La revolta inacabada de Tiananmen

BarcelonaA la Xina el maig té 35 dies. El trenta-cinquè dia del cinquè mes de l’any és un dels molts eufemismes que la població fa servir per referir-se als fets que van passar fa 25 anys durant la matinada del 3 al 4 de juny. Aquella nit del 1989 l’exèrcit d’alliberament popular xinès acabava per la força amb una revolta que feia setmanes que s’allargava a Pequín i que tenia la plaça de Tiananmen com a epicentre. Poca gent gosa parlar aquests dies de “l’incident del 4 de juny”, l’eufemisme oficial amb el qual es fa referència a aquesta data. Els pocs que en parlen ho han de fer en la més estricta intimitat, ja que qualsevol menció pública o referència a les xarxes socials pot comportar visites de les forces de seguretat o detencions sobtades.

Un record amarg

Els dirigents xinesos del segle XXI continuen tement igual que els de finals dels vuitanta tot el que alteri l’harmonia social. A Xi Jinping no li ha tremolat el pols a l’hora de tallar de soca-rel qualsevol indici de record o commemoració de l’anomenada matança de Tiananmen.

Els únics actes que han recordat els morts d’aquella fatídica matinada s’han convocat a Hong Kong. Uns 3.000 ciutadans de l’excolònia britànica es van manifestar diumenge pel centre de la ciutat fins a la seu local del govern en record del juny del 1989. El més vistós, sense dubte, va ser una rèplica casolana d’un tanc i un home al davant vestit amb una samarreta on s’hi llegia “ciutadà en contra de les ordres”.

A Hong Kong encara resisteix, no sense dificultats, la llibertat de premsa i de manifestació. Són alguns dels drets que tant reivindicaven davant de la Ciutat Prohibida milers de pequinesos descontents amb l’evolució del règim comunista l’any 1989. Entre 300 persones (segons el govern) i 5.000 (segons la Creu Roja) van morir a mans del seu propi exèrcit quan defensaven unes reformes i una obertura per a les quals el govern de Deng Xiaoping no semblava estar preparat. De fet, la protesta va acabar tenint un efecte contrari al desitjat. L’ala conservadora del Partit Comunista va depurar la figura del secretari general del partit, Zhao Ziyang, un dels principals partidaris d’una reforma política que es va desar en un calaix.

L’herència política

No és exagerat afirmar que, 25 anys després, no s’ha aconseguit cap de les demandes que reclamaven els manifestants del 1989. La reforma democràtica continua arxivada. En canvi, l’obertura econòmica ha passat davant a l’hora de fer avançar el país. La llibertat d’expressió i informació no s’ha assolit. La dita popular continua sent que “a la Xina es pot parlar de tot menys de política”. El dret a manifestació i la transparència governamental encara són temes tabús. D’aquelles demandes que els universitaris xinesos van defensar davant els tancs, les úniques millores assolides han estat l’aparició de mitjans privats (però igualment controlats) i una recent intransigència de portes enfora amb la corrupció política. Abans s’amagaven els abusos de poder. Ara es fan públics i es castiguen els més sonats per donar exemple.

Això no vol dir, però, que el país no hagi canviat profundament en altres aspectes. De fet, Eugeni Bregolat, ambaixador espanyol a la Xina l’any 1989, creu que s’han fet passos molt importants en matèria de drets humans els últims 25 anys. “Com va dir l’ex primer ministre Zhu Rongji, la Xina té un llarg camí a fer en matèria de drets humans, però mai han estat tan bé com ara”, assegura l’ambaixador. Bregolat il·lustra aquesta afirmació amb alguns exemples que evidencien les diferències entre la Xina de Deng Xiaoping i la de Xi Jinping. “Avui pots decidir on vius i on treballes, pots fundar una empresa i decidir què en fas dels beneficis, pots viatjar a l’estranger i tens informació sobre gairebé tot a internet”. L’exdiplomàtic recorda, per exemple, que quan es van produir milers de detencions posteriors a la revolta del 1989 ni tan sols hi havia la presumpció d’innocència.

Podria tornar a passar?

De “l’incident del 4 de juny” tothom en va treure lliçons. Segons Xulio Ríos, director de l’Observatori de la Política Xinesa, Pequín va captar el cop que suposava aquella revolta i, posteriorment, ha actuat en conseqüència. “El govern ha intentat encaixar les inquietuds del 1989 assumint un discurs i una pràctica capaços d’esmorteir les possibilitats de repetició d’una crisi similar”, considera Ríos. En altres paraules, actuen sobre la prevenció perquè ni tan sols hi hagi la possibilitat que una espurna encengui focs semblants. “Aquells dies -explica Ríos- la preocupació principal va ser el risc de divisió interna seguida per la insistència en la recerca d’un camí propi, prou allunyat d’Occident per preservar la sobirania nacional. Aquest blindatge davant la influència exterior és clau per entendre el procés xinès”. I és que avui la Xina no segueix cap model preestablert. El seu socialisme amb característiques xineses ha estat un procés d’adaptació a un entorn que s’ha acontentat amb una millora econòmica i que no demana una reforma política. Als xinesos els preocupa molt més la qualitat de l’aire a les grans ciutats que l’absència d’urnes per votar els seus líders.

Censura i obsessió per la seguretat

Cap mitjà de comunicació xinès va cobrir el cap de setmana passat la manifestació que commemorava a Hong Kong el 25è aniversari de la matança de Tiananmen. El silenci sobre l’efemèride és absolut i la recerca de mots o eufemismes vinculables a la revolta del 1989 és inútil. Buscar “Tiananmen 1989” a Baidu (el buscador xinès més usat) pot acabar amb resultats tan surrealistes com una foto de George Bush pare a la famosa plaça o la celebració del 40è aniversari de la Revolució Xinesa. Google és pràcticament inaccessible des del cap de setmana. Fins i tot una activitat tan innocent com fer-se un selfie fent el símbol de la victòria davant la Ciutat Prohibida -un gest molt normal entre els xinesos- pot comportar detencions amb el pretext del manteniment de la seguretat. Aquests dies els cossos de seguretat estan en màxima alerta. Amnistia Internacional ha publicat una llista de 50 activistes interrogats, detinguts o forçats a arrest domiciliari. El degoteig de casos és constant però a la xarxa és pràcticament impossible trobar informació. Els recursos del govern xinès per amagar els draps bruts de fa 25 anys són titànics.