Johnson, el bufó a qui li reien les gràcies

LondresEn les primeres hores del 7 de maig del 2010, el llavors primer ministre britànic, el laborista Gordon Brown, va començar a fer números per veure si se'n sortia i podia continuar a Downing Street. La patacada electoral havia sigut dura després de tretze anys al poder (els primers deu, 1997-2007, amb Tony Blair com a premier) i després d'haver superat l'etapa inicial de la crisi econòmica del 2008, però no extremadament catastròfica. Tenia algunes possibilitats –poques– i va decidir explorar-les.

El veritable guanyador d'aquelles eleccions no va ser el líder conservador, David Cameron, sinó Nick Clegg, el cap dels liberaldemòcrates, que esdevenien partit frontissa i que estaven en condicions de formar govern: a la dreta o a l'esquerra. A la dreta, amb una folgada majoria absoluta; a l'esquerra, amb una quasi majoria absoluta, perquè els labour-libdems es quedarien a cinc escons del llindar màgic (320).

Després d'un llarg cap de setmana en què Brown va intentar convèncer Clegg que li fes costat, i en què la premsa pro tory li va dir de tot al premier –el més bonic, okupa, ja que suposadament es negava a sortir del número 10–, Clegg finalment es va inclinar a la dreta. Així va unir la seva sort a la de Cameron i a les salvatges retallades que va imposar el seu ministre d'Economia, George Osborne, i a l'increment del 200% de les taxes universitàries. Allò va ser una traïció en tota regla als joves, perquè durant la campanya Clegg havia promès explícitament que no ho faria. El partit encara paga ara aquells plats trencats i Clegg viu tranquil·lament a Califòrnia, treballant per a una de les amenaces a la democràcia, Facebook, com es va demostrar arran del cas Cambridge-Analytica i la campanya del referèndum del Brexit.

En aquell llarg cap de setmana –molt poc habitual per a un sistema polític com el britànic, sempre avesat a produir majories absolutes–, un dels observadors més durs contra Brown va ser un tal Boris Johnson. Escriu bé, o molt bé, i té una ploma punyent, que de vegades frega o supera la grolleria.

Pèricles i Sòfocles

Dimecres passat, durant l'interrogatori a què l'aleshores encara no dimissionari Johnson va ser sotmès al Comitè de Comitès del Parlament –el formen els presidents de tots els grups sectorials–, el premier va fer broma sobre les peces que ell va escriure aleshores, referint-se als governants que s'aferren al poder. Per demostrar la seva formació clàssica –que exhibeix sempre que escau, i quan no escau també– va dir que alguns d'aquells articles els podien haver signat Ciceró, Plató o Aristòtil. Sense falsa modèstia, és el que pensa de si mateix, i no és per casualitat que té al despatx de Downing Street un bust de Pèricles.

Sòfocles és un altre dels seus admirats autors. A la cimera de l'ONU sobre el clima, l'any passat a Glasgow, s'ho va fer venir bé per citar unes línies d'Antígona. Entre dimecres i dijous, Antígona va sobrevolar Downing Street. En concret el diàleg entre Creont, rei de Tebes, i Hemó, el seu fill. "Hauria de governar la ciutat per als altres i no per a mi?", pregunta Creont. "No hi ha cap ciutat que pertanyi a un sol home", li diu Hemó. "Per tant, una ciutat no pertany a l'home que la governa?", replica el pare. I Hemó li fa veure que "un sol home només pot governar una ciutat buida".

Governar la ciutat buida

Resulta sorprenent que Johnson no tingués al cap aquest diàleg en les hores que van seguir les dimissions de Rishi Sunak i Sajid Javid, i la cascada de renúncies posteriors. La premsa britànica, en concret el Times, ha explicat que no va ser fins dimecres a les 22.30 h –quan ja havien dimitit 46 alts càrrecs– que va tirar la tovallola. Fins aleshores creia que podria continuar governant. Era l'únic que veia que governaria una ciutat buida, perquè ja s'havia quedat tot sol. Dijous al matí es va aixecar aviat i des de les 6.30, hora local, va estar treballant en el seu discurs de comiat, sempre segons el relat del Times.

La fi de l'encanteri

Diu molt del personatge que la caiguda final estigui tant o més relacionada amb l'arrogància, la tossuderia i la impossibilitat de canviar de modus operandi que amb les moltes mentides que ha anat escampant al llarg de la seva vida pública. I, sobretot, amb la impunitat. La mateixa que d'acord amb el periodista i escriptor conservador Andrew Gimson, autor de Boris. The making of the prime minister, és pròpia d'una classe política anglesa del segle XVIII, caracteritzada per "una tradició llicenciosa, irrespectuosa i no oficial" i per negligir les regles. En una societat en el fons tan puritana i rígida com la britànica, l'actual hereva de l'encara més rígida i puritana època victoriana, potser és aquest punt trencador i llibertí, i el seu populisme de pub i sunday roast, el que han fascinat i enlluernat tant l'opinió pública. Però l'encanteri s'ha desfet.

Gordon Brown no podia explorar les possibilitats d'una coalició sense ser un okupa però Boris Johnson sí que podia invocar Creont. Al cap i a la fi, de petit Johnson no somiava amb ser primer ministre, sinó rei del món, explica Gimson. La caiguda en desgràcia, però, no és culpa seva. Ho va dir en el discurs de dijous. Va ser el "ramat" de Westminster, els diputats conservadors, incapaços de veure els horitzons que només ell pot albirar des de la seva talaia de privilegis, els que no el van seguir a la Terra Promesa.

Continuar en escena

Però com també va dir en un moment del comiat, them's the breaks, una expressió en anglès molt col·loquial que es pot traduir per "així és la vida", i que només algú tan avesat a trencar les normes i les convencions com Johnson podia escriure en el seu històric testament, que també va ser el primer acte de la funció de la resta de la seva vida. Perquè és segur que Johnson continuarà en escena. Els bufons necessiten l'escalfor del públic, mai no es retiren i tendeixen a disfressar d'absurd uns acudits que, en el seu cas, no tenen gens de gràcia: Brexit, corrupció, deslleialtat, impunitat, deshonestedat, mentides… Però molts, a Johnson, li reien les gràcies.