Johnson esborra Sturgeon de Glasgow per eclipsar l'independentisme

LondresDilluns de la setmana passada, quan 122 caps d'estat i primers ministres del món començaven a arribar a la COP26 de Glasgow, pràcticament tota la premsa escocesa i anglesa publicava un anunci de pàgina sencera, pagat pel Partit Nacional Escocès (SNP), que lidera Nicola Sturgeon, en què es llegia: "Una nació a l'espera dona la benvinguda a les nacions del món". Al·lusió evident a les aspiracions dels nacionalistes –que governen amb un pacte de col·laboració amb els Verds, també partidaris de la independència– d'esdevenir un nou estat i posar fi al control que des del 1707 manté Londres sobre Edimburg, tot i la devolució de poders del 1997.

Més enllà de la possible utilitat i les limitacions de la COP26 per resoldre els desafiaments del canvi climàtic, el cert és que des del primer moment el govern de Boris Johnson i el mateix premier en particular van veure la trobada de Glasgow com una oportunitat política per esbombar al món la nova realitat de la Global Britain post-Brexit. Des de Downing Street es veia la conferència com una gran plataforma per desplegar l'habitual pompa i circumstància imperial, hereva de la nostàlgia d'altres èpoques que amara la vida institucional i política, si no del Regne Unit, sí d'Anglaterra i, molt especialment, del Partit Conservador.

La incomptable presència de delegats internacionals i també de premsa d'arreu del món donava a Londres l'oportunitat de mostrar el millor aparador possible del nou país de què tant parla Johnson, un cop alliberat ja dels lligams amb la Unió Europea. Al mateix temps, servia al primer ministre per relegar Sturgeon al paper de comparsa, i per fer-li veure qui té realment la paella pel mànec en l'estira-i-arronsa sobre la possible independència d'Escòcia. El fet que a l'entrada de la Zona Blava de la COP26 només es vegin la Union Jack i la bandera de les Nacions Unides, però no la Saltire, la d'Escòcia, és una acció prou simbòlica del tracte denigrant que, com a home nation del Regne Unit, molts escocesos consideren que el seu país ha sofert.

Amb tot, la primera ministra escocesa ha intentat fer la guerra pel seu compte amb les armes, no gaires, que té a les seves mans. Així, ha donat la màxima visibilitat a l'activista sueca Greta Thunberg. A més, se l'ha pogut veure saludant el president dels Estats Units, Joe Biden, o parlant amb l'encara cancellera alemanya, Angela Merkel, dilluns passat, amb motiu de la recepció que el príncep Carles va oferir als mandataris internacionals. I donant veu als moviments de dones. També Sturgeon ha rebut amb honors el col·lectiu indígena Minga, en una demostració, almenys aparent, que el seu govern està al costat dels més oblidats.

Minga és una paraula indígena, utilitzada molt abans que els conqueridors espanyols arribessin a l'Amèrica del Sud, per referir-se a un acte de treball comunitari, un acord entre veïns per construir un bé comú entre tots. Les comunitats rurals colombianes han destacat especialment en tota mena d'actes de protesta per fer una crida a recuperar tot allò que consideren que han perdut: el control del territori, la pau i les vides de molts dels membres dels seus grups, assassinats amb tota mena de violències.

Coalició climàtica

A més, aquest cap de setmana, amb la presència inclosa del president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, Sturgeon ha dut a la COP26 l'única manera de tenir-hi presència activa, la força de l'anomenada Under2 Coalition, un grup d'acció climàtica que representa 260 governs estatals i regionals del món. Però el nivell de marginació de Sturgeon per part del govern britànic ha sigut tal que la ministra principal només s'ha pogut adreçar, diumenge, als delegats de l'esmentada coalició. Encara més, aquest mateix dilluns, Nicola Sturgeon tindrà una conferència de premsa amb representants dels mitjans internacionals –inclòs l'ARA–, on inevitablement tornarà a sortir el tema de la independència. Un tema que, com ha repetit aquests dies, continua viu i amb l'objectiu clar de celebrar un nou plebiscit en la segona meitat del 2023.

Així ho refermava el dia 2 en declaracions a la CNN: "Aquest és el meu pla [fer el referèndum la segona meitat del 2023]. Si tots acceptem el principi fonamental de la democràcia, aleshores, parlar de tribunals esdevé [una qüestió] completament acadèmica. Això va de democràcia, de permetre a la gent d'Escòcia que triï el seu futur quan sigui el moment adequat. Que Boris Johnson s'oposi a la independència és perfectament legítim. El que no ho és tant és que posi bastons a les rodes en el camí de la democràcia".

A finals de novembre, el Partit Nacional Escocès celebrarà el seu congrés anual, per segon any consecutiu de forma virtual. Tot i que de moment les enquestes no apunten a un canvi radical de tendència a favor de la independència, i el frec a frec amb petites oscil·lacions a favor o en contra continua de forma intermitent, la primera ministra haurà de posar més carn a la graella del referèndum. També per silenciar els crítics que consideren que no hi fa prou.

El resultat de la COP26 –Johnson cantarà victòria passi el que passi–, i la consciència que desperti en els escocesos sobre la insistència en perseguir polítiques verdes és una aposta incerta, i també per això Sturgeon va incloure els Verds al seu executiu. Però l'SNP encara ha de resoldre problemes seriosos del projecte independentista, com ara la moneda i què fer-ne quan Johnson negui amb més fermesa encara el dret al segon referèndum.

El 2022 serà un any clau en el pols que mantenen Londres i Edimburg i que, a Glasgow, ha viscut una subtil guerra de guerrilles. La COP26 potser va sobre el clima, però també sobre el clima polític que es respira entre Westminster i Holyrood.