Mória: la vergonya d’Europa a la intempèrie

BarcelonaUn camió carregat de caixes de tomàquets arribava aquest dijous entrat el migdia als voltants de les restes del camp de refugiats de Mória. Desenes de persones, que fins la nit de dimarts habitaven aquest campament, ara calcinat per un incendi i també per la deixadesa administrativa, s’amuntegaven al voltant del vehicle, alçant els braços i cridant perquè els tiressin menjar. Molts no havien menjat pràcticament res en més de 24 hores, des que van haver de fugir del foc i es van quedar sense sostre sota el qual dormir. La nit de dimecres a dijous la van passar igual que l’anterior: dormint al ras, estirats sobre l’asfalt de la carretera o entre les oliveres dels camps que envolten la zona, alguns tapats amb mantes que van poder rescatar abans que es cremessin, d’altres ajuntats en grups per donar-se escalfor, malgrat la pandèmia. El panorama va ser similar durant tot el dia.

La resposta del govern grec i de la Unió Europea triga a arribar i dona més arguments als que denuncien -des de fa anys- la falta d’una política migratòria europea efectiva i compromesa. Ahir Atenes només havia evacuat els 406 menors no acompanyats que malvivien a Mória i continuava sense concretar què faria amb la resta de població refugiada -entre 12.000 i 13.000 persones-. Al matí, l’executiu hel·lè havia promès que durant el dia començarien a ser traslladades a tres vaixells habilitats i que s’aixecarien tendes en terrenys pròxims a Mória perquè hi dormissin les que no cabessin a les embarcacions. Però, a l’hora de tancar aquesta edició, tot semblava indicar que els milers de refugiats i migrants haurien de passar una nit més a la carretera, encara en condicions més precàries que les paupèrrimes que tenien a Mória, “un infern”, tal com el coneixien molts dels que l’habitaven.

Tots ells, la majoria dels quals han fugit de guerres tan crues com la de Síria o l’Afganistan i han creuat mars jugant-se la vida, es troben ara en un nou coll d’ampolla, del qual no han sortit mai des que van trepitjar Europa. Des que es va declarar l’incendi -segons la versió oficial, arran dels aldarulls d’un grup de refugiats que havien donat positiu de covid-19 i es negaven a aïllar-se- estan bloquejats. El govern grec i també veïns de la zona han tallat les carreteres del voltant perquè no puguin arribar a localitats pròximes, com la capital, Mitilene, a només sis quilòmetres de distància. Residents de Lesbos van posar camions al mig de la carretera per barrar-los el pas i, segons mitjans locals, la policia hauria disparat gasos lacrimògens per evitar que s’escapessin. El motiu? Grècia no vol que els refugiats es moguin lliurement perquè temen que puguin propagar el virus, ja que el camp estava en quarantena arran de l’increment de casos.

Però alhora veïns de la zona tampoc volen que s’hi quedin. El seu rebuig es va tornar a sentir ahir, quan el govern grec va anunciar que té la intenció de reconstruir Mória, però no com un campament de refugiats, sinó com un centre de detenció totalment tancat.

L’alcalde de Mitilene, Stratis Kytelis, no va trigar gaire a oposar-s’hi. “Fa temps que insistim que s’ha de descongestionar l’illa. No és possible que una estructura pensada per a 2.800 persones n’aculli 12.000”, va dir, en referència a l’estat en què es trobava el camp abans de ser engolit per les flames: hi malvivien gairebé cinc vegades més persones de les suposadament permeses per garantir certa dignitat.

“Absoluta emergència”

“La situació és crítica, d’absoluta emergència”, assegurava ahir en un vídeo difós per Metges Sense Fronteres Mario López Alba, responsable del programa de salut mental de l’organització a Lesbos. “Està sent molt difícil contactar amb els nostres pacients, perquè se’ls acaba la bateria dels telèfons i estan escampats pels turons, els camps i les carreteres dels voltants de Mória. Quan aconseguim contactar-hi, el que ens demanen és aigua potable, menjar i mantes”, explicava.

Aquestes denúncies, i les d’altres organismes, també apunten cap a Brussel·les. I és que ahir, 24 hores després que les flames engolissin el camp de refugiats més gran -i probablement més precari- d’Europa, va ser també un dia d’anàlisi del fracàs ètic i polític que fa cinc anys que la Unió Europea arrossega, aparentment incapaç de trobar consens entre els socis per complir amb la llei internacional i amb els seus valors fundacionals.