Israel ha deixat més de 100.000 palestins sense feina i els està substituint per estrangers

LondresDoble explotació i doble violació dels drets humans. Dels treballadors palestins que ara són marginats a Israel –tots amb permís de treball vàlid–i dels estrangers que els han substituït en el passat i que els poden substituir en més nombre en el futur. El govern de Benjamin Netanyahu no només està bombardejant Gaza i augmentant la pressió sobre Cisjordània, sinó que també està condemnant més de 100.000 persones, i els familiars que en depenen, a la pobresa i la desesperació. Perquè el Gabinet de Seguretat d'Israel ha prohibit que els treballadors palestins de Cisjordània puguin tornar als llocs de treball que tenien abans del 7 d'octubre.

La denúncia la fa Kav Laoved, una ONG israeliana que des de fa trenta anys vetlla pel compliment dels drets humans i laborals de tots els treballadors establerts al país, independentment de la religió, la nacionalitat, el gènere i fins i tot la situació legal. L'any passat Kav Laoved va atendre 3.000 persones, entre les quals molts palestins.

"La Sanaa no sap com alimentarà els seus fills o com pagarà el lloguer i el seu propietari amenaça de fer-la fora [de l'habitatge] a ella i la seva família", diu des de Tel-Aviv, en conversa telefònica amb l'ARA, Assia Ladizhinskaya, una de les investigadores de l'organització Kav Laoved. La Sanaa ha treballat a l'agricultura a Israel durant set anys, guanyant 37 euros al dia. Avui ja no pot trobar feina ni tan sols per 15, el salari diari dels treballadors del camp a Cisjordània. "Vivim en circumstàncies tràgiques, fins i tot catastròfiques", es queixa. "Tots els nostres somnis s'han trencat i els nostres malsons s'han fet realitat", explica la Sanaa, d'acord amb la traducció de les seves paraules que fa Assia Ladizhinskaya.

Un altre cas. El Wasim, un treballador de la construcció, ha començat a rebre trucades telefòniques del banc reclamant-li el pagament de les quotes mensuals del préstec pel cotxe que va comprar fa uns anys. Ni tan sols té diners per pagar la benzina. "Estic desesperat, fins i tot he intentat vendre verdures al carrer –diu, també a través de Ladizhinskaya–. Però l'ajuntament m'ha informat que està prohibit". Ni el Wasim ni la Sanaa no es poden permetre el luxe de comprar els medicaments necessaris per als seus pares, malalts.

"Estem profundament preocupats per la política d'Israel d'impedir que les persones que tenen permisos de treball vàlids emesos per l'estat tornin a treballar", diu Ladizhinskaya. D'acord amb l'Oficina Central d'Estadística de Palestina, 193.000 palestins van treballar a Israel i als assentaments a Cisjordània el 2022, el 57,3% dels quals a la construcció. Ara Israel no els vol, ni tampoc els 10.000 que fins al 7 d'octubre han treballat a l'agricultura. Necessita, doncs, portar-ne d'altres països. És un altre dels efectes de la guerra: la substitució d'aquesta població palestina treballadora. Una substitució que s'havia iniciat tímidament a partir de la Primera Intifada (1987) i que ha anat prenent cos progressivament.

Perquè malgrat que Israel és un exemple de tecnificació en les feines del camp –ús de drons per collir pomes, pol·linització intel·ligent, tota mena de solucions digitals i el reg per degoteig des de fa ja cinc dècades– el taló d'Aquil·les que la guerra de Gaza ha posat en evidència és que el país encara necessita una gran força de treball manual per dur-les a terme. A més d'uns 10.000 palestins, la gran majoria dels treballadors agrícoles són tailandesos. No pas per atzar en l'atac de Hamàs del 7 d'octubre en van ser assassinats 39, i 32 van ser segrestats. D'aquests, fins ara, 23 han sigut alliberats i 9 segueixen presoners.

Amb el turisme enfonsat, les dues activitats econòmiques més necessitades de mà d'obra a hores d'ara a Israel són les que fan la Sanaa i el Wasim: l'agricultura i la construcció. A primers de desembre el ministeri d'Agricultura va informar que al sector li calen entre 30.000 i 40.000 treballadors. Un mes abans, l'1 de novembre, l'Associació de Constructors d'Israel va anunciar que esperava portar fins a 100.000 persones de l'Índia per substituir els palestins, vetats a la feina des del 7 d'octubre. L'Índia s'ha mostrat oberta a l'acord, però assegura que si s'adopta seria una iniciativa sota conveni i a llarg termini. Ja n'hi ha un precedent: l'acord establert el maig d'aquest 2023 perquè 42.000 ciutadans indis emigrin progressivament a Israel per treballar a la construcció.

Problema estructural

D'acord amb dades del ministeri de Treball israelià, al juliol hi havia al país quasi 120.000 estrangers legalment establerts i més de 25.000 sensepapers fent feines al sector serveis –hostaleria i turisme–, la construcció, l'agricultura, l'atenció a la gent gran i les feines domèstiques. Pel que fa a l'agricultura de forma específica, la xifra és d'entre 22.000 i 24.600 amb permís. Les autoritats hi destaquen també la presència de 7.500 amb el visat caducat.

"El sector de l'agricultura a Israel té seriosos problemes. L'edat mitjana dels israelians que hi treballen és de 60 anys i les noves generacions no s'hi volen dedicar, perquè s'estimen més treballar en alta tecnologia. Ningú no vol estar-se deu hores al camp, sol. És una feina molt poc atractiva, i les condicions no són gaire bones", comenta també Assia Ladizhinskaya.

Els palestins no són volguts, els israelians no volen treballar en determinats sectors i bona part dels estrangers que es dedicaven a l'agricultura –uns 10.000 tailandesos– han marxat des de l'inici de la guerra. I els abusos s'han multiplicat per impedir més èxode. Kav Laoved s'ha vist desbordada de missatges de denúncia d'estrangers que treballaven al camp.

Ladizhinskaya parla d'un parell de casos, però en té molts més testimonis, i molt similars. En el primer, relata, el denunciant feia la següent pregunta i formulava una queixa: "Fa quatre anys que treballo aquí a Israel. Vull marxar. ¿Tinc dret als meus drets laborals i a compensacions? El meu empresari diu que només em pagaran quan torni a Tailàndia". En el segon cas que Ladizhinskaya posa d'exemple, el treballador deia: "Vull marxar del país, però el meu empresari es nega a tornar-me el passaport. Sisplau, ajudeu-me a ser evacuat. El meu empresari no em deixa marxar".

Per la seva banda, Nick McGeehan, de l'organització FairSquare, que investiga abusos de drets humans arreu del món, comenta per correu electrònic des de França que "una situació com aquesta [la guerra actual] és una tempesta perfecta". "Israel –assegura– busca desesperadament treballadors i els vol aconseguir barats. I hi haurà països que no els importarà enviar-hi els seus sense fer cap pregunta". Posa com a exemple de potencials situacions d'abusos –i un cop més, de marginació i substitució dels palestins– el sector de la construcció i les intencions, abans esmentades, de l'Associació de Constructors d'Israel.

Hi ha països, però, que no paren atenció als efectes perversos que té aquesta política. Kènia va informar fa pocs dies que ha arribat a un acord amb Israel per enviar 1.500 treballadors per treballar al camp. Un anunci que arribava gairebé dues setmanes després que Malawi enviés 221 joves a treballar a les granges israelianes. Israel ha girat la vista cap a l'Àfrica i l'Índia per cobrir els buits generats arran de la guerra. Uganda i Tanzània també estan en el punt de mira per captar mà d'obra.

Els empresaris israelians "hi veuen un guany, ja que aquests treballadors arriben per un temps limitat, reben el salari mínim i els seus allotjaments són bastant més barats i, a més, treballant jornades més llargues", conclou Ladizhinskaya.