Jazz per la llibertat de Keith LaMar

WashingtonSi no fos perquè cada pocs minuts hi ha una veu gravada que interromp la conversa, un podria perfectament oblidar que a l'altra banda del telèfon hi ha un pres que porta 28 anys al corredor de la mort. Aquesta veu, femenina i de to neutre, insisteix a recordar-te que el teu interlocutor és en una presó de l'estat d'Ohio i que la conversa podria ser gravada. Tant de bo, perquè el que explica Keith LaMar és digne de ser escoltat. El seu discurs és ple de la vida que podria perdre el 16 de novembre del 2023, la data en què està programada la seva execució per un crim que assegura que no va cometre.

Keith LaMar, que té 51 anys i és afroamericà, porta gairebé tres dècades en aïllament en un espai minúscul, una cel·la "de la mida d'un quarto de bany", segons la descriu. Una "sala de tortura" sense finestres on passa 22 hores diàries i que ha transformat en el seu estudi. Allà escriu, llegeix i escolta discos. Especialment jazz, la seva música favorita: "Una de les coses que m'han mantingut viu", explica. Una passió que és l'ofici del pianista barceloní Albert Marquès. Resident a Nova York, el català ha aprofitat un viatge recent a casa per gravar amb un grup d'improvisadors, que acompanyen amb la seva música la veu de LaMar mentre llegeix un poema.

"El Keith és un ésser humà extraordinari", apunta el pianista. L'activisme no és una cosa nova per a Albert Marquès, a qui un amic músic li va donar a conèixer l'any passat la història de LaMar. Marquès va crear el projecte Freedom First i va organitzar a Nova York una sèrie de concerts al carrer per denunciar la situació del pres, a qui el barceloní va reservar un paper: "Li vaig demanar que triés deu temes que l'haguessin ajudat durant aquests anys", explica. I aquests temes van ser el repertori dels concerts. LaMar, esclar, no podia ser-hi, però els va escoltar a través de telèfon. "Pensava que serien un grup de músics aficionats i quan els vaig sentir em va explotar el cap", comparteix entre rialles.

Reobrir el judici o aconseguir l'indult

L'objectiu de Marquès amb els concerts i la gravació és "humanitzar" Keith LaMar, ajudar a recaptar diners per intentar reobrir el cas [es poden fer donacions a través de www.keithlamar.org] o, almenys, aconseguir l'indult del governador d'Ohio. El seu malson va començar el 1993, quan es va produir un motí a la presó on complia sentència. Va durar onze dies i va deixar nou presos morts, a més d'un guarda.

Dos anys més tard, després d'un "simulacre de judici", tal com el defineix ell, LaMar va ser condemnat a mort. "Les autoritats van rebre moltes pressions per trobar un culpable, la població clamava venjança", explica. No hi havia proves concloents contra ell i la Fiscalia fins i tot va ocultar les que l'exculpaven. LaMar es va negar a acceptar un acord i va decidir anar a judici. "Em van temptar –assegura LaMar–, però hauria destrossat el meu historial i la junta de la condicional m'hauria negat la llibertat". Tot i que els mateixos investigadors van admetre que l'escena de crim estava "contaminada" i que no existien "proves físiques" que el vinculessin amb els crims, va ser condemnat a mort.

"Als Estats Units és millor ser ric i culpable que pobre i innocent", diu LaMar. Per al pres, el sistema judicial nord-americà és "corrupte" i les presons estan plenes de "gent pobra". Al país del Somni Americà Keith LaMar viu el seu revers. "Per als rics sí que és un somni, però per a la majoria és un malson". Un en el qual "és molt fàcil entrar en una espiral d'autodestrucció", apunta. "Tenir educació, una bona atenció sanitària, això sí que és extremadament difícil".

Entre deixar-se arrossegar per la depressió o seguir en la lluita, Keith LaMar ha triat lluitar. "Estic viu!", es justifica. "El meu objectiu és impedir que el sistema em faci caure –explica–. Mentre la meva vida em pertanyi, mentre la meva vida importi, penso lluitar fins que no em quedi alè". La seva fortalesa és tanta que no es desespera: "Hi ha gent que està en una situació pitjor que la meva", diu. I s'aferra "a tanta música, tants llibres" que encara no ha llegit.

A la penúria de passar 28 anys en una cel·la d'aïllament durant 22 hores a el dia s'hi ha sumat l'impacte de la pandèmia. Les mesures sanitàries han tingut com a conseqüència que Keith LaMar porti un any sense veure la seva família. És en ells en qui pensa quan imagina el seu primer dia fora de la presó. "M'agradaria seure a l'herba amb la meva família –comparteix–. Porto sense tocar l'herba gairebé tres dècades".