La crisi amb l’Iran, patata calenta per al pròxim ‘premier’ britànic

LondresLa crisi entre el Regne Unit i l’Iran a causa de la retenció, divendres al vespre, del petrolier de bandera britànica Stena Impero per part de la marina de la Guàrdia Revolucionària en aigües de l’estret d’Ormuz, ha provocat l’últim maldecap del govern de Theresa May a falta de vint-i-quatre hores perquè es conegui oficialment el nom del seu successor i de quaranta-vuit perquè l’escollit entri a Downing Street.

L’Iran i no el Brexit, doncs, serà la crisi més urgent a què un dels dos candidats a substituir May, o bé Boris Johnson o bé Jeremy Hunt, haurà de fer front de forma immediata.

Mentrestant, Jeremy Hunt, encara ministre d’Exteriors -que podria mantenir-se en el càrrec si es confirmen els pronòstics i Johnson surt victoriós de la carrera electoral dels tories -, compareixerà aquest migdia al Parlament de Westminster per anunciar un paquet de sancions contra l’Iran: presumiblement la congelació de béns del país en territori britànic i la participació de vaixells de la Royal Navy en una flota conjunta amb l’objectiu de mantenir obertes les aigües d’Ormuz.

Aquestes iniciatives de l’encara govern May, però, no han evitat les crítiques al que s’ha vist com la passivitat de l’executiu a l’hora de defensar els interessos britànics. En especial des que a principis de juliol va ser interceptat en aigües de l’estret de Gibraltar el petrolier -en aquest cas de bandera iraniana- Grace 1, que presumptament transportava cru cap a Síria, cosa que constituiria una violació de les sancions imposades per la Unió Europea (UE) al règim de Damasc.

Des de llavors, la més que probable resposta de Teheran hauria d’haver posat sobre avís el govern britànic perquè prengués les mesures necessàries de protecció. Així ho afirmava ahir l’ex primer almirall de la Royal Navy Alan West en un article que va publicar a The Observer, en què advertia també de la manca d’efectius navals suficients a la zona per poder garantir la seguretat dels vaixells britànics que travessen Ormuz.

West, finalment, també recordava que “sigui qui sigui el nou primer ministre, haurà de fer front a aquesta gran crisi internacional de seguida que prengui possessió”. “La situació no es pot ignorar pel Brexit”, insistia.

Un altre militar que també s’ha sumat a les crítiques ha sigut el general David Richards, ex màxim responsable de l’exèrcit de terra, quan va assegurar, en una entrevista amb The Daily Telegraph, que “la flota britànica és massa petita per tenir cap efectivitat” a la zona, i que la responsabilitat última és dels successius governs, que “han reduït” la capacitat militar del Regne Unit rebaixant les inversions en defensa.

A aquests comentaris es va afegir també ahir l’exlíder conservador Iain Duncan Smith, que dona suport a Boris Johnson en la cursa pel lideratge tory, quan va assegurar, en una entrevista amb la BBC, que la retenció del vaixell “és un gran fracàs per al govern del Regne Unit, que haurà de respondre molt ràpidament d’aquest càrrec”. Duncan Smith, però, oblidava que tant les retallades en matèria militar com la distracció del Brexit han sigut decisions conscients dels dos últims primers ministres conservadors.

En mans de Washington

En mans de Washington

La crisi amb l’Iran arriba en un moment clau per al Regne Unit i per a les aspiracions dels conservadors brexiters, que esperen sortir de la Unió Europea el pròxim 31 d’octubre. Si com apunten totes les enquestes el futur primer ministre és Boris Johnson, la retenció del petrolier i la necessitat de protegir millor els interessos britànics el pot fer acostar-se encara molt més a Washington del que ja farà de mena.

El president dels Estats Units, Donald Trump, va abandonar el maig del 2018 l’acord nuclear que l’Iran havia establert amb la comunitat internacional, i que també havia estat subscrit per l’anterior president nord-americà, Barack Obama. La decisió de Trump és a l’origen de l’actual escalada de tensió, que des de la UE s’ha volgut apaivagar en la mesura del possible. Enmig del procés del Brexit, però, si Brussel·les no escolta els precs que aviat li arribaran de Londres per modificar l’acord de divorci, una altra forma de pressió del futur premier pot ser retirar-se també de l’acord amb Iran.

Johnson, que serà gairebé amb total seguretat el nou primer ministre, no tindrà gens fàcil l’aterratge. No només per les turbulències internacionals sinó, també, per la pròpia situació interna dels conservadors. Ahir, el fins ara ministre del Tresor, Philip Hammond, va anunciar la seva dimissió immediata si Johnson era l’escollit. Una dimissió que evitaria, però, el cessament. Altres ministres podrien optar per la mateixa sortida.