Israel pot pagar-se la guerra?

En les pròximes setmanes el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, vol aprovar a la Knesset un pressupost d'emergència per a la guerra. El pressupost inclou més diners per als colons israelians a Cisjordània i per a les escoles religioses, on els adolescents estudien la Torà en lloc de ciències, i forma part d'un pla del govern per unificar la seva volàtil coalició. El pressupost també conté un sorprenent trencament amb el passat. La despesa en l'estat del benestar (tradicionalment generosa a Israel) caurà dràsticament per finançar l'exèrcit. El pressupost militar serà gairebé el doble que el del curs polític 2023-2024. El contracte social israelià, que des de fa uns 70 anys assegurava tant un generós estat del benestar com unes temibles forces armades, està amenaçat.

Tot i seguir amb les negociacions per un alto el foc, Netanyahu ha deixat clar que qualsevol treva serà temporal. Hi ha un ampli suport polític al reforç de l'exèrcit, fins i tot si s'aprova un alto el foc o Netanyahu deixa el càrrec. La guerra, però, està resultant més cara del previst. Entre l'octubre i el desembre l'economia israeliana va contreure's més del doble del que el banc central havia predit. En el mateix període més de 750.000 persones, una sisena part de la força de treball, han deixat de treballar: molts són reservistes o evacuats. El mes passat l'agència de qualificació Moody's va degradar la solvència de crèdit israeliana per primer cop en la història. Tot això porta a una pregunta: Israel pot pagar-se la guerra?

El problema principal és fiscal. La nit de l'atac de Hamàs del 7 d'octubre, la relació deute-PIB era del 60%, molt per sota de la mitjana de l'OCDE. En els últims mesos de l'any, però, les forces armades havien gastat 30.000 milions de xéquels (uns 7.600 milions d'euros), cosa que equival aproximadament a un 2% del PIB. I no és només l'augment de pressupost de les forces armades el que afecta Israel; el govern també ha de pagar l'habitatge per als evacuats, les llicències per als soldats i el suport econòmic per als reservistes. Els legisladors israelians creuen que tenen una ràtio deute-PIB del 66%. El pressupost que proposa Netanyahu vol arribar a un dèficit fiscal anual del 6,6% del PIB (suficient per produir una ràtio del 75%).

Als Estats Units o al Japó, per exemple, aquestes ràtios els permetrien respirar tranquils. A Israel, però, l'amenaça de més conflicte sempre està present. Si Israel entrés en guerra amb altres potències regionals, això afectaria el sector tecnològic i perillaria fins a una quarta part de l'impost sobre la renda del país. Després de la guerra del Yom Kippur, el 1973, la ràtio de deute va sobrepassar el 100%, cosa que va desencadenar una crisi financera. La inflació va arribar a enfilar-se fins a un 450% el 1985. Per mantenir contents els titulars de bons, el govern israelià necessita marge per maniobrar.

Molta gent té popr que el pressupost de Netanyahu sigui massa ambiciós. Tot i que en temps de crisi els governs demanen préstecs per sortir del pas, cal que siguin prudents i no arrisquin massa. Com que Israel vol augmentar la despesa militar, els costos no baixaran aviat fins al nivell que hi havia abans de la guerra. Per això el govern necessita un pla per estabilitzar el deute mentre la despesa continua alta.

El 2022 Israel va recaptar en impostos l'equivalent a un 33% del PIB, just per sota de la mitjana de l'OCDE, que és del 34%. Tot i això, el pressupost de Netanyahu inclou només un lleuger increment dels impostos. L'any vinent l'IVA augmentarà un punt, fins al 18%, i una taxa de salut que s'aplica als salaris pujarà un 0,15%. Els legisladors tenen por que les empreses tecnològiques, que ja tenen problemes per trobar treballadors, marxin del país si els apugen els impostos. D'altra banda, més impostos a les famílies afectarien el consum i farien la vida més difícil per als que ja pateixen els efectes de la guerra.

Beneficis empresarials dels contractes militars

Als afores de Jerusalem les famílies seculars, amb membres a la guerra i pocs ingressos dels seus negocis, estan patint. Molts israelians de barris àrabs, els que més pateixen el pressupost de Netanyahu, diuen que no són benvinguts als seus llocs de treball. Uns quants quilòmetres enllà, però, les famílies jueves ultraortodoxes, exemptes del servei militar i que depenen dels subsidis del govern que Netanyahu vol ampliar, no han patit els efectes de la guerra.

L'impacte sobre la indústria tampoc afecta tothom igual. El sector tecnològic israelià resisteix. Algunes empreses fins i tot creuen que obtindran beneficis d'una nova ronda de contractes militars. Moltes altres han traslladat les seves operacions a l'estranger, cosa que atenua l'impacte de la pèrdua de treballadors. "La nostra productivitat ha augmentat", afirma Chen Bitan, de Cyberark, una de les empreses de ciberseguretat més importants d'Israel. "Vam dir als nostres empleats que la guerra la guanyaria l'economia", explica. La inversió en el sector tecnològic ha caigut a Israel, però la caiguda s'atribueix a una tendència global (també ha caigut la inversió a Europa) i no a la guerra.

La resta de l'economia, però, trontolla. La construcció està paralitzada. Les granges han perdut més de la meitat dels treballadors i les companyies lligades al turisme pateixen. Jerusalem va rebre al gener un 77% menys de turistes que l'any passat.

La recuperació econòmica pot allargar-se molt, en part perquè la guerra ha exacerbat alguns problemes que Israel ja arrossegava de fa temps. Un d'aquests problemes és la dependència que té l'economia dels treballadors palestins amb sous baixos. Els 200.000 treballadors de Cisjordània, un 5% de la força de treball d'Israel, no poden anar a la feina. Els van cancel·lar els permisos de treball després del 7 d'octubre. A les granges, a les fàbriques i a les obres d'Israel calen més treballadors.

El mercat del treball israelià ja està tens. Portar treballadors estrangers és lent i car, i la força de treball israeliana no és suficient. La meitat dels homes ultraortodoxos d'Israel, el grup que més ràpidament creix del país, es neguen a treballar per motius religiosos. I els que sí que decideixen treballar solen estar poc qualificats per la seva educació exclusivament religiosa. Els àrabs israelians, el segon grup amb la taxa de natalitat més alta, tampoc solen estar ben formats. A més, al gener va aprovar-se l'allargament del servei militar dels 32 als 36 mesos per als homes no ortodoxos, cosa que minva encara més la força de treball.

Els mercats semblen tenir fe. La inflació anual del país, un 3%, és més baixa que als Estats Units i s'espera que baixi fins a un 0,4% a finals d'any. Des de la guerra del Yom Kippur, Israel s'ha dotat d'un banc central amb objectius d'inflació i amb una marcada tendència agressiva. Després del 7 d'octubre, el banc central va gastar-se 30.000 milions de dòlars en reserves de divises per apuntalar el xéquel (i va reservar 170.000 milions de dòlars més). El xéquel gairebé no s'ha mogut des de llavors.