Una illa flotant per amuntegar-hi 100.000 refugiats rohingyes
Bashan Char (Bangladesh)Amitja tarda el sol encara impera a la frondosa illa de Sandwip. Està situada a una hora en barca de motor a l’oest de Chittagong, la segona ciutat més important de Bangladesh. Desenes de barcasses de fusta descansen a la sorra fangosa de la costa. Els pescadors cusen les xarxes i reposen després d’una llarga jornada de feina.
De sobte, reben una visita inesperada. Muktader Rahman, un jove de vint-i-pocs anys, vestit a l’estil occidental, necessita transport. “¿Com puc arribar a l’illa de Bashan Char?”, els interroga decidit. “És a uns set quilòmetres. Per l’estat del mar, avui, són unes dues hores en barca”, li respon Mohamed Hokchar, que sembla que és qui lidera el gremi. “Fa uns anys no hi vivia ningú, només unes quantes persones que cuidaven búfals”, afegeix el pescador.
El nom de l’enclavament, Bashan Char, vol dir literalment “illa flotant”. No és casual. Expliquen els autòctons que l’illa va aparèixer cap al 2005 per l’acumulació de sediments, i que durant molts mesos queda inundada per les marees. “Ni tan sols nosaltres ens hi podem acostar durant l’època del monsó”, aclareix Hokchar. Un informe difós pel diari Dhaka Tribune decreta l’espai com a “no habitable” perquè no disposa d’aigua potable ni d’espai cultivable, i és vulnerable a les tempestes.
Fins fa dos anys ningú hi posava els peus perquè era terra de pirates. Feien servir l’illa per portar-hi els ostatges mentre negociaven els rescats. I ara les autoritats de Bangladesh han decidit que és el lloc idoni per traslladar 100.000 dels 700.000 rohingyes que han arribat al país des de finals d’agost de l’any passat fugint de la neteja ètnica a Birmània, i que sobreviuen amuntegats a les tendes que han aixecat dalt dels turons de Cox’s Bazar.
Muktader Rahman hi vol arribar abans que es faci de nit per reunir-se amb el seu pare, que treballa a l’illa construint habitatges per al gegantí centre d’acollida dels refugiats rohingyes. Finalment aconsegueix que els pescadors acceptin transportar-lo fins a Bashan Char amb una precària barcassa. Les ones la gronxen amb força i els tripulants han d’anar traient amb galledes l’aigua que s’acumula dins l’embarcació, però de mica en mica es va endinsant a la badia de Bengala.
Els càlculs dels pescadors no fallen, i al cap d’unes dues hores de travessia la costa de Bashan Char es dibuixa a l’horitzó. El terreny només s’eleva uns quants metres per sobre de l’oceà durant la marea baixa i pràcticament tot el litoral està format per fangars que s’endinsen cap a l’interior d’un illot que no fa més de vuit quilòmetres de llarg per quatre d’ample. Només s’intueixen alguns matolls, fins que de cop i volta comencen a aparèixer desenes d’enormes vaixells atracats a la costa. Un helicòpter sobrevola la zona.
A mesura que la barca s’acosta a l’illa es distingeixen fileres i fileres de treballadors descalços que traginen grans paquets damunt del cap. Surten dels vaixells i descarreguen els paquets a la zona estable, on els camions, els tractors i les excavadores feinegen sense parar. Ni tan sols de nit s’aturen.
Les autoritats treballen a contrarellotge perquè el monsó està a punt d’arribar. “Aquest mes hem de tenir enllestides les carreteres, 1.440 cases i 120 refugis contra els ciclons”, explica Sharif Uddin Basie, un dels encarregats d’una de les 30 empreses contractades a l’illa amb un pressupost total de 235 milions d’euros. “Tindran una casa millor que la meva, i les estem alçant uns metres de terra per si hi ha inundacions”, exclama ja dalt d’un vaixell a punt de tornar al continent.
De fet, el govern de Bangladesh ja ha reconegut els últims mesos que els rohingyes que vagin a viure a l’illa només en podran marxar si tornen al seu país d’origen, Birmània, o si els acull un tercer país. “No és un camp de concentració però existiran restriccions, i mai podran tenir un passaport de Bangladesh”, admetia al febrer Hossain Toufique Imam, assessor de la primera ministra, Sheikh Hasina.
“Prefereixo morir als camps”
L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) ha alertat que dels 700.000 refugiats assentats als camps de Bangladesh, uns 100.000 estan en situació d’alt risc per l’arribada de la temporada de pluges, que aquest mes ja ha produït alguna petita esllavissada però que podria acabar generant una nova emergència humanitària.
Quan els refugiats van arribar de manera massiva i precipitada al setembre, van talar els arbres i van arrencar-ne les arrels per construir-se les tendes. Sense adonar-se’n van buidar totalment el terreny, i ara els turons són com castells de sorra que es podrien desfer quan arribin les tempestes. Malgrat que els estan repartint canyes de bambú perquè reforcin les tendes, no n’hi haurà prou. “Les que són al capdamunt cauran, i els que han plantat les tendes al costat del riu s’ofegaran”, preveu la Sonani, col·laboradora de l’ONG Save the Children.
El rumor sobre l’illa ha arribat als camps de refugiats rohingyes, i tots coincideixen que traslladar-s’hi és tan nefast com tornar a Birmània. “Si hem de morir, val més morir als camps. Almenys aquí algú resarà per nosaltres”, diu Muhammad Amin, un refugiat de 36 anys que malviu al camp de Kutupalong.
Hazi Mahbubul Bashar, de 68 anys, que és el segon cop que es refugia a Bangladesh (la primera vegada va ser el 1978) encara és més contundent: “Si ens obliguen a anar-hi, ens suïcidarem”.