Johnson menysté Macron i s'acosta més a Biden

LondresBoris Johnson era un dels grans o potser un dels pocs amics de Donald Trump mentre el magnat va ser el president dels Estats Units. Ho va demostrar durant la cimera del G-7 a Biarritz, l'agost del 2019. Tot just dos mesos després d'arribar a Downing Street, el primer ministre britànic perseguia un ràpid pacte comercial amb l'amic nord-americà que li resolgués una part dels problemes derivats d'un Brexit sempre incert. De fet, el pacte comercial amb els Estats Units era la cirereta del pastís que suposava deslliurar-se del jou de Brussel·les. Però les esperances o insinuacions que Trump va donar al primer ministre d'una via ràpida per a l'acord comercial bilateral van quedar frustrades amb la victòria de Joe Biden.

Però el premier s'hi ha trobat finalment aquest dimarts, a la Casa Blanca, i s'ha imposat el realisme. No hi haurà, de moment, cap acord de lliure comerç. Hi ha hagut un primer pas, o almenys així és com ho ha volgut vendre Downing Street. Els Estats Units han posat fi a la prohibició de 22 anys de les exportacions de xai des del Regne Unit. Poc més que un gest de bona voluntat que encara ha de superar la prova de la lletra petita. Amb tot, Johnson no ha evitat llançar les campanes al vol. Ho ha resumit en aquests termes: "El que volem ara és fer passos petits i concrets per augmentar i fer créixer la quantitat de comerç [entre els dos països]. L'administració Biden no està fent acords de lliure comerç ara mateix, tot i que tinc molta confiança que és possible un gran pacte". Johnson, doncs, ha viatjat als Estats Units amb més voluntat que raons de pes per quedar satisfet.

Velles disputes

La visita de Johnson, la primera als Estats Units des que el Brexit va entrar en vigor el 31 de desembre, ha tingut lloc una setmana després que Washington, Londres i Canberra establissin un pacte de seguretat –l'anomenat Aukus deal– que vol ser, alhora, un dic de contenció davant la Xina i la seva influència a la zona de l'Índic-Pacífic. La Guerra Freda del segle XX sembla que s'hi ha traslladat i Austràlia, els Estats Units i el Regne Unit han signat un acord per desenvolupar i desplegar submarins nuclears, afegint-hi presència militar occidental.

Però el pacte ha aixecat velles disputes. En aquest cas amb París, que ha vist com Austràlia s'ha desdit de tirar endavant un conveni per construir també submarins, però de propulsió dièsel. Emmanuel Macron ha perdut una comanda de 56.000 milions d'euros. El revés també afecta el seu prestigi intern quan falten nou mesos per a les eleccions. I Macron s'hi ha tornat. La setmana passada, París va cridar a consultes els ambaixadors als Estats Units i Austràlia arran de l'Aukus. No va fer el mateix amb el cap de la legació diplomàtica a Londres, però l'actual nivell de relacions entre els dos països és molt baix.

El ministre d’Afers Estrangers francès, Jean-Yves Le Drian, va qualificar de “punyalada per l’esquena” la decisió i ha amenaçat amb aturar les negociacions sobre el protocol nord-irlandès del Brexit, que la Unió Europea (UE) i el Regne Unit duen a terme des de la primavera per polir els aspectes del pacte que no plauen gens ni a Londres ni als unionistes de Belfast. França ha demanat la solidaritat europea per fer-hi front i, per tant, repensar-lo.

Picabaralles històriques

Les picabaralles entre Londres i París –i de retruc Washington– no són noves. Es remunten, si fa no fa, a la Guerra d'Independència de les Tretze Colònies, quan el llavors rei de França, Lluís XVI, gens amic de la llibertat dels pobles, va donar suport als rebels dels aleshores naixents Estats Units d'Amèrica del Nord amb la intenció evident de fer la guitza al rei d’Anglaterra, Jordi III, que perdia irremeiablement les possessions nord-americanes. Històricament, les topades s'han anat repetint. El general De Gaulle, per exemple, mai va perdonar que els Estats Units deixessin França a l'estacada militarment en el moment de la crisi del Canal de Suez (1956), una aventura franco-britànica que, sense el concurs de Washington, va acabar en un desastre.

Ha sigut enmig de tot aquest context quan aquest dimecres Boris Johnson ha deixat anar un nou estirabot diplomàtic al president francès. "És hora que alguns dels nostres amics més estimats [en relació amb França] es tranquil·litzin i em donin un respir", ha dit Johnson, que ha emfasitzat les virtuts de l'acord amb els Estats Units i Austràlia: "Això és fonamentalment un gran avenç cap a la seguretat mundial, amb tres aliats molt afins que col·laboren colze a colze. No és exclusiu, no intenta deixar-ne fora ningú. Per exemple, no és contrari a la Xina. Em costa molt veure-hi res que no m'agradi", ha reblat. La interpretació no és la mateixa que en fa París ni Pequín, òbviament.

Una vegada més es fa palesa la sentència de Lord Palmerston, primer ministre de la Corona en dos períodes al llarg del segle XIX: "No tenim aliats eterns i no tenim enemics perpetus. Els nostres interessos són eterns i perpetus, i és una obligació conservar aquests interessos". La gran diferència entre el segle XIX i el XXI és que ara Londres va del tot a remolc de Washington, i Washington també està preocupat pels moviments de Londres en relació amb el protocol nord-irlandès i l'afectació que pugui tenir en el procés de pau a Irlanda.