos una partida d’escacs. Però, com diuen els veneçolans, cap dels països que s’han pronunciat fins ara estan interessats en Lila Morillo ni ens els tapissos veneçolans, i encara menys en la recepta dels tamales.