L’Iran es retira de part de l’acord nuclear per les sancions dels EUA

BarcelonaL’Iran va dir prou ahir i va anunciar que es retirava parcialment de l’acord nuclear signat el 2015 amb les principals potències mundials. Després de la retirada dels Estats Units del pacte, anunciada per Donald Trump feia tot just un any -el 8 de maig del 2018-, i la reintroducció de sancions al govern iranià que han danyat enormement l’economia del país, el president Hassan Rouhani va anunciar per televisió aquesta retirada parcial i va donar a les potències mundials un termini de 60 dies perquè aconsegueixin contrarestar l’efecte de les sancions nord-americanes. En cas contrari, el país començarà a enriquir urani per sobre dels nivells que li permetia l’acord nuclear, que es va forjar per tractar d’impedir que l’Iran pogués desenvolupar armes nuclears.

Després de l’escalada de tensió iniciada per Trump fa un any i culminada fa només dos dies amb l’enviament al golf Pèrsic d’un portaavions i uns quants bombarders nord-americans, Rouhani clavava ahir un cop de puny a la taula, però amb la precaució d’evitar un incompliment formal del pacte nuclear, perquè la retirada de certs compromisos concrets era una possibilitat prevista en el text.

Decisió inevitable

Des d’avui, l’Iran se saltarà el límit màxim de 300 quilograms d’urani enriquit i 130 tones d’aigua pesant que l’acord li permetia emmagatzemar al país. L’exportació d’aquests materials ha permès fins ara a Teheran complir aquest límit, segons les verificacions de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA), però la setmana passada els EUA van anunciar que sancionarien tots els països que compressin aquests materials a l’Iran, i per això la decisió de Rouhani de saltar-se el límit era en certa manera inevitable.

El Pla General Conjunt d’Acció (JCPOA, sigles en anglès), signat el 2015 pels EUA, l’Iran, el Regne Unit, França, Alemanya, Rússia i la Xina, prohibia també a Teheran enriquir urani per sobre del 3,67% durant 15 anys, una limitació que Rouhani va anunciar que se saltaria a partir del juliol si les potències que encara donen suport al JCPOA no troben una forma de protegir els sectors financer i petrolier iranians de les sancions nord-americanes. Per a finalitats energètiques pacífiques, l’urani només requereix d’una qualitat de fins al 5%, mentre que per alimentar una arma nuclear la seva puresa ha de superar el 90%.

Rouhani també va anunciar que, si les sancions nord-americanes continuen dessagnant la seva economia, d’aquí a dos mesos l’Iran reconstruirà el reactor d’Arak, una instal·lació de recerca d’aigua pesant que el JCPOA va forçar a desmantellar per evitar que s’hi produís plutoni.

“Si es compleixen les amenaces, la resta de potències de l’acord hauran d’actuar perquè llavors l’Iran sí que estarà incomplint l’acord i li hauran de tornar a imposar sancions”, explica Eduard Soler, investigador del Cidob. Però per a la Unió Europea és prioritari mantenir en vigor el JCPOA i fa temps que treballa per aconseguir un mecanisme que permeti a les seves empreses fer negocis amb l’Iran malgrat les sancions dels Estats Units. Però aquestes fórmules “no han tingut èxit fins ara i no són prou sòlides per donar garanties a les empreses”, comenta Irene Martínez, investigadora sobre l’Àsia de Blanquerna-Ramon Llull. Martínez creu que el missatge de Rouhani anava destinat sobretot a la UE i a la Xina perquè li facin costat en l’enfrontament amb els EUA, aprofitant el mal moment que passen les relacions entre Washington i Pequín per la guerra comercial. “La Xina mai ha deixat clara oficialment quina era la seva relació amb l’Iran i és difícil dir fins a quin punt li donarà suport”, tot i que en el passat s’ha nodrit dels recursos naturals iranians a canvi d’inversions en infraestructures al país, explica la investigadora.

Però els experts admeten que el moviment de Rouhani també busca tranquil·litzar el públic domèstic, amb una població que ha resultat enormement perjudicada per la inflació derivada de les sancions nord-americanes. Les pressions inflacionistes sobre l’economia iraniana en ple inici del Ramadà estan complicant la compra de xai a bona part de la població, una altra mostra, apunta Martínez, de la necessitat de Rouhani de fer aquest gest de força, però sense estripar del tot les cartes.

Lluites de poder internes

En aquest context, Soler destaca que cal tenir molt en compte les “lluites de poder internes al país, entre els sectors reformistes que havien fet una defensa molt forta del JCPOA i els més conservadors, que els acusen de ser massa tous i insisteixen que l’aposta multilateral no funciona”.

Sigui com sigui, amb l’amenaça nuclear de nou a l’horitzó, i davant d’uns Estats Units completament alineats amb les posicions més extremes del govern israelià de Benjamin Netanyahu -que veu en l’Iran un clar enemic a batre-, la tensió torna a elevar-se i el risc que l’escalada derivi en un conflicte obert torna a planar sobre el tauler del Pròxim Orient. “El risc existeix, i ha augmentat amb el factor Trump, que té una posició molt ideològica [contra l’Iran] influïda pels sectors més falcons que representa John Bolton [el seu assessor de seguretat], i amb el factor Netanyahu, i també per les lluites de poder internes a l’Iran o el paper de l’Aràbia Saudita”, admet Eduard Soler. Una situació d’olla a pressió que complica encara més la regió. “No crec que s’escali fins a un punt de no retorn; s’ho pensaran bastant perquè a l’Iran han après molt de la història”, tranquil·litza Martínez.