Juan Guaidó: un any que va de la il·lusió a la desesperança

L'Havana"Final de la usurpació, govern de transició i eleccions lliures", aquest era el lema que repetia sense descans Juan Guaidó quan va autoproclamar-se president de Veneçuela ara fa un any. Un eslògan que els seus seguidors corejaven a les massives manifestacions contra Maduro d'aquell gener i que va servir per unir –almenys uns mesos– l'atomitzada oposició del país sud-americà.

Un any després, amb la primera condició del pla encara per complir, el lema sona com una broma pesada que ni tan sols Guaidó gosa repetir. El chavisme ha aguantat l'envit de les sancions i la pressió internacional i se sent reforçat perquè ja no el poden amenaçar amb gairebé res més. Més de 50 països, inclosos els Estats Units, la Unió Europea i la majoria d'estats llatinoamericans van precipitar-se a reconèixer el líder opositor davant del que semblava el cop de gràcia al règim bolivarià.

L'estratègia d'ignorar Guaidó en els moments més tensos del conflicte s'ha demostrat encertada per al chavisme perquè els carrers estan tranquils, mentre que el líder opositor fa equilibris per mantenir units els detractors de Maduro i el seu lideratge.

També els suports internacionals s'han anat debilitant al constatar la seva falta de resultats. Ha passat de parlar directament l'any passat amb el president dels Estats Units, Donald Trump, a no ser rebut per Pedro Sánchez i haver-se de conformar aquest dissabte amb la ministra d'Exteriors espanyola en el viatge en què desafia la prohibició del règim veneçolà d'abandonar el país.

Des del seu entorn intenten dissimular el desànim, però cada cop és més difícil. Els primers mesos després de la proclamació com a president, Guaidó visitava poblacions, anunciava futures mesures i un pla econòmic que es posaria en marxa un cop "finalitzés la usurpació" de Maduro. Era rebut amb entusiasme i la gent s'apilonava per veure'l.

Ara intenta seguir donant la impressió que governa a través dels seus ambaixadors i els actius que controla a l'exterior gràcies a les sancions internacionals, com la refineria Citgo als Estats Units, però ja no convenç ningú.

Els veneçolans han perdut l'esperança d'ara fa un any i es dediquen a esquivar les dificultats econòmiques del país, que no deixen d'incrementar-se. L'èxode migratori continua i, segons un informe recent de l'ONU, més de 4 milions de veneçolans haurien marxat d'un país que en tenia poc més de 30.

Un aixecament militar i un diàleg fallit

En aquest pols que han mantingut Guaidó i Maduro hi ha hagut moments destacats en els quals semblava que el règim tenia les de perdre. Un d'aquests moments va ser a finals de febrer amb l'intent de fer entrar ajuda humanitària al país a través de la frontera colombiana amb l'objectiu de demostrar que el chavisme no tenia el control del territori i desbordar el règim amb mobilitzacions ciutadanes massives per rebre aquesta ajuda.

Guaidó va demostrar que tenia recursos per marxar del país a l'esquena del chavisme, però Maduro va ser capaç d'impedir l'arribada d'ajuda humanitària gràcies al control de les forces armades, element clau en tot aquest conflicte.

Guaidó no va ser detingut al tornar a entrar a Veneçuela però Maduro va començar una campanya de repressió quirúrgica del seu cercle de confiança, amb l'objectiu de debilitar l'estat d'ànim del líder opositor. Alhora, el Tribunal Suprem –controlat totalment pel chavisme– va obrir un procés judicial contra Guaidó per la seva proclamació com a president i va prohibir-li marxar del país com a mesura cautelar. Actualment el procés segueix obert però no sembla que hagi avançat gaire més.

Després de mesos de refredament, Guaidó va voler passar a l'ofensiva amb un conat de pronunciament militar, que s'ha demostrat precipitat i estèril amb el temps. Durant uns dies en què va regnar la confusió es va demostrar que pesos pesants del chavisme havien participat en les conspiracions però que no s'hi van sumar en l'últim moment.

Aquest fracàs i el procés de diàleg obert amb el chavisme han acabat de desgastar encara més la figura de Guaidó, que ha anat perdent suports dins de l'oposició i ha permès al chavisme aconseguir –amb una maniobra barroera– el control de l'Assamblea Nacional, l'únic òrgan polític que controlava l'oposició. Per a finals d'aquest any es preveuen eleccions en aquest òrgan i l'oposició torna a estar desconcertada. Falta veure si Guaidó torna a Veneçuela després d'aquest viatge a Europa i com ho fa.