L’incòmode hoste de l’ambaixada espanyola a Veneçuela

PeriodistaTot al seu voltant és èpic i està carregat de simbolisme. Ahir va fer una setmana que el líder més controvertit de l’oposició veneçolana, Leopoldo López, és a la residència de l’ambaixador espanyol a Caracas intentant no convertir-se en l’hoste incòmode d’un conflicte que fa molts actes que dura, amb molt anticlímax i cap desenllaç. Els seus seguidors, però, consideren cada fracàs un avenç per derrocar el govern de Nicolás Maduro i restituir la democràcia a Veneçuela. Només un altre líder a la història contemporània del país ha aixecat tantes passions com ell: Hugo Chávez. Semblants en carisma i en eloqüència irresistible, representen pols oposats d’una pugna que ara mateix es dirimeix en el tauler de la geopolítica internacional.

“No saps el que era treballar amb ell –diu Mariella Díaz, una advocada veneçolana de 38 anys que en fa cinc que viu a Barcelona–. Era una màquina”. El va conèixer l’any 2000, quan López era l’alcalde de Chacao, un districte de Caracas semblant en renda al barceloní de Sarrià-Sant Gervasi, salvant les distàncies. López tenia aleshores un futur brillant. Educat a les millors universitats, com la Kennedy School of Government de Harvard, provenia a més d’una família benestant de Caracas, que es consideren ells mateixos descendents directes del llibertador d’Amèrica i insigne promotor de la independència de Veneçuela, Simón Bolívar.

A principis dels 90, amb dos joves de la seva generació, Henrique Capriles i Julio Borges, Leopoldo López va fundar una associació civil que es convertiria després en un partit polític, Primer Justícia, que pretenia ser el relleu generacional d’un bipartidisme desgastat que va obrir el camí anys després a l’anomenada revolució bolivariana de Chávez. López va ser alcalde durant dos mandats consecutius, fins a l’any 2008, quan va deixar el càrrec amb una altíssima valoració ciutadana: “El Leopoldo sabia el nom de tothom a l’alcaldia: era increïble”, recorda la Mariella. Chacao, el districte on va tenir lloc el conat de cop militar del 30 d’abril passat, ha sigut des de sempre el seu feu.

Abans d’entrar en la política, López va ser assessor de Petróleos de Venezuela, just quan la seva mare, Antonieta Mendoza, tenia un alt càrrec executiu en aquesta empresa. L’any 2005 el govern de Chávez va fer servir aquest antecedent per inhabilitar-lo per a la gestió pública. El Tribunal Interamericà de Drets Humans va demanar el 2011 que s’aixequés aquesta mesura, però el govern no es va fer enrere. López era un dels seus principals enemics.

El cop d’estat de l’any 2002 ja havia tingut lloc i ell hi havia tingut un cert protagonisme: va intentar detenir el llavors ministre de l’Interior, el militar Ramón Rodríguez Chacín. Aquell cop contra la democràcia va fracassar, i més endavant Chávez va acabar indultant López i altres involucrats. La convivència, però, ja s’havia trencat i a partir de llavors només semblava que quedava un camí possible: el de la radicalització.

Per diferències organitzatives, López abandona les files del partit que ell mateix havia fundat i se suma a un altre, Nou Temps, d’on el van acabar fent fora per la incapacitat d’aconseguir acords i de consensuar línies de funcionament. López posaria les bases del que actualment és Voluntat Popular, aquest sí, el seu partit. Es va fundar el desembre del 2009, pertany a la Internacional Socialista, els seus tres pilars són progrés, democràcia i acció social, i el seu color és el taronja, com Ciutadans. De fet, Voluntat Popular ha flirtejat amb Ciutadans i també amb el Partit Popular –el pare de López és candidat a les eleccions europees per aquesta formació.

“Al principi al partit érem menys de cent persones”, recorda Isaac Casado, que ara té 33 anys i en fa un que viu a Barcelona. Aleshores, però, era un estudiant d’informàtica a la recerca d’una força que el representés en el convuls context veneçolà. Li van donar una adreça i la persona que li va obrir la porta era un noi una mica més gran que ell, Juan Guaidó, un estudiant que com molts dels que avui lideren l’oposició i l’Assemblea Nacional formen part del relleu del relleu. Sobre López, Isaac Casado diu: “És una de les persones amb més determinació que conec”.

El 23 de gener del 2014, després de la derrota d’Henrique Capriles davant Nicolás Maduro –el més a prop que ha estat l’oposició veneçolana de guanyar a les urnes–, López va liderar una nova estratègia: l’anomenada 'sortida'. Aquell dia carregat de simbolisme –en record del 23 de gener del 1958, quan un cop d’estat va permetre derrocar la dictadura del general Marcos Pérez Jiménez i va donar pas al naixement de la democràcia a Veneçuela–, el polític va cridar a la mobilització ciutadana que havia de forçar l’escenari electoral. Però la repressió del règim chavista va ser màxima, tot i que va ser superada després el 2017 i en l’actualitat. S’hi van registrar 43 morts, de tres dels quals les autoritats van responsabilitzar López.

Sentint-se lliure de culpa i aclamat per centenars de persones, es va entregar a les autoritats. Un grup de periodistes van desmentir la versió del govern: membres de la policia política havien sigut els autors d’aquelles tres morts. Malgrat això, López va ser processat i es va convertir en el pres més preuat del chavisme. Primer va ser internat en una presó militar i després sotmès a arrest domiciliari.

“No sé si sona cursi –diu la Mariella, ara coordinadora de Voluntat Popular a Barcelona–, però escoltar-lo després de cinc anys és com escoltar el teu pare”. El cop d’efecte va ser brutal: Guaidó, investit president interí del país, va alliberar López el 30 d’abril en un intent d’aconseguir el suport militar necessari per fer caure Maduro. “El Leopoldo és un líder carismàtic. No hi ha dubte que acabarà sent president. Aconsegueix tot el que vol i té una gran capacitat d’inspirar la gent. Chávez també en tenia”, afirma la Mariella.

Ni la Mariella ni l’Isaac veuen l’episodi de la setmana passada com un fracàs. Per a ells és qüestió de temps la caiguda de Maduro i el retorn de Leopoldo López a la vida pública de Veneçuela.