Les illes que desapareixeran del mapa amb el canvi climàtic

Barcelona“Encara que demà mateix frenéssim totes les emissions de CO 2, el meu país desapareixerà igualment”. Sorprèn com Ashwa Faheem, fotògrafa i activista de les illes Maldives, pot fer una afirmació tan greu sense que li tremoli la veu. Només hi ha una certa indignació continguda i una clara determinació de seguir lluitant, malgrat tot. El mateix que transmetien els seus companys de les illes Marshall, Fiji i Kiribati. Alguns d’ells tot just han abandonat l’adolescència, però són conscients que quan siguin vells els països on van néixer ja no existiran. El mar els haurà esborrat del mapa.

Són els Joves Ambaixadors del Clima i els Oceans, set nois i noies de 19 a 26 anys nascuts en illes petites del Pacífic, l’Índic i el Carib que van ser a Barcelona, convidats per l’ONG japonesa Peace Boat, per explicar l’efecte del canvi climàtic a alumnes de secundària catalans.

“¿Algú sap la importància dels 1,5 graus?”, preguntava Selina Leem, de les illes Marshall, al grup d’alumnes de l’institut Oak House que l’escoltaven atentament, asseguts al voltant seu. Amb només 19 anys, aquesta noia acabada de graduar a secundària és una veu autoritzada en matèria d’escalfament planetari. Va parlar davant dels líders mundials que van pactar l’Acord de París contra el Canvi Climàtic com la delegada més jove de les illes Marshall en aquella cimera de l’ONU, la COP21, el desembre del 2015. A Barcelona relatava als estudiants el paper clau del seu país per aconseguir que aquell acord inclogui el compromís de no superar un escalfament global d’1,5 graus respecte de l’era preindustrial. “No és suficient però és l’únic acord que podíem aconseguir”, els va dir.

Agafant-se a l’esperança

“¿Hi ha alguna possibilitat que el teu país no desaparegui?”, li demanava un alumne. “¿És possible que d’aquí molt temps l’oceà es retiri i les illes Marshall tornin a existir?”, preguntava un altre. Es resistien a abandonar tota esperança. Però la Selina va ser molt clara: no.

Segons els científics de l’ONU, quan els termòmetres de tot el planeta pugin per sobre d’1,5 graus, probablement cap al 2050, el nivell del mar augmentarà més de mig metre (un càlcul que es va fer el 2007 sense tenir en compte l’acceleració recent del desgel a l’Antàrtida, que hi afegiria mig metre més). Illes petites com les Marshall, on “el lloc més alt és la muntanya de deixalles de l’abocador”, diu la Selina, o com les Maldives, que són l’estat més baix de la Terra respecte al nivell del mar, quedaran enfonsades. Com recordava la Selina, “a dia d’avui ja hem pujat 1 grau” respecte de l’era preindustrial, sense que s’hagi posat en marxa la dràstica reducció de CO 2 que cal per aturar-ho.

A les illes Marshall, de fet, l’èxode ja ha començat. “Però també hi ha gent que m’ha dit: «Quan vingui el mar no em mouré, vull enfonsar-me amb el meu país»”, relatava la Selina. Al seu país, afegia, la prioritat ja no és frenar un futur sens dubte inevitable, sinó buscar la forma de “marxar-ne amb dignitat”.

Això vol dir, per exemple, lluitar pel reconeixement internacional del concepte de refugiats climàtics, que encara avui es debat tot i que estudis científics calculen que n’hi haurà 200 milions cap al 2050. Les illes Marshall batallen ara també pels drets futurs sobre les aigües territorials que envolten l’arxipèlag. “Volem que quan desaparegui una illa, aquella part de l’oceà on era encara sigui nostra”, explicava la jove marshallesa.

En canvi, Ashwa Faheem denunciava que el canvi climàtic és avui “un tema silenciat” al seu país. El govern que va pujar al poder el 2013 “a punta de pistola”, diu la jove fotògrafa (el llavors president Mohamed Nasheed va dir que havia dimitit perquè li havien posat una arma al cap), ha fet del creixement econòmic la seva prioritat absoluta, “amb un model de desenvolupament gens sostenible” i obviant els esforços que havia fet Nasheed per aconseguir l’estatus de refugiats climàtics per als seus ciutadans. De fet, la majoria de les petites illes-estat amenaçades són països en procés de desenvolupament, que han d’afrontar un problema que requereix molts recursos i que, no ho oblidem, ells no han causat. Per això reclamen també ajuda econòmica als països rics, els grans emissors de CO 2.

El vaixell de la pau

La xerrada dels Joves Ambaixadors del Clima i els Oceans amb els escolars catalans va ser el primer acte del seu periple diplomàtic a bord del Peace Boat, el creuer noliejat per una ONG japonesa que, durant tres setmanes, els portarà des de Barcelona a Nova York passant per més ciutats del món.

Amb mil passatgers, 700 dels quals japonesos, el Peace Boat fa tres voltes al món cada any, d’uns 3,5 mesos cadascuna. Amb els bitllets del creuer que paguen sobretot jubilats japonesos i asiàtics es financen programes d’ajuda humanitària en alguns dels ports on para i la nau esdevé “una universitat flotant” que també fa accions de conscienciació i denúncia com la dels ambaixadors pel clima. Li faltaria, això sí, deixar de contaminar l’atmosfera: encara funciona amb combustibles fòssils. Per això l’ONG ja ha encarregat la construcció d’un nou transatlàntic que es mourà amb energia solar i eòlica, i estarà llest el 2020.

Els alumnes catalans que van pujar al vaixell ja en sabien moltes coses, del canvi climàtic, pequrè formen part del programa Escola Verda. Però no van desaprofitar el privilegi de “poder parlar amb les persones que el viuen en el seu dia a dia”, com deia Andrea Quevedo, de l’institut Can Mas del Ripollet. Ella i les altres delegades verdes faran accions al seu institut per posar en comú tot el que hi han après.

“Pobrets!”, exclamava un noi del centre Betània Patmos quan el representant de Kiribati, Matea Nauto, de 23 anys, els explicava que la seva illa s’inunda de 4 a 6 cops l’any. “Totes les cases queden inundades perquè no hi ha muntanyes o turons on pujar”, deia. La curiositat anava des de com és la vida en illes tan petites (a mig camí entre Austràlia i Hawaii) fins a què representava el barret de vímet que duia, del vestit tradicional de Kiribati.

“En l’amenaça del canvi climàtic, som a primera línia i per a nosaltres no hi ha esperança. Però tenim esperança pel món. Perquè la línia és molt llarga i Barcelona també és en algun punt d’aquesta línia”, deia el Nauto: “Sabem que si fem tot el possible per salvar Kiribati, almenys podríem salvar el món”.