L’Iraq ja no vol soldats nord-americans

BarcelonaEl règim iranià ha frenat l’escalada militar amb els Estats Units per l’assassinat selectiu del líder de la guàrdia revolucionària, Qassem Soleimani, però sap que la revenja es cuina a foc lent. Formalment, Teheran ha venjat el seu general estrella amb un atac contra soldats nord-americans a l’Iraq, del qual va advertir prèviament el govern de Bagdad per evitar baixes. Unes hores més tard el líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei, avisava: “Aquestes accions militars no són suficients. El que compta és que s’acabi la corrupta presència d’Amèrica a la regió”. I és que si l’Iran no es pot permetre una guerra oberta contra la primera potència militar del món, sí que és conscient del poder que té per erosionar els interessos de Washington a la regió.

I, políticament, l’Iran ja s’ha apuntat una victòria important: el Parlament de Bagdad ha votat (per unanimitat dels 170 diputats presents -gairebé tots xiïtes-, d’un total de 328) una resolució que exigeix la retirada de les tropes nord-americanes del país. El fracàs dels EUA es podria resumir així: envaeixes un país, n’enderroques el règim i poses al poder una facció rival a canvi que et garanteixi l’accés al petroli, i després d’invertir-hi bilions de dòlars i de deixar-hi desenes de milers de morts (inclosos 5.000 joves nord-americans), aquest país demana que te’n vagis.

Tot i que la resolució del Parlament no és vinculant i que tampoc estableix una data límit, el secretari d’Estat Mike Pompeo va haver de declarar divendres que no volien marxar de l’Iraq quan el primer ministre iraquià en funcions, Adil Abdul-Mahdi, li va trucar per comunicar-li que s’obria una taula per negociar la retirada nord-americana. En unes quantes ciutats iraquianes, desenes de milers de joves es manifestaven el mateix divendres contra la corrupció i la ingerència dels Estats Units i de l’Iran.

En la forta crisi política que viu l’Iraq, amb un govern en funcions sense respostes davant una onada de protestes populars i del tot dependent de Teheran, “la presència de les tropes nord-americanes s’ha convertit en un tema de polarització que pot paralitzar encara més el sistema polític i la limitada capacitat d’actuació del primer ministre Mahdi”, apunta Heiko Wimmen de Crisis Group.

De Bush a Trump

Amb la invasió de l’Iraq ordenada per George W. Bush, els Estats Units hi van arribar a tenir gairebé 160.000 soldats. Washington va ordenar la dissolució de l’exèrcit i del partit Baas de Saddam Hussein. I l’Iran no va desaprofitar l’ocasió d’omplir el buit. Els partits proiranians van ser els grans beneficiats de l’establiment d’un règim de tipus sectari que beneficiava els xiïtes, marginats sota l’anterior règim. L’Iran guanyava un fort pes polític al país que havia sigut el seu arxienemic.

A partir del 2010 les tropes dels EUA a l’Iraq es van reduir dràsticament quan Barack Obama, complint una promesa electoral, va donar per acabada la missió de combat. Al-Qaida havia sigut derrotada militarment, però la política sectària del govern de Bagdad contra la comunitat sunnita li va permetre renéixer amb la nova marca d’Estat Islàmic. L’organització d’Abu Bakr al-Baghdadi va ocupar el 2014 Mossul, la tercera ciutat de l’Iraq, davant la incapacitat o la passivitat de les forces de seguretat iraquianes. Aleshores l’executiu de Bagdad va demanar ajuda a Washington, que va organitzar una coalició per tornar a enfangar-se a l’Iraq. El que ha fet ara el Parlament és instar el govern iraquià a suspendre aquest acord. Davant la desbandada de l’exèrcit iraquià, les milícies xiïtes van organitzar les forces de “mobilització popular”, sota l’òrbita de la Guàrdia Revolucionària iraniana i de Soleimani. Sobre el terreny, Obama els va donar cobertura aèria en el combat contra els jihadistes.

Donald Trump va heretar aquesta situació: els Estats Units intervenien a l’Iraq des de l’aire, controlant-ne només algunes bases, mentre que l’Iran obtenia el control efectiu del país. I és contra aquesta dominació iraniana, que empara la corrupció generalitzada i el sectarisme del govern de Bagdad, que va esclatar l’octubre passat l’aixecament popular protagonitzat pel jovent iraquià. Per primer cop en moltes dècades, una població majoritàriament xiïta es manifestava contra un govern xiïta i contra l’Iran. I a un preu molt alt: 500 morts i 19.000 ferits, segons l’ONU. Però l’execució de Soleimani ho va capgirar tot, perquè ara els crítics amb l’Iran seran acusats fàcilment de col·laborar amb l’imperialisme.

Lurdes Vidal, cap de l’àrea del món àrab de l’IEMed, conclou: “L’Iraq s’ha convertit en el lloc on l’Iran i els Estats Units es poden veure les cares, de manera que ara sembla que les tropes nord-americanes, en comptes de protegir-te, et porten el perill a casa”.