Itàlia busca president o, per primer cop, presidenta
El primer ministre Mario Draghi és el candidat més ben posicionat, però deixaria una vacant molt difícil de cobrir
MilàCada set anys, Itàlia se submergeix en una carrera de resultat incert que determina en gran part el futur polític del país. L'elecció del president de la República, el càrrec institucional més rellevant, dona el tret de sortida a una batalla campal entre els partits en la qual els pactes, les traïcions i les venjances monopolitzen el debat. La creixent influència del cap de l'estat en els últims temps no ha fet sinó amplificar la importància d'aquest procés, que en aquesta ocasió arrenca el pròxim 24 de gener.
Encara sense candidats oficials, l'actual primer ministre Mario Draghi és el més ben posicionat per succeir Sergio Mattarella. Tots els partits semblaven coincidir en el fet que l'expresident del Banc Central Europeu era la millor opció per ocupar el Palau del Quirinal. Però faltava el consentiment de l'interessat. I va arribar, encara que no de manera explícita, durant la conferència de premsa de final d'any, en què va fer balanç dels seus onze mesos al capdavant de l'executiu: “Soc un avi al servei de les institucions”, va dir. Tot i això, la incertesa sobre el futur del govern d'unitat que implicaria l'ascens de Draghi ha fet que alguns dels grups que integren l'executiu comencin a fer pressió perquè l'economista es quedi com a primer ministre, almenys fins al final de la legislatura, el 2023. Entre els partits que hi donen suport hi ha el Moviment 5 Estrelles, que manté la majoria d'escons al Parlament i no perd l'esperança que Mattarella reconsideri el seu adeu definitiu. Una possibilitat que l'actual llogater del Quirinal ha descartat.
En qualsevol cas, el nom de Súper Mario no és l'únic a les travesses. Als 85 anys, Silvio Berlusconi no es resigna en renunciar al seu somni d'acabar la carrera política com a president de la República. Els seus aliats del centredreta, Matteo Salvini i Giorgia Meloni, li donen suport en públic, encara que en privat cap tanca la porta a Draghi amb la condició que després es convoquin eleccions anticipades. Des del Partit Democràtic, per la seva banda, es neguen a negociar amb el bloc conservador fins que el nom del magnat no desaparegui de la llista de potencials candidats.
I negociar és el que hauran de fer tots els partits a partir de la setmana que ve, perquè ni el centreesquerra ni el centredreta compten amb prou vots per superar els dos terços necessaris en els tres primers escrutinis. Tot canvia a partir de la quarta votació, quan n'hi ha prou amb obtenir la majoria absoluta del Parlament per sortir elegit. Per això no és fins aleshores que no sorgeixen els noms amb més possibilitats d'assolir el càrrec. Com si es tractés d'una partida de pòquer, la candidatura de Berlusconi podria ser una catxa del centredreta per aconseguir triar a última hora un altre nom de la llista dels conservadors que desperti menys rebuig.
Un miler d'electors
Tot està en mans d'un miler de grans electors (diputats, senadors i representants de les regions) que es reuniran a la Cambra dels Diputats per participar en la primera votació secreta, on el veritable perill són els anomenats franctiradors, parlamentaris que a l'hora de la veritat canvien el seu vot ignorant la disciplina de partit. L'ex primer ministre socialdemòcrata Romano Prodi va ser l'última víctima del foc amic l'any 2015.
Mentre que a la llista de presidenciables cada dia s'afegeixen més noms –com el de l'expresident de la Cambra dels Diputats, Pier Ferdinando Casini, o el de l'ex primer ministre Giuliano Amato–, les últimes setmanes han augmentat les veus que exigeixen que el pròxim inquilí del Quirinal sigui una dona.
D'Enrico de Nicola a Sergio Mattarella, a Itàlia s'han succeït dotze caps d'estat republicans en els últims vuitanta anys, però mai cap dona. Nilde Jotti, primera presidenta de la Cambra dels Diputats, va ser qui va estar més a prop de la presidència el 1992. Per acabar amb aquest monopoli, un centenar d'intel·lectuals i artistes italianes van llançar una apel·lació en què defensen que ha arribat el moment. “No hi ha raons acceptables per ajornar un cop més aquesta decisió”, van denunciar.
De candidates no en falten. Des de l'excomissària europea Emma Bonino, el nom de la qual és gairebé una tradició cada set anys, fins a l'actual presidenta del Senat, Maria Elisabetta Casellati, exponent de Força Itàlia. Tot i que probablement l'únic nom que podria trobar consens entre la majoria parlamentària heterogènia és el de l'actual ministra de Justícia, Marta Cartabia, la primera dona a presidir el Tribunal Constitucional.