Jamaica reclama a Londres compensacions pel tràfic d'esclaus i la colonització

Londres¿Han de pagar els nets o els besnets pels pecats dels avis o dels besavis? ¿És possible reparar al segle XXI danys comesos contra milions d'éssers humans més de dos i més de tres segles enrere? ¿Serveix de res enderrocar l'estàtua d'un esclavista que va fer fortuna, i potser també obres filantròpiques, en una societat que considerava uns éssers humans inferiors a uns altres per raó del seu color de pell? El debat és ètic, històric, polític i fins i tot econòmic. I travessa de tant en tant les relacions diplomàtiques entre les antigues metròpolis i els actuals estats independents dels quals van sorgir.

Jamaica reclama al Regne Unit una compensació econòmica per alleugerir el patiment ocasionat pel comerç d'esclaus i per eixugar les pèrdues econòmiques que van derivar de la colonització. Una xifra que, en total, frega els 9.000 milions d'euros. La petició es farà directament a la reina Elisabet II, que no només és la cap d'estat del Regne Unit, sinó també del país caribeny.

Les suposades pèrdues econòmiques de la colonització es resumeixen en el que Tim Lockley, investigador de la Universitat de Warwick (Anglaterra), afirma que era la continuada i "insuficient inversió en educació i infraestructures" durant el període colonial, i el fet que aquests territoris tinguessin una "economia poc diversificada". "Quan va arribar la independència política als anys 50 i 60 –segueix el professor–, les noves nacions depenien excessivament d’una agricultura de cultius comercials i tenien poblacions amb prou feines alfabetitzades". Més que mai, però sense sorpresa, el passat hauria actuat de llast del present i del futur del que un dia van ser les anomenades possessions imperials.

"Benefici de l'imperi"

Olivia Grange, ministra d'Esports, Joventut i Cultura de Jamaica, ha anunciat aquesta setmana a l'agència Reuters que el seu govern buscarà una "justícia reparadora en totes les formes per compensar els danys que van experimentar els avantpassats africans, que van ser apartats per la força de casa seva i van patir atrocitats increïbles per dur a terme treballs forçats en benefici de l'Imperi Britànic".

La petició es fonamenta en una moció presentada pel diputat jamaicà Mike Henry. I el càlcul dels 9.000 milions d'euros és la suma de les pèrdues estimades de la colonització (uns 5.895 milions d'euros) més el diner, en valor actual, dels 20 milions de lliures amb què el Tresor britànic va indemnitzar els propietaris d'esclaus que en el moment de l'abolició, el 1834, van alliberar les 800.000 persones de què fins aleshores eren amos, al Carib, Sud-àfrica i una part molt petita al Canadà.

De mitjana –per bé que la valoració depenia de l'edat i de la condició física de la persona, del sexe i si estava avesada a treballar en les plantacions o no–, el preu d'una vida humana es va estimar, llavors, en 25 lliures, que al canvi actual suposa uns 3.900 euros. Per compensar els propietaris per la pèrdua del que llavors es considerava una inversió, la Corona va demanar els 20 milions de lliures en crèdit. Els interessos de l'operació només es van acabar de satisfer l'any 2015.

La Biblioteca Nacional de Jamaica calcula que uns 600.000 esclaus africans van arribar a l'illa fins a l'abolició. Només en el període 1702-1749 es van desembarcar al port de Kingston 299.306 persones, de les quals 108.795 es van enviar a altres colònies del Carib. Les Nacions Unides consideren que des que es van obrir les rutes atlàntiques des d'Àfrica fins a Amèrica, al segle XVI, i fins que l'esclavitud es va abolir al Brasil el 1888, l'últim país que va prohibir el tràfic, més de quinze milions de persones van ser desplaçades per la força dels seus llocs d'origen.

Els anglesos, de fet, van seguir les mateixes rutes i pràctiques que els comerciants d'esclaus espanyols. Durant l’esplendor d'aquest comerç, als segles XVII i XVIII, l’illa de Jamaica –que l'anglaterra d'Oliver Cromwell havia conquerit a l'Imperi espanyol el 1655– va ser un punt clau per a l'organització de l'enviament de persones des de l'Àfrica per treballar a les plantacions de tot el Carib.

Una primera demanda

La petició que ara planteja Jamaica no és la primera vegada que es fa, ni probablement serà l'última. I és molt més que probable que la resposta que s'obtingui sigui la mateixa de sempre: "No hi ha res a compensar". És el que va dir el primer ministre David Cameron quan el 2015 va viatjar a Jamaica, colònia fins al 1962. Aleshores, davant del Parlament, el premier Cameron va refusar la crida que s'havia fet un any abans des de Kingston i deu altres capitals del Carib perquè Londres compensés les onze excolònies de la zona pel tràfic d'éssers humans des de la primera expedició que, amb aquesta finalitat, i comandada per Sir John Hawkins, va sortir del port de Plymouth cap a les costes de Guinea el 1562.

Dirigint-se als diputats del Parlament de Jamaica, Cameron va assegurar que l'esclavitud era "repulsiva en totes les seves formes". I va afegir: "Espero que, com a amics que hem passat tant junts des d'aquells temps foscos, puguem superar aquest dolorós llegat i continuar avançant en el futur". L'avenç és en forma d'ajuda exterior, una partida que justament la setmana passada els Comuns van acordar retallar amb l'excusa de l'esforç financer que ha suposat per al Tresor la pandèmia. Dels 325 milions de lliures que Cameron va dur sota el braça a Jamaica per infraestructures, 25 es van destinar a construir una presó. Tot plegat molt lluny dels gairebé 5.900 que demana ara el diputat Mike Henry.

Un cas del tot excepcional en aquest tipus de disputa és el d'Alemanya, que aquest any ha reconegut que durant la seva ocupació del que ara és Namíbia va ser responsable del genocidi colonial. Berlín ha promès uns 1.100 milions d'euros en ajuda al país, una suma que serviria com a “gest de reconeixement per un patiment incommensurable”.