"Com es canvia un país?": la pregunta que plana sobre Colòmbia després d'un mes de protestes i repressió

BogotáFa un mes que va començar el Paro Nacional a Colòmbia i ningú sap dir cap on va la protesta. Un mes de mobilitzacions i Colòmbia suma 43 homicidis suposadament a mans de la força pública, segons el recompte de l'ONG Temblores. A la capital, les mobilitzacions perden força a mesura que avancen els dies, però els barris perifèrics mantenen el pols a l’Estat, sobretot de nit. Allà, la ràbia continguda data de molt abans del 28 d’abril.

Qui viu al dia no pot sumar més jornades d’aturada i els sectors menys necessitats comencen a conformar-se amb la retirada de la reforma tributària, la que va fer esclatar les protestes, i la de salut. Alguns tenen esperança en un canvi de cicle de cara a les eleccions presidencials de l’any vinent, mentre el govern actual dilata les negociacions amb el comitè de paro, amb qui la majoria de joves manifestants no se senten representats.  

Tot i així aquest divendres, quan es complia un mes de l'inici del paro, les protestes han tornat a pujar d'intensitat, especialment a Cali, que va ser el primer gran focus de les manifestacions. El president del país, Iván Duque, ha ordenat aquesta nit (la matinada de dissabte, a Catalunya) "el màxim desplegament d'assistència militar a la Policia Nacional" en aquesta ciutat i al departament del Valle. L'exèrcit, doncs, tindrà presència als carrers per ajudar a controlar l'ordre públic. La decisió s'ha pres després que la nova jornada de protestes acabés amb quatre morts, tres de les quals al barri de la Luna, on un funcionari de la Fiscalia, fora de servei i vestit de civil, ha disparat mortalment contra dos manifestants i ha sigut linxat fins a la mort.

La tranquil·litat del govern

“El govern està molt còmode, perquè percep que si es mantenen les marxes i els bloquejos de carreteres, les classes mitjana i alta es cansaran i acabaran una altra vegada votant el Centre Democràtic [partit de l’expresident Uribe i d’Ivan Duque]. Per això el govern no vol negociar res”, opina el subdirector del centre d’estudis Paz y Reconciliación, Ariel Ávila. 

La violència repressiva de la força pública va omplir els carrers d’indignació les primeres setmanes. Ara la protesta segueix una tendència d’alt i baixos que Ávila anomena "electrocardiograma". “Per exemple, dimecres a Bogotà tot va ser tranquil, mentre que a Usme [al sud de la capital] els carrers es van incendiar. Va ser duríssim, més de 100 ferits. Abans havia estat Cali i demà serà una altra ciutat. Però ja no coincideix a tot el territori en el mateix moment”.  

Usme és un dels barris populars del sud de Bogotà, amb muntanyes que han estat poblades amb onades de desplaçats forçats. “L’última, a principis dels 2000 amb el govern d’Uribe. Qui hi vivim? Gent a qui ens ha tocat. No és que ens agradi, però només podem intentar tirar endavant”, explica Juan Carlos Prieto, membre de Movimiento Rock por los Derechos Humanos de Ciudad Bolívar. 

La capital va despertar-se el 22 de maig amb una pintada que ocupa els sis carrils de la Carrera Séptima, a l’altura de la Calle 63: “Dónde están nuestros desaparecidos?” Una de les preocupacions, històriques, del país són les desaparicions. “Enmig de les mobilitzacions, les forces de l’Estat detenen i s’enduen persones que després no es poden localitzar”, explica la directora de la Unidad de Búsqueda de Personas Desaparecidas, Luz Marina Monzón. Després d’un mes de protestes, la Fiscalia registra 129 persones desaparegudes, i ONGs com Temblores, més de 200. 

El ministre de Defensa esquiva una moció de censura

El Paro s’ha endut la Copa Amèrica de Colòmbia. Ha caigut el ministre d’Hisenda, la cancellera i l’alt comissari per la Pau, responsable de les negociacions amb el Comité de Paro. Però el ministre de Defensa, Diego Molano, de qui també depèn la policia, es manté ferm en el càrrec. Dijous va esquivar una moció de censura al Senat. “El govern ha comprat amb càrrecs tota la cambra. No hi haurà reformes de res”, afirma Ávila.

"¡Petro, basta ya!" L’última edició de la revista Semana publicava en portada la cara en flames de Petro, la principal figura de l'oposició d’esquerres de cara a les eleccions del 2022. L'acusen de promoure les mobilitzacions. “Petro va amb molta precaució, perquè no el puguin culpar realment de res. I això és positiu, perquè aquest buit fa que siguin els joves els qui porten la iniciativa”, afegeix l'analista. 

Les joves generacions mobilitzades saben que suposen un punt d’inflexió. Han perdut gran part de la por imposada per dècades de guerra interna. “Ni un minuto de silencio, toda una vida de combate”, entonen. Però la pregunta que flota sobre la protesta és: com es canvia un país?