Irlanda enfila el final del debat per obrir la porta a l’avortament

Londres / Derry“Ser catòlic no suposa ser contrari a l’avortament.” És un dels molts eslògans que l’associació Alliance for Choice (A4Ch) ha repartit arreu les últimes setmanes, tant al sud de l’Illa Maragda, a la república d’Irlanda, com al nord, a l’Ulster, com una part més de l’esforç de mobilització per afavorir la despenalització. Un esforç que, en qualsevol cas, si més no de moment, només tindria efectes legals a la República, sempre que els partidaris d’aquesta opció guanyin el referèndum sobre la qüestió que tindrà lloc divendres vinent.

En cas de victòria, però, és innegable i quasi inevitable que “a mig termini hi hagi un efecte contagi al nord”, diu a l’ARA la diputada laborista pel districte londinenc de Waltham Forest Stella Creasy.

L’Ulster és l’única part del Regne Unit on l’avortament encara és perseguit amb penes que poden arribar fins a la cadena perpètua. A la resta del país, i des del 1967, la intervenció és legal durant les vint-i-quatre primeres setmanes de gestació. Stella Creasy s’ha significat els últims mesos per demanar l’equiparació de drets per a les nord-irlandeses.

Atesa la situació, no és estrany, doncs, que a Belfast, la capital de la província, el passat 8 de març es celebrés una molt nodrida manifestació a favor del dret a escollir i la despenalització de la interrupció voluntària de l’embaràs.

Època victoriana

“Som al segle XXI, però si parlem d’avortament aquí o al sud és com si fóssim a l’època victoriana”, deia a l’ARA fa unes setmanes Danielle Roberts, una de les portaveus i activistes d’A4Ch, una organització que des del 1996 fa campanya per legalitzar l’avortament a tota l’illa d’Irlanda. Roberts, de 37 anys, activa sindicalista des de ben jove, també defensa altres drets bàsics dels treballadors amb la seva pertinença al Derry Trades Union Council, l’òrgan que aplega diferents organitzacions sindicals de la quarta ciutat irlandesa, la segona del nord.

“Sense el dret a la vida, la resta de drets no tenen cap sentit”, oposa com a eslògan de combat l’entitat Prolife (Provida), que aquests dies, i des que a finals de març es va convocar el referèndum a Irlanda, també fa propaganda intensiva arreu per continuar amb la prohibició. El que legalment és, d’acord amb l’esmena vuitena de la Constitució aprovada l’any 1983, la preservació del “dret a la vida dels fetus, que s’ha de protegir llevat que es posi en risc la vida de la mare”.

Però com ja s’ha apuntat, divendres vinent la situació pot experimentar un gir de 180 graus. El 25 de maig, els 3,3 milions d’habitants de la República decidiran en referèndum si suprimeixen l’esmentada vuitena esmena i obren així la porta a l’avortament.

Un dels països del món amb una moral catòlica més rígida -i amb una Església molt influent en pràcticament tots els àmbits de la societat fins fa poc menys de dues dècades- completaria el canvi social que ja es va posar de manifest el 2015, quan també en referèndum -celebrat el 22 de maig- es va aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe. Un canvi social que exemplifica millor que ningú l’actual primer ministre, Leo Varadkar. És homosexual i, encara que no està casat, viu en parella amb el seu company, el metge Matthew Barrett. Mai se n’ha amagat, un fet que li ha donat prou rèdit des del punt de vista de la popularitat entre l’opinió pública.

Ni en cas de violació ni incest

Si, com indiquen totes les enquestes, els irlandesos envien a la paperera de la història la vuitena esmena, el pas següent serà iniciar el debat legislatiu per concretar els terminis de la llei que per fi reguli l’avortament. Varadkar s’ha inclinat per començar amb una llei que ho permeti fins a les dotze primeres setmanes de gestació.

Ara per ara, tant a Irlanda com a l’Ulster l’avortament és il·legal fins i tot en el cas que l’embaràs sigui el resultat d’una violació o d’una relació incestuosa (gairebé sempre conseqüència d’una violació), o que el fetus presenti danys irreversibles.

Sigui com sigui, el cert és que al sud i al nord de l’illa l’avortament és una realitat. Dades del departament de Sanitat del Regne Unit indiquen que, des del 1970 i fins al 2016, 168.705 dones amb adreça registrada a la República han viatjat a l’altra banda del mar d’Irlanda per sotmetre’s a un avortament. La dada és rellevant, perquè no va ser fins a la reforma constitucional del 1992, que matisava la vuitena esmena del 1983, que les irlandeses van poder viatjar legalment a l’estranger per fer-ho sense córrer el risc que les denunciessin si es descobria.

El viatge de l’Ulster a Anglaterra, Gal·les o Escòcia per interrompre l’embaràs també ha sigut habitual. Danielle Roberts esmenta algunes xifres recents. “D’acord amb les lleis de la província, l’any passat només van poder avortar aquí [al nord] legalment tretze dones. En canvi, tenim constància que van ser 724 les que van volar a Anglaterra per fer-ho. I el 2015, només a la popular web WomenonWeb.org, 1.438 dones van comprar píndoles per avortar. Si al sud, com esperem, guanya el sí i s’aprova una llei de terminis, al nord hauran d’acabar legislant per a nosaltres”.

Mentre això no arriba, la ja esmentada diputada pel districte londinenc de Waltham Forest, Stella Creasy, ha promogut diverses iniciatives legislatives perquè les residents a Irlanda del Nord tinguin accés gratuït, a través del Sistema Públic de Salut (NHS), als mateixos serveis de què gaudeixen la resta de ciutadanes residents en altres llocs del Regne Unit.

Fruit de la seva iniciativa, des del juny de l’any passat els costos dels serveis són coberts per la seguretat social. “Les nord-irlandeses, però, encara han de fer front a les despeses del viatge fins a una clínica de Londres o de qualsevol altra ciutat del país. La discriminació continua per un sistema que és cruel, inhumà i degradant”, recordava Creasy la setmana passada a l’ARA, al seu despatx del Partit Laborista, a Orford Road, al barri de Walthamstow, al nord-est de Londres.

Més encara. El 9 de maig va tornar a la càrrega i va plantejar una pregunta sobre la qüestió a la ministra per a Irlanda del Nord del govern de Theresa May, Karen Bradley. Creasy li va demanar si davant de la manca de govern autònom a l’Ulster des de fa més d’un any, i de la flagrant discriminació que les dones hi pateixen, el seu departament faria extensiva la llei que impera a la resta del Regne Unit.

La resposta de Bradley va ser de manual: “No seria just que el govern legislés en un afer que és competència d’Irlanda del Nord”. Una forma d’evitar-se problemes, perquè si Londres ho fes, el Partit Democràtic Unionista (DUP), que dona suport a May i que és ultraconservador en matèria social i encara més ultrareligiós, posaria el crit al cel.

Al sud, les dones intueixen el final del túnel. Al nord, no. “Però és qüestió de temps”, diu Creasy.

Quinze setmanes

d’embaràs i tortura

Danielle Roberts encara s’esgarrifa en recordar el cas d’una companya, Ashleigh Topley, que ara és una activa militant d’Alliance for Choice de la ciutat nord-irlandesa de Portadown, a 47 quilòmetres al sud de Belfast.

El 2013, amb 27 anys, després de quatre mesos i mig de gestació, en una revisió rutinària el metge la va informar que la seva criatura no sobreviuria fora de l’úter. Les extremitats del fetus no creixien adequadament i això el condemnava. Com que vivia a Irlanda del Nord, Ashleigh Topley no podia fer-hi res. La llei l’obligava a complir tot el termini de gestació o bé a enfrontar-se a possibles conseqüències legals si avortava i era denunciada pel mateix metge que l’atenia.

“Van ser quinze setmanes de tortura”, recorda Roberts, que recull les paraules de la seva col·lega, protagonista d’un cas molt famós a l’Ulster perquè posava en evidència la crueltat del sistema. En efecte, Ashleigh va finalitzar la gestació i el bebè va morir immediatament després del part. Des d’aleshores que lluita amb Alliance for Choice per canviar la llei.