Israel busca nous amics
Israel no és a Europa, però els seus cantants poden provar sort al Festival d’Eurovisió i fins i tot arribar a guanyar-lo. Primer ho va aconseguir Izhar Cohen amb aquella peça musical que encara ens ressona com un trepant al cervell: A-ba-ni-bi. Eren els anys setanta i els seus artistes -això diuen- sortien a l’escenari amb armilles antibales. El grup Milk & Honey també va arribar al primer lloc amb aquella melodia ensucrada anomenada Hallellujah i a finals del segle XXI va triomfar la cantant transsexual Dana Internacional. La imatge de l’artista cavalcant sobre una enorme banana és difícil d’oblidar.
La lliga de futbol d’Israel està inscrita a la UEFA i el Maccabi de Tel Aviv és considerat un dels equips de bàsquet més prestigiosos... d’Europa. El seu palmarès ho acredita: 6 Eurolligues (el Barça només en té dues). Tot perfecte, excepte un petit detall: Israel no pertany, ni de bon tros, al continent europeu.
La rivalitat amb els països veïns, l’ànima centreeuropea de molts dels seus habitants i els vincles econòmics i polítics amb els Estats Units han creat, al llarg de dècades, una sensació de desubicació geogràfica en bona part de la societat israeliana, una desubicació -val a dir- en la qual han sabut viure còmodament. El seu govern, però, comença a ser conscient que el Pròxim Orient no és un concepte sinó una realitat política i geogràfica de la qual Israel no es podrà deslligar mai. Els jueus mai no havien mirat tant -i amb tan bons ulls- cap als seus veïns com fins ara.
L’administració Obama ha aconseguit el que fins fa poc semblava impossible: la reconciliació entre l’Aràbia Saudita i Israel. L’acostament dels Estats Units a l’Iran xiïta i la possibilitat que la República Islàmica es doti d’un programa nuclear industrial inquieta Israel i pertorba encara més les monarquies del Golf.
Netanyahu es comença a malfiar de Washington: 58 diputats demòcrates van boicotejar el seu discurs davant del Congrés i la Casa Blanca es va negar a rebre’l. La classe política nord-americana -amb matisos- està a favor d’aixecar les sancions a l’Iran i alguns sectors del Partit Demòcrata fins i tot defensen -quina ironia- que ara les sancions s’apliquin contra Israel.
Per això Netanyahu busca nous aliats i els busca a prop de casa. En l’última dècada el comerç entre Israel i els sis membres del Consell de Cooperació del Golf ha crescut un 300%. Credit Suisse ha creat un fons de crèdit emergent que està dirigit per Qatar, un grup econòmic saudita i el IDB Holdings Israel. La companyia naviliera israeliana ZIM és des de fa poc l’encarregada de la seguretat del port de Dubai i la cadena Al-Jazira ha suavitzat les crítiques contra l’Estat d’Israel. Una de les joies que van descobrir els cables secrets publicats per Wikileaks és l’acord entre el govern hebreu i la monarquia sunnita perquè els caçabombarders israelians poguessin repostar en l’espai aeri saudita en cas d’atac a l’Iran.
En la cimera de Camp David, fa poques setmanes, els estats del Golf van organitzat el seu propi boicot contra el govern nord-americà. Quatre dels caps d’estat convidats ni tan sols es van molestar a reunir-se amb Obama, cosa que confirma la bretxa que s’ha obert entre la Casa Blanca i els seus antics aliats àrabs... i de passada li van pagar amb la mateixa moneda el menyspreu que el cap de la Casa Blanca havia fet al seu nou amic: Israel.
