Elisabet II va vetar lleis per amagar la dimensió d'una fortuna multimilionària
Un privilegi arcà atorga a la monarca el poder d'encotillar la democràcia britànica
londresLa democràcia britànica no és tan exemplar com sembla. Ni tampoc la separació de poders entre les diferents institucions de l’estat és tan estricta com es creu. I la monarquia, en principi aliena als afers del Parlament i a l’elaboració de les lleis, té un paper més important del que es pressuposa a l’hora d’intervenir per afavorir els seus propis interessos. El resultat és una cotilla en la vida política del Regne Unit.
Tot plegat es desprèn d’una investigació als Arxius Nacionals del diari The Guardian, que ha demostrat la ingerència del palau de Buckingham els anys 70 en l’elaboració de tot un seguit de lleis que, si haguessin tirat endavant intactes, haurien posat al descobert la multimilionària fortuna de la reina Elisabet II.
La investigació periodística suggereix que ho va poder fer gràcies a la utilització d’un procediment arcà –el consentiment reial– amb el qual va poder pressionar el govern perquè canviés un seguit de projectes de lleis. Durant dècades, la fortuna personal de la reina va romandre del tot amagada a la societat britànica gràcies a aquesta intervenció i a aquest mecanisme constitucional predemocràtic.
No és clar quan aquesta eina –el consentiment del monarca o la monarca– es va utilitzar per primera vegada. Però hi ha proves que en una data ja tan llunyana com el 1728 es va invocar en relació amb el dret marítim, quan el rei Jordi II va autoritzar el Parlament a debatre sobre la supressió de la llei de pirateria.
Però no cal remuntar-se fins a tres segles enrere per tenir constància de la utilització del que a la pràctica és un poder de veto de la monarquia sobre les lleis que fan els diputats de la Cambra dels Comuns.
L'articulat que sancionava el pacte del post-Brexit entre la Unió Europea i el Regne Unit i un projecte de llei de reforma de la propietat agrària han sigut dos dels exemples més recents de com la monarquia té capacitat de dir-hi la seva en els afers estrictament polítics.
El 6 de gener del 2020 un alt funcionari de l’administració britànica va enviar al principal ajudant de la reina, Sir Edward Young, una carta en què demanava “el consentiment [de sa majestat] sobre les mesures incloses en el projecte de llei d’agricultura”. La raó és que hi conté propostes que, depenent del desplegament de futures polítiques agrícoles, podrien afectar els interessos de la Corona. En els onze mesos següents, els servidors públics del ministeri de Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals van enviar tres cartes més al palau de Buckingham, l'última el 3 de novembre.
Són dos exemples recents. En principi, la tradició del consentiment reial s’aplica a dues categories de lleis. Les primeres són les que afecten els poders fonamentals de l’estat, coneguts com a prerrogativa reial, com ara la capacitat de declarar la guerra o de conduir la política exterior. Formalment, aquests poders corresponen al monarca, tot i que a la pràctica els exerceix el govern.
La segona categoria de lleis afectades pel consentiment reial –i és la més conflictiva– són les que afecten els ingressos, els béns o els interessos de la Corona, referits principalment a les propietats històriques –el ducat de Lancaster en el cas de la reina– i les propietats del príncep hereu al tron i primer fill del o la monarca, el ducat de Cornualla, ara mateix, el príncep Carles d’Anglaterra.
Les lleis són enviades als advocats privats de sa majestat, la firma Farrer & Co, i tenen dues setmanes per fer-ne l’escrutini. Independentment de les vegades que la monarca hagi pogut fer servir aquest mecanisme, molts constitucionalistes consideren que el mecanisme és injustificables des del punt de vista democràtic. Així ho van exposar en una comissió al Parlament el 2014. No s'ha fet cap canvi des d'aleshores. I és ara que s’ha sabut com la reina el va fer servir els anys 70.