La immigració a Itàlia cau un 96%

BarcelonaEls països de la frontera sud de la UE sempre han estat sols davant l’arribada d’immigrants a les seves costes. Com ho va estar l’ex primer ministre italià Matteo Renzi, que durant un any va mantenir una operació de rescat amb vaixells públics, Mare Nostrum, que va acabar abadonant després que els socis europeus es neguessin a participar-hi. Aquell va ser el buit que van anar a cobrir les ONG davant la manca de resposta dels estats europeus.

Si fins a una dotzena d’embarcacions humanitàries treballaven fa dos anys a les aigües del Mediterrani Central, la política de criminalització de diversos estats (Salvini no és l’únic, Pedro Sánchez també ha bloquejat l’Open Arms durant mesos ) ha fet que amb prou feines quedin a l’aigua avui l’embarcació de l’ONG badalonina i l’ Ocean Viking, el nou vaixell de Metges Sense Fronteres i SOS Mediterranée que ha substituït l’Aquarius, al qual cap estat volia donar bandera.

Europa té moltes crisis, però no té cap crisi de refugiats: almenys això és el que evidencien les dades i el context. El 80% dels refugiats del planeta viuen en països pobres. El 2015 es va viure un episodi puntual, motivat sobretot per l’èxode de civils que fugien dels bombardejos de Baixar al-Assad i els seus aliats a Síria: van arribar poc més d’un milió de refugiats, a una Europa amb 500 milions d’habitants i un dels PIB per càpita més alts del món. Aquest any han arribat a Europa per mar poc més de 40.000 persones per totes les rutes.

Les ‘fake news’ de Salvini

Tampoc Itàlia té una crisi de pasteres, i menys ara: el nombre d’arribades ha caigut un 96% des de fa dos anys, quan el país estava en la primera línia. Si el 2016 (l’any que la UE va signar un acord amb Turquia que segellava la ruta de l’Est, cosa que empenyia més gent cap al Mediterrani Central) Itàlia va veure arribar més de 175.000 persones a les seves costes, aquest any només n’hi han desembarcat 4.000. Però Salvini actua en mode crisi, esperant que els italians culpin els nouvinguts de tots els seus mals.

I com s’ho ha fet Itàlia per segellar la seva frontera marítima? Doncs bàsicament finançant algunes de les faccions armades de Líbia perquè assumeixin les funcions de guardacostes i aturin les pasteres abans que s’endinsin al Mediterrani. Des de finals de l’any passat, Tunísia -on la democratització no ha portat a una situació econòmica millor- ha substituït Líbia com a primer país de sortida en la ruta del Mediterrani Central. Les sortides des d’Algèria també han caigut a la meitat, mentre els joves mobilitzats massivament al carrer encara tenen esperança que les coses a casa seva poden millorar.

Poc importa que la política italiana d’externalització del seu control fronterer a les milícies líbies sigui contraproduent, si del que es tracta és de buscar solucions a llarg termini als països d’origen i de trànsit. “Itàlia ha augmentat el poder polític d’actors no estatals libis involucrant indirectament grups armats i autoritats locals amb els guardacostes. A més, els que s’aprofitaven del tràfic de persones són ara els que es beneficien dels centres de detenció de migrants, on s’han documentat àmpliament abusos”, explica un informe recent del European Council on Foreign Relations.

Les arribades per mar a Europa han caigut dràsticament, però això no vol dir que la ruta sigui menys perillosa. Al contrari: el nombre de morts entre els que intenten el viatge s’ha multiplicat per quatre.