Les japoneses fan un #MeToo contra l'obligació dels talons alts a la feina

TòquioEl Japó és l'últim camp de batalla per a les dones que es revolten contra la tirania de les sabates de talons alts, i hi neixen moviments i campanyes per reclamar a les empreses que les salvin de la incomoditat del calçat. Yumi Ishikawa, una actriu de 32 anys, ha impulsat el 'hashtag' #KuToo –un joc de paraules basat en les paraules japoneses 'kutsu' [sabata] i 'kutsuu' [dolor]– per denunciar el suplici que representa haver de caminar amb talons i com és de perjudicial per a la salut.

Ella mateixa assegura que va haver de canviar de professió després de patir als seus propis peus el fet d'estar amb talons durant les vuit hores en què treballava en un hotel. "Les dones ni tan sols són conscients dels riscos dels talons, ja que aquest estil està profundament arrelat a la cultura del treball", diu, alhora que reclama prendre's "seriosament" el cas.

Aquesta setmana Ishikawa ha presentat una petició al ministeri laboral, signada per més de 18.000 persones, en què demana que les empreses no tinguin cap dret a obligar les seves treballadores a portar talons. De moment, no ha rebut cap resposta oficial de les autoritats japoneses, però la impulsora ha admès que els funcionaris que van recollir la demanda la van rebre amb escepticisme, així que considera que primer caldria canviar xips culturals abans de confiar en els canvis legislatius. "Suposo que el govern i les empreses no volen arriscar-se a fer canvis a la societat", ha afirmat l'actriu.

Al Japó, país amb els rols de gènere molt rígids, el govern ha intentat amb èxit la potenciació de les dones al mercat laboral, i el moviment #KuToo és un recordatori del que alguns veuen com un obstacle molt específic per a la normalització completa. Igual que en altres països, les dones amb talons alts són vistes com a reclam, sense tenir en compte la incomoditat o els perjudicis per a la salut de les dones. No és un debat nou.

Per a algunes dones, és una qüestió de supervivència i no d'estètica. Les que no volen passar per pujar als talons, fer el somriure i suportar el dolor es veuen obligades a desviar les seves carreres cap a on no hi ha obligació d'un calçat específic. Per als homes, per contra, no hi ha cap problema, perquè a totes les empreses i sectors poden dur sabates còmodes.

Shino Naito, investigador sènior a l'Institut de Política Laboral i Formació del Japó a Tòquio, afirma que els requisits de taló alt es poden considerar assetjament de gènere, fins i tot al Japó, que no té una definició legal específica del terme. "La qüestió aquí és esperar o imposar una norma femenina al lloc de treball", diu.

Masako Shinohara, cap de personal en una empresa, admet que els caps volen i esperen que les dones portin talons alts, fins i tot quan en el seu lloc de feina no han d'interactuar amb el públic. "Aquest no és un entorn de treball idoni o acceptable per a moltes dones", subratlla.

El 2016 la llavors ministra de Defensa japonesa, Tomomi Inada, se sentia obligada a portar talons fins i tot a la coberta d’un portaavions nord-americà.

En els últims anys les dones d'un grapat de llocs fora del Japó han rebut el suport dels seus governs sobre el tema. El 2017 les Filipines i la província canadenca Colúmbia Britànica van aprovar lleis que impedien a les empreses obligar les dones a dur talons.

La primera queixa sobre els talons alts que es va registrar al 'New York Times' va arribar el 1873 i va venir dels homes pel requisit als soldats de portar botes de taló, fet que els va provocar "butllofes" als peus. Aviat, però, va ser un tema exclusiu per a les dones i en un article al mateix diari de l'any 1881 es referia al "ridícul absurd de ser condemnat per portar talons".

Advertència mèdica

El 1911 els metges francesos ja van dir que els talons produïen més "cansament" i ja van advertir sobre el que deien que era un perill per a la salut. "Es critica les dones perquè tan aviat com tornen a casa del teatre o d'algunes funcions socials es treuen les sabates de taló i es posen les sabatilles", però aquest remei "és més aviat pitjor, ja que fa que el peu passi d’un extrem a un altre, i al final pateix de manera persistent".

Als anys 20 hi va haver uns primers intents per buscar la intervenció del govern, gairebé sempre sense èxit. El 1920 la Societat Osteopàtica de Massachusetts va sol·licitar la prohibició estatal sobre la fabricació, la venda o la utilització de talons de més de 1,5 polzades d'alçada [3,8 centímetres]. I el 1921 a l'estat de Utah van intentar anar més lluny amb un projecte de llei que castigava amb 500 dòlars la fabricació de sabates de taló, una pena que augmentava fins a 1.000 dòlars i possibilitat de presó en cas de reiteració del delicte.