Javier Milei, el Bolsonaro argentí
Histriònic i provocador, el seu discurs "contra la casta" sedueix bona part de l’electorat més jove
Santiago de Xile“He vingut per despertar lleons i els lleons s'estan despertant”. Així celebrava el candidat Javier Milei el triomf a les primàries legislatives de l’Argentina fa unes setmanes. “Aquest és només el primer pas per buscar la reconstrucció nacional, tornar a una Argentina potència”, va dir. Milei, de 50 anys, va ser la gran sorpresa al convertir la coalició La Llibertat Avança en la tercera força més votada a la ciutat de Buenos Aires, amb un 13,6% dels vots. Uns resultats que li han permès obrir una opció política radical per darrere de l’oficialisme i l’oposició de cara a les eleccions legislatives del 14 de novembre.
Milei ha sacsejat la política argentina amb un discurs ultraliberal i contra l’estat: “En el meu món ideal, no existeix”, ha dit. Els últims mesos s’ha mostrat contrari a les quarantenes, a l’avortament i a les polítiques contra el canvi climàtic, i favorable a portar armes, legalitzar les drogues i eliminar la moneda argentina. Tot plegat, a través d’un discurs antiestablishment i “contra la casta” que propaga a través de les xarxes socials, on acumula milers de seguidors, i en teatres i sales de conferències que omple de gom a gom.
“Minarquista i anarcocapitalista”
Economista de formació, es considera un “minarquista estàtic i un anarcocapitalista dinàmic”, és a dir, aposta per una societat amb la mínima presència de l’estat en la qual la sobirania per a les persones es basi en el lliure mercat i la propietat privada. “Si jo hagués d’escollir entre l’estat i la màfia, em quedaria amb la màfia, perquè té codis, compleix, no menteix i, per sobre de tot, la màfia competeix”, ha arribat a dir. Entre els seus referents ideològics hi ha els economistes Milton Friedman i Murray Rothbard, fins al punt que va posar als seus gossos aquests noms. Com a referents polítics es fixa en figures com el president del Brasil, Jair Bolsonaro; l'expresident dels Estats Units Donald Trump, i el líder de Vox, Santiago Abascal: “Hi ha coses de Vox que em semblen molt interessants”, ha afirmat en més d'una ocasió.
Els últims cinc anys Milei s’ha convertit en un habitual als mitjans de comunicació. Sempre despentinat, s’enfronta amb periodistes i polítics de dreta i d'esquerra amb un estil histriònic i provocador que ha seduït bona part de l’electorat més jove. “El seu pensament econòmic és realment molt antic, ofereix una espècie de visió utòpica del futur. En un moment molt dur per als joves, Milei descriu una nova societat”, explica a l'ARA María Esperanza Casullo, politòloga i professora de la Universitat de Río Negro.
El politòleg de la Universitat Nacional del Litoral Sergio Morresi comenta que el que atrau del fenomen Milei “té a veure amb el seu discurs del me ne frega (tant me fa) i un clar posicionament contra l’statu quo”. Les classes populars, descontentes i frustrades, se sumen, diu, a la crítica a “la manera com l’estat promou la igualtat, que consideren injusta, perquè creuen que el seu esforç no està prou recompensat en comparació amb les persones que reben ajudes”.
Més a la dreta
Morresi també apunta al votant de la dreta tradicional desencantat com a impulsor del candidat ultraliberal, així com “partidaris del peronisme de centre que van votar pel Front de Tots [coalició de govern], però que s’han desil·lusionat amb el resultat de la gestió d’Alberto Fernández”. Per a Casullo, l’efecte més important de Milei és que ha obligat “tot el sistema polític a ancorar-se molt més a la dreta”, començant per la dreta tradicional del partit Proposta Republicana (Pro).
Des de la victòria a les primàries, Milei ha reforçat la propaganda a les xarxes socials i, a diferència dels altres partits, està apostant per les formes de campanya més tradicionals: surt al carrer, als barris i a les places. “Estimats lleons, us demano que continueu bramant, cada vegada més fort”, va demanar als seus votants de cara a les eleccions de novembre.