Josina Machel: "Ser filla del president de Moçambic i fillastra de Mandela no m'ha evitat ser una víctima"
La moçambiquesa va perdre un ull d'una pallissa de la seva parella i ara és una activista
BarcelonaJosina Machel (Maputo, 1976) és filla de Samora Machel, el primer president del Moçambic independent, i de Graça Machel, la vídua de Nelson Mandela. Però ni aquest parentiu ni ser una dona amb formació, carrera i diners propis la va salvar de la violència masclista. Una nit de l’octubre del 2015, la família Machel es va ajuntar en una celebració a la casa de Maputo però la festa es va tornar drama quan la parella de Josina la va colpejar tan fort que li va buidar un ull. “La meva mare ara és el meu ull dret”, diu mirant a una orgullosa Graça, que ha volgut acompanyar la seva filla en la presentació a Barcelona de Woman, el documental sobre violència que ha produït Medicus Mundi.
Machel va heretar el nom de la primera dona del seu pare, assassinat pel règim de l'apartheid el 1986, i confessa que si quan era més jove això li provocava certa incomoditat pel pes d'haver de dur la càrrega del nom d'una de les grans heroïnes per la independència de Moçambic, amb els anys se sent "continuadora de la seva lluita". De Josina Machel i de Graça, exministra de Moçambic, activa defensora dels drets de la infància que ha treballat a l'ONU i té nombrosos premis i distincions per la seva tasca altruista.
Què va passar la nit maleïda?
La meva parella em va colpejar molt fort al cap i el meu ull va començar a sagnar. Em vaig quedar cega. Ell em va dur a un hospital públic i quan els metges van preguntar què m’havia passat es va afanyar a respondre que havia caigut. Llavors jo vaig cridar: “No he caigut, ell m’ha pegat”.
No va dubtar a denunciar?
L’opció de callar hi era però em vaig dir que no tenia aquesta alternativa perquè així permeto donar veu a les dones que no han trobat les forces per denunciar o no en tenen capacitat. Per a mi denunciar va ser un imperatiu perquè jo puc i m’escolten, i és precís explicar la violència. Comptava amb una família que és una xarxa protectora.
Va sentir vergonya per ser qui és?
El primer cop que vaig experimentar aquest sentiment de vergonya va ser al mateix hospital, quan després d’explicar-los que m’havien agredit em van obrir la fitxa i vaig haver de donar els noms dels pares. Mai m’hagués imaginat ser una víctima.
Està clar que no és qüestió d’estatus.
La violència masclista és conseqüència del patriarcat, i és la mateixa a Moçambic que a Barcelona, amb la diferència que aquí teniu una xarxa d’assistència mèdica i social. La gent ha de saber que ser dones conegudes, ben situades econòmicament o amb formació no ens lliura de patir violència. I esclar, casos com el meu porten a la reflexió de "si ella, filla de qui és, va ser agredida i ha passat per tot això, significa que totes les dones estan en risc".
El seu procés legal ha sigut llarg i ha hagut de suportar pèrdues d’expedients. Ha obtingut justícia?
Si per justícia parlem de poder tancar l’assumpte i començar una vida, sí. Però legalment no, perquè després de mesos de batalla el van condemnar però va recórrer i quatre anys més tard continua en llibertat.
Si li passa a vostè, imagini’s a les dones anònimes que no compten amb recursos.
Efectivament, i per això demano celeritat als jutges, perquè en l’espera de justícia l’agressor es torna més manipulador i agressiu ja que busca que la dona retiri la denúncia, i això ens fa més vulnerables.
ARANWS20191105_0050Les raperes que canten contra el masclisme a Moçambic
Com és la Josina d’ara?
Soc mes forta perquè he perdut visió i tinc la marca de la violència a la cara. Quan tens cicatrius necessites recuperar les forces de seguida per deixar de viure dins d’un vel i reposicionar-te. I també soc més feliç. Saps per què? Estic viva i m’he adonat que la meva vida podria haver acabat aquell dia. Saps per què? Perquè sé que cada dia hi ha dones mortes i jo soc una afortunada que va sobreviure.
És una organització que he creat, que en txopi [una de les llengües de Moçambic] significa renéixer, perquè després d’un procés devastador es torna a la vida. És el procés d’una víctima, quan diu "prou!" i passa a ser una supervivent. Fem prevenció i defensa dels drets de les dones i també donem serveis d’urgència.
Serveis de quin tipus?
Repartim a hospitals i comissaries el que en diem "el paquet de la dignitat", un kit amb material essencial per a un dona que ha patit una agressió i que sovint li han arrencat la roba o va nua. Tenir roba neta, unes calces o poder passar-se una pinta la fa sentir més digna. A mi em van tenir quatre hores a l’hospital descalça i amb la roba xopa. No ho puc oblidar.
Hem començat també a organitzar grups de suport on les dones troben informació disponible de com fer front i preparar-se pel que vindrà. Les supervivents passem per moments de confusió total, i en un minut tens sentiments contradictoris cap al teu agressor: l’estimes i l’odies i no saps per què l’intentes justificar dient-te que és un bon paio.
És un procés en què, malgrat la destrucció física, i sobretot les primeres setmanes, necessites comunicar-te amb ell perquè et digui per què. És un procés que forma part del viatge. Jo li vaig preguntar al meu agressor i em va dir que no sabia per què, que no era ell mateix. Però la meva família sempre m'havia dit que un home que s'atreveix a alçar-te la mà un dia, ho repetirà, i jo sempre tinc a punt el passaport diplomàtic per als que em fan mal [riu].
Perdoni, però no puc acabar sense que em parli de Nelson Mandela.
Conèixer-lo i viure amb ell va ser l’oportunitat de tenir un pare perquè el meu el vaig perdre amb 10 anys [quan una bomba del règim racista de Sud-àfrica va abatre el seu avió]. Amb Tata [nom amb què es coneix l'expresident sud-africà] em vaig sentir estimada, protegida. Teníem una relació de pare i filla, una vida familiar com qualsevol altra família. Però confesso que molts cops el veia i no podia evitar dir: “Caram! És ell!”