OBSERVATORI
Internacional11/07/2020

L’Iraq, entre l’exili i la mort

Mónica García Prieto
i Mónica García Prieto

Per a molts amics i seguidors, Hixam al-Haiximi era un màrtir vivent. La seva decisió de quedar-se a l’Iraq malgrat múltiples amenaces, sumada al seu enèrgic discurs en contra de les milícies i a favor de la recuperació del control de país, abans ocupat pels nord-americans i avui pels iranians, el convertien en un objectiu. La condemna li va arribar a la tardor, quan l’aixecament a la plaça Tahrir va aplegar iraquians de tota secta i condició en contra de la vastíssima ingerència de Teheran, que ha fet del poderós Iraq una simple província dels aiatol·làs. La seva encesa defensa de les protestes i el seu discurs a favor del desmantellament de les milícies, dirigides pels polítics que controlen l’Iraq, molestaven massa.

Inscriu-te a la newsletter Breu discussió amb una corresponsalEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Durant anys va ser una de les veus més sòlides de l’Iraq. Un dels seus millors amics, l’analista Raed al-Hamed, explica que va conèixer Al-Haiximi el 2005, dos anys després que sortís de la presó on l’havia tancat Saddam Hussein. Durant la invasió va ser detingut pels nord-americans i empresonat a Camp Bucca. Un cop en llibertat, es va refugiar a Damasc, però el règim de Baixar al-Assad també el va arrestar després de pagar 3.000 dòlars, recorda Al-Hamed, i va tornar a l’Iraq com a assessor polític.

Cargando
No hay anuncios

La seva especialitat era l’Estat Islàmic de l’Iraq i Al-Qaida, però la caiguda del califat a l’Iraq el va acostar a Haixd al-Xaabi, les Forces de Mobilització Popular, una amalgama de milícies xiïtes proiranianes que van combatre per aixafar els jihadistes del Daeix. A mesura que aquests es van girar contra la població civil el 2017, durant les protestes cíviques d’octubre, l’opinió d’Al-Haiximi va canviar radicalment.

Demandes de justícia

Al-Haiximi va plantejar la necessitat de portar les milícies davant la justícia i d’integrar els seus membres en el sistema de seguretat iraquià com a forces nacionals i no sectàries. L’Iraq no és una democràcia, ni una dictadura, és més aviat un regne de taifes on desenes de milícies finançades per països veïns imposen la seva llei a foc. El primer ministre, Mustafà al-Kadhimi, intenta frenar els grups armats sense èxit: el poder de les milícies supera amb escreix el de les forces regulars iraquianes.

Cargando
No hay anuncios

Els amics d’Al-Haiximi expliquen que aquest, un dels experts més valorats i membre del Consell Assessor Iraquià, portava temps valorant traslladar-se a una destinació més segura, com Turquia o Irbil, temorós de perdre dona i fills en un atemptat. La pandèmia va frustrar els seus plans. Als seus executors no els va frenar el virus. El van tirotejar a boca de canó el 2 de juliol, a Bagdad, en un assassinat amb múltiples interpretacions. Ningú dubta que l’autoria correspon a Kataeb Hezbol·lah, un dels grups armats afins a l’Iran.

“És un triple missatge”, explica en Sali, de 24 anys i participant en les manifestacions, en conversa telefònica des de Bagdad. “El primer va destinat als intel·lectuals, perquè deixin de parlar a favor de les protestes. El segon, al primer ministre, perquè sàpiga el que li espera si intenta desmantellar les milícies. El tercer va per a nosaltres i ve a dir que si persistim ens espera el mateix destí que a ell”, diu amb tristesa. “Amb Al-Haiximi perdem l’esperança que l’Iraq deixi de ser un país governat per milícies. Per a nosaltres vol dir que el destí dels iraquians només té dues sortides: l’exili o la mort”.